Bari i la "Sacra Corona Unita"

Al Sud d’italià cada regió te la seva màfia particular, així com a Nàpols hi ha la Camorra a Bari tenen la Sacra Corona Unita; fa esgarrifar. Després de veure el desgavell de Nàpols pensava q aquesta seria l'óstia. Però no, Bari és una petita ciutat molt tranquil·la i endreçada, tipus Girona. La única cosa sospitosa amb q he topat és una pizzeria cremada, amb el precinto de la policia i el segell del jutge; potser q no paguessin? vendeta!
Aquí he comes tres fallos garrafals; no informar-me abans dels llocs de dormir, arribar amb tren de nit (fàcil en Novembre) i no deixar la motxilla a la consigna de l’estació. He acabat pagant 45 euros per una habitació en una pensió **. En els meus plans no m’ho puc permetre massa sovint.
Ara m’estic doctorant en santoral i reliquiaris. A Bari tenen els osos de sant Nicolau, la actual santa Claus de la Coca-Cola. Resulta q varen robar les relíquies d’una església ortodoxa i s’ha convertit en un centre molt important de peregrinatge. Així a estones fan missa els catòlics nostres i a estones fan missa els catòlics ortodoxes, s’ho reparteixen.
També hi ha l’església de santa Colomba ( santa Coloma, patrona d'Andorra). A la cripta guarden el cos momificat de la noia, recargolada de l’estómac, amb el punxó encara clavat i enfundada en un vestit de macarena. La visió és bastant tenebrosa.
i passar via, q aquí he vingut sobretot a agafar el ferri cap a Dubrovnik; deixant enrere la Italià i els italians/es, gent simpàtica i de bon viure, només en destacaria algun defecte: q fan footing parlant pel mòbil i q mengen gelat tