Kotor i el ceptre d'Ottokar.

Res q la bandera i els vestits regionals d’aquí m’han recordat al llibre del Tintin i m’ha fet gracia posar aquest títol. Jo esperava trobar-me amb els malos de la película però resulta q fa dos anys q Montenegro s’ha independitzat de Sèrbia.
Kotor es un altre bonica ciutat emmurallada de la costa Dàlmata, se sembla molt a Dubrovnik o Split. El mar fa una entrada en forma de T, recorda als fiords amb muntanyes nevades al voltant. La muralla de la ciutat s’enfila pels penya-segats fins a un castell q domina el golf.
Al casc antic hi han alguns hotels de mansions restaurades però no hi vaig trobar cap pensió i ja era de nit. El q si vaig trobar es una oficina d’informació amb dues noies q s’avorrien com ostres. M’ajudaren trucant als hotels de la ciutat però els preus no baixaven de 65 euros nit (allí tenen l’euro!?), tant jo com elles estàvem escandalitzats. Miraren a les afores i fins trucaren a hotels d’altres ciutats perquè ja havia decidit agafar altre cop el bus. Aleshores truca una amiga seva q havien parlat al principi i els digué q havia localitzat una senyora amb habitacions per llogar dins el casc antic per 15e, perfecte! Va ser un moment d’eufòria col·lectiva, elles es miraren i digueren uníson: "res es impossible per nosaltres" nomes els falta el "Ffiiuuuu, súper tres!".
He estat dues nits a Kotor, temps de voltar-la, escriure Sarajevo al blog, veure una mena de cerimònia ortodoxa on recitaven estil gregorià i anaven entrant i sortint per unes portes del retaule escampant encens; i pujar totes les escales de la muralla fins al castell.
A dalt vaig coincidir amb un matrimoni americà i el seu fill ja barbut. Ell estava fent alguna cosa de cooperació a Moldàvia i l’havien vingut a veure. Parlarem una estona. Segons quines zones dels Balcans els americans son molt ben rebuts. El noi no parava amb un aparell com un mòbil dels antics. Resulta q era un G.P.S i estava intentant localitzar un punt q queia darrera el castell, prop d’una petita ermita. Aconseguirem arribar-hi i de sota una figuera, entre les pedres tragué una mena de tresor. Un pot hermètic, ple de curiosos objectes numerats. Resulta q es un entreteniment d’aquests d’Internet. La gent amaga aquests recipients en un punt singular i pengen les coordenades a Internet; quan en trobes un pots agafar algun dels objectes i deixar el q portes tu, el q t’has quedat es per canviar-lo d’amagatall. Tot això ho expliques a la pagina web, així pots seguir el recorregut dels teus objectes o saber quanta gent a localitzat el teu tresor. El matrimoni han agafat un petit pop de peluix i se’l emportaven a Minneapolis (Minessota). Divertida manera de visitar llocs.

Sarajevo, resum.

Diuen q tots els xous dels Balcans sempre han començat a Kosovo. Els Serbis ortodoxes tenen allí els seus llocs histórics-religiosos mes emblemàtics, quan la volen liar els reivindiquen. Per entendre’ns, seria com si Montserrat estigues a les afores de Zaragoza i el monestir de Ripoll al mig de Valencia. Així s’inicià l’últim conflicte, i per efecte domino anà saltant a Eslovènia, desprès Croàcia i finalment, el pitjor, a Bòsnia Hercegovina.
Sarajevo va ser des del 92 al 95 una ciutat assetjada pels serbis, els de Sèrbia i sobretot pels serbi-bosnians de la mateixa ciutat. El front tant sortia cap als suburbis com dividia carrers. La lluita no consistia en avançar posicions com a disparar contínuament per fer la vida impossible al altre, disparar a matar. Vaig visitar el museu del túnel; allí passen un vídeo on durant 15 minuts, nomes so real, se succeeixen imatges de trets; projectils creuant el cel i impactant a cases; franctiradors esperant, apuntant, i prement el gallet; dones amb cabàs del mercat esquivant bales, cotxes cosits a forats q encara funcionen... disparant, disparant, disparant sense parar durant tres anys.
Nomes hi havien dues vies de connexió amb l’exterior. L’aeroport q tenia immunitat internacional, i des del principi ocupat per la ONU q tenia permís del govern Serbi per aterrar amb ajuda humanitària; i un túnel de 2 km q excavaren els bosnis per sota de l’aeroport fins a zona amiga. Per arribar a l’entrada del túnel utilitzaven el camí dels tramvies. Al carrer principal els tramvies tenen doble sentit, es posaven dos combois avançant paral·lelament i la gent al espai del mig amagant-se dels franctiradors; els q varen estar de menys sort foren els conductors.
Dins l’exèrcit bosnià hi havia algun militar serbi-bosnià q no s’havia passat a l’altre bàndol.
Fora de Sarajevo també hi hagueren episodis horribles de la guerra entre serbis, croats i bosnians, en total + de 150 mil morts. Fins el 1995 quan es signen els acord de Dayton. Actualment encara s’estan aplicant. El resultat es un país sense reconeixement total internacional (ex: no tenen passaport); i diferents àrees dins Bòsnia q s’autoproclamen repúbliques croata o sèrbia, amb els seus propis governants i dobla nacionalitat. Per exemple aquests dies bosnià estava plena de propaganda electoral de candidats a president de Croàcia.
Al 98 els Serbis es tornaren a embolicar en la guerra de Kosovo. Fins q els EEUU i la OTAN bombardejaren Belgrad i Milosevic va caure del poder. En definitiva, ha passat el pitjor, ningú creu q es repeteixi, però encara estan a mig camí. Crec q fa falta molta imaginació i innovació per normalitzar la convivència a Bòsnia Hercegovina; i millor q s’oblidin del model estat-nació-cultura que aquí es quasi impossible fer-lo encaixar.

Els millors desitjos per Bòsnia.

Sarajevo II

He arribat a la capital just nevat, fa bastant fred, Sarajevo esta envoltada de 2mils. Les xemeneies fumegen, el terra deixar anar una fina boira i la gent treu baf per la bufanda. Aquí quasi tothom fuma, un cigarret rere l’altre, i veu molt cafè turc, els ulls se’ls marquen a la cara i els colors de la pell son tons apagats. Hem dona la sensació q amb cada calada es van consumint una mica per dins, tot Sarajevo sembla q per dins encara s’està consumint... potser i fa q es Desembre? Tot i això es una citat plena de vida, reconstruint-se, amb un ordre estil anàrquic; gracies sobretot a l’energia dels seus habitants, q no dels seus governants o "observadors" estrangers, encara confosos del q cal fer i cap on s’ha d’anar.
La complexitat es de tesis doctoral. Aquí han compartit i comparteixen espai quatre religions i/o cultures: musulmans, cristians, ortodoxes i jueus safardís, mes els romanís q pobres ningú compte amb ells; per tant escriuen en quatre alfabets. A part de Jerusalem crec q no existeix enlloc mes. No es reparteixen formant guetos, estan per barris majoritaris, carrers o simplement cada u a casa seva. Vaig anar al museu Safardí. Encara actualment parlen una llengua barreja de castellà antic i paraules hebreus, fins algun intel·lectual te obres totalment en castellà. Els jueus safardís varen ser expulsats de la península pels reis Catòlics; no podíem ser pioners d’alguna altre cosa?
El teixit urbà esta farcit de cementiris, disseminats per tot arreu. Els enterraments son a terra. Els mes grans ocupen turons sencers i hi estan totes les religions barrejades, també trobes tombes d’agnòstics alguns amb l’estrella comunista. No es una massificació nomes arran de la guerra, les lapides poden ser mes antigues. Als parc públics pots trobar enterraments musulmans. Algun carrer continua el seu recorregut travessant pel mig del cementiri, de nit t’inspiren un gran i creixent respecta a cada nou pas q fas.
Amb el Mateo, i també la Sabrina, he connectat molt be. Hem fet llargues passejades fotogràfiques, molts cafès i cigarrets, m’ha explicat el conflicte. Entre nosaltres s’ha fet famosa la frase "this area was totaly distroyed". Pel seu projecte s’ha posat en contacte amb gent de 25 a 30 anys, entre ells ha conegut a la Sabrina q li deixa una habitació; consisteix en fer retrats en diferents punts de la ciutat. Ells varen viure la guerra d’una manera molt especial i evidentment poden sortir histories molt crues i doloroses. El Mateo estarà un mes a Sarajevo i desprès presentarà la feina a Londres.
Insisteixo però, els carrers estan plens de vida. El passeig bull de personatges i grups d’amics de tots els colors i estatures q volten amunt i avall; semblant al q deuria ser la Rambla temps enrere. Als cafès les tertúlies s’allarguen i les parelles es barregen. Sarajevo te una atmosfera especial d’aquelles q enganxen, si podeu visiteu-la.

Sarajevo I

6 nits a Sarajevo.
Al Autobús de Split a Móstar vaig coincidir amb el Mateo (Itàlia). Ell es fotògraf, anava fins a Sarajevo per un projecte fotogràfic amb gent de la seva edat q durant la guerra tenien entre 10 i 15 anys, joves q no estaven al front però si podien comprendre tot el q passava. Ell es la quarta vegada q visita la ciutat; hem va donar el telèfon i quan vaig arribar vaig trucar. Ens trobarem en un cafè, també hi havia la Sabrina (el Mateo s’està uns dies a casa seva) i amics seus. Hem estat quasi inseparables, passejant, fent fotos, cafès... La Sabrina es de família musulmana i esta estudiant periodisme. Sobta conèixer musulmans amb aspecte de cristians europeus, es una cosa q potser nomes es dona als Balcans.
En tot cas el bon dia Sarajevo ha estat una descomposició de panxa, mareig i mal d’ossos. Segurament el cansament i algun de q altre agent extern. Un dia sencer de dejú i llit es el millor per veure la gravetat del tema. Per sort no ha estat res mes i una prova es q el mateix dia de l’alta (dissabte) ja sortia de copes amb Mateo, Sabrina i uns cooperants espanyols q la volten per allí (Ep! records Gerard). Varem acabar al BudaBar, un d’aquests antros on accedeixes per un túnel amb escales, ple de decoració kitsch, i q una vegada dins no saps massa be quina hora es perquè sempre hi ha gent animant la festa. Jo encara vaig retirar relativament aviat. Sarajevo es conegut en tots els Balcans per la seva especial vida nocturna i agenda cultural. Durant l’assetjament serbi els cafès, teatres i discoteques no varen tancar mai.
Lo de retirar aviat es un dir, a la casa on era m’esperava un altre tipus de festival. Les dues primeres nits havia dormit en un hostal q no em convencia i vaig canviar a casa la Jasna. Ella es d’aquelles dones q estan a l’estació de trens o bus esperant turistes i els ofereixen habitació a casa seva per un mòdic preu. Em aquest cas jo dormia en el menjador-cuina-habitació i ella en l’altre habitació q quedava del pis. Doncs, tornant del BudaBar em disposava a fer la primera nit a casa la Jasna i la trobo dormint al sofà del menjador. M’explica q ha vingut un amic seu, q ha begut massa i q dorm a l’habitació petita, sinó m’importa q ella dormi al sofà: ok!ok. Als deu minuts de ficar-me al llit s’obra la porta i entre un home barbut, d’uns dos metres, prim però forçut, amb unes mans immenses, curtides, unes botes del 45 i completament begut. Fent un discurs d’aquells totalment alcoholitzats q nomes s’escolten a ells mateixos i no acaben mai. La Jasna, una mica espantada l’anava empenyent dissimuladament i dient una cosa així com: ves q aquest senyor vol dormir. L’anà estirant fins a l’habitació, però no callava. Al cap d’una estona ella torna demanant-me 20 km (moneda bòsnia) per que aquell homenot marxes a un hostal i ens deixes dormir, li vaig dir q nanai. Torna a l’habitació i altre cop vingué suplicant q li donés 10 km i q ja no ens molestaria mes, li vaig dir q jo no donava ni un duro a aquell borratxo. Mentres ell nooo callava. Finalment ens asseguérem els tres al menjadors i continuaren discutint els dos (mai acaloradament); de tant en tant el begut es girava cap a mi, deia un sorry poc creïble i continuava discutint, jo nomes intervenia per intentar comunicar les meves ganes de dormir i que, please, se’n anés a la seva habitació. No vaig arribar a entendre quins tractes es portaven ni exactament q passava. Ja feia estona q la cosa era pesada quan la Jasna s’aixecà i em digué q recollís ràpid totes les meves coses i ens anàvem d'allí; amb 10 segons ja tenia la motxilla a l’esquena i sortíem al carrer, però sense les claus! au, trucar a la porta, convèncer al llarg, entrar, agafar les claus i sortir. Havíem fet 50m i encara estava a l’entrada gesticulant no se que.
La Jasna em porta a un hostal d’un amic (allí tots son amics), sense haver de pagar la nit, en una fantàstica habitació vistes al minaret; i allí m’he quedat fins l’últim dia. Això si, eren les sis del mati i tot just entrava al llit.
Però no es tot amics, La targeta també m’ha fet una mala jugada. Un caixer automàtic em regala un rebut donant les gracies per utilitzar els seus serveis, però el molt verro es queda els calers. Desprès d’una llarga i costosa investigació resulta q ni un banc ni l’altre s’havien posat en contacte i allí no havia passat res; tot era una broma del simpàtic caixer automàtic. Però la targeta no ha tornat a funcionar. Sort del meu equip de recolzament als països catalans q han pogut solucionar-ho tot definitivament.

Mostar, els primers musulmans.

En aquest tipus de viatge de tant en tant t’apareix un àngel de la guarda q et soluciona petits conflictes i t'alegre el dia. Estava apunt d’agafar el bus de Split a Mostar i havia liquidat tota la moneda croata en l’esmorzar. Al deixar la motxilla al portaequipatges el conductor em reclama 2 euros, resulta q aquí es paga apart. Sort d’una senyora bòsnia q esperava el seu torn, ràpidament s’oferí per solucionar el problema llengua i diners de la seva butxaca. Durant el viatge parlarem una mica i resulta q havia viscut un any a Granada, el seu marit és professor de matemàtiques a l'universitat. Crec q és la primera persona q hem diu q els andalusos són gent tancada.
Mostar ja es Bòsnia - Hercegovina. Allí tenia un contacte d’en Toni (company de feina) q havia vingut després de la guerra (92-95) per temes de cooperació; cap a casa l'Ibro Karic falta gent! Resulta q el dia anterior s’havia casat el seu fill amb una cristiana, ells són musulmans; però no havien fet massa xaranga ja q la seva dona es va morir encara no fa un any. Mentres m’explicava batalles del Toni a Mostar començà a sortir vi i embotit q havia sobrat de l’àpat. Encara no havien passat vint minuts q també s’instal·là al menjador el seu amic Izo, antic company de les milícies bòsnies, ara inseparables; qualsevol excusa els és bona per veure un got de vi... i més.
Els tres hem fet unes bones risas, mirant el futbol amb la parabòlica q li acabaven d’instal·lar, jugant a cartes, explicant-me anècdotes de la gent q ha passat per casa seva, o amb els culebrons sudaques subtitulats al eslau. També m’han portat d’excursió amb cotxe, els dos no treballen. Primer visitarem a un lloc sagrat musulmà on de la muntanya neix un riu sencer com el Ter en els seus períodes ufanosos. Després, suposo per compensar, hem portaren a un lloc sagrat cristià on s’havia aparegut la verge a uns nens, una mena de Fàtima en petit.
L'Ibro i l'Izo formen una típica parella de telecomédia. L'Ibro és el més gra i intel·ligent, ell manega les converses i sempre acaba amb un Jo,Jo,Jo; ell marca el ritme de totes les coses ja q va coix des de fa 4 anys q li varen diagnosticar una esclerosis múltiple. L'Izo és la força, el q mou les coses i m’acompanya a comprar o a Internet; atent sempre al q necessita l'Ibro, només quan ja ha begut massa és l'Ibro qui el vigila a ell. L'Izo és 4 anys més gran q jo.
Amb el tema de l’esclerosi te tot de pots amb ungüents per a massatges i multivitamines. Ell s’ha hagut d’espavilar bastant pel seu compte i a l'internet ha trobat el tractament dels ous de perdiu japonesa (són la meitat de les catalanes), en te unes 30 engabiades al garatge amb estufes de resistència; són part de les seves feines diàries, això i cuidar 5 canaris cantaires. L'Ibor es veu dos ous crus cada dia, i li va prou bé, el metge diu q des de q va començar el tractament la malaltia s’ha estabilitzat.
La ciutat de Mostar és bastant petita. Sobretot te el famós pont reconstruït al mil·límetre. A la resta de la ciutat encara es poden veure edificis destruïts. El q xoca és veure moltes façanes esquitxades per projectils. Veient la quantitat i on són és fàcil imaginar-se quins eren els seus objectius principals.

Split Dvi

La carretera de Dubrovnik a Split s*ha de fer de dia. Son tres hores de costa Dàlmata amb illes q trenquen l*horitzó del mar, una petita franja de costa verda i tot seguit una serralada de calcaries blanques q pugen fins als 1000metres.
A l*estació ja m*esperava la Sra. Kovacevic amb un cartell a la ma "rifa castro". El Sr. Begovic de Dubrovnik m*havia aconseguit un altre casa ve de preu. El matrimoni Kovacevic passen dels 80s i lloguen les habitacions sobrants de la casa. Com a benvinguda m*havien guardat farcell de col farcit de porc, puré de patata, i vi molt de vi. La senyora es una gran mestressa de la casa, de les q esta tota l*estona pendent de q no et falti res. Es defensa prou be amb l*angles; diu q l*ha après dels turistes q passen per casa seva. Curiós, jo convençut tota la vida q l*angles s*aprenia anant a l*estranger i ara resulta q també s*aprèn portant l*estranger a casa. El seu home no l*entén. Ell esta allí assegut, amb els ulls mig clucs i un simpàtic nas de patata. Nomes te clares dues paraules: Drink i medicin. Resulta q cuiden un tros de terra on cultiven vinya i es fan el seu propi elixir, un blanc estil Gandesa, ell n*es un gran aficionat, es veu dues gerres de 33cl dinant i dues mes per la tarda-vespre. Quan jo menjava s*en va fotre un altre com a cortesia d*acompanyament, i mentre omplia els gots, somrient, anava repetint: "Drink, drink; medicin! ja,ja,ja". Cada vegada q apareixia per casa ja hem treien l*ampolla. Una mica medicin si q deu ser aquest vi, el dissabte vingueren tota la família a celebrar els 83 anys del míster.
A Split tenen un preciós passeig marítim, el casc antic i el palau diocesà construït per un dels últims emperadors romans. A la tarda vaig donar un volt pel centre buscant l*espectacular palau, però no hi havia manera de topar amb ell. Al final he trobat una entrada on havies de pagar per visitar-ne els fonaments. L*hi he demanat a la noia dels tiquets on era la part principal i, com disculpant-se, m*ha contestat q tot plegat era bastant subjectiu, l*antic palau ocupava tot el casc antic i ara nomes hi havien restes disseminades entre les cases. M*ha agradat la resposta i he procurat fer-li mes preguntes.
També he fet un dia de picnic a la ciutat de Sibenik i al parc natural del Krka. Son unes deus d*aigua q en pocs km formen un riu cabalós amb espectaculars conjunts de salts d*aigua. Tornant a l*estació d*autobusos un senyor tot polit, pentinat a lo Grecian2000, m*ha dit si podia fer-me dues preguntes; la primera, si buscava habitació q ell tenia un llit lliure; i la segona, q si volia sexe q amb ell li venia de gust i em pagaria algun caler. Amb la mateixa amabilitat d*ell li he contestat "no hyala (no gracies)". L*home m*ha recordat molt en Fonso de la loteria, al cel sia.
Nomes m*he quedat amb les ganes de veure un partit de basket de l*Split. Ara entraré cap a Bòsnia. Venint cap aquí es veien els Balcans, al fons, tots nevats. Nomes pronunciar Sarajevo ja hem peten les dents.

Dubrovnik fa la perla.

Estic esgotat; potser el vaixell, o els trekking per les aceres de les ciutats, el fred, o de menjar pizzes de peu dret... Hem venen punxades als bessons i a la planta dels peus hem molesten les durícies. m`he adonat q gasto exageradament la part interior de darrera de la bota dreta, dec caminar malgirbat i no m`en adono. Hauria de rectificar l`estil, això no pot ser massa bo per la xura. Sort q ja se m`ha curat la morena. En tot cas noto q les cames em fan la perla, hauria de fer una mica de ioga.
Per sort he trobat una bona habitació amb cuina. Dubrovnik es veu ràpid, molt bufo i blanc, però altre cop crec q hi sobren restaurants amb espelmes. Com q tot el dia fa el xirimiri he aprofitat per anar al supermercat i fer una mica de rebost. Es divertit ficar-se als súpers, hi gastes el doble de temps intentant esbrinar si allò es un pot de llet de disseny, nata per cuinar o un producte de cosmètica. el croat recorda al basc.
Com q hem sobre temps he aprofitat per descansar i per preparar alguna exquisidesa. Pollastre a la Dubrovnik: S`agafen 4 cuixes de pollastre, es fan rosses. Amb el mateix oli de gira-sol (es el mes barat) es fregeix la ceba tallada ben prima. Mentres, poses aigua a bullir amb trossos de coliflor (ara toca), els treus del foc abans no s`acabin de fer i s`afegeixen a la paella amb la ceba, es fa tot un minut. S`obra la nevera i hi ha un tetra-brik de suc de poma, s`afegeix suc de poma a la ceba i la coliflor; es deixa reduir uns minuts i s`escalfa tot amb les quatre cuixes. Es serveix amb una forquilla, un ganivet i un crostó de pa: i ja tenim un fantàstic plat mediterrani.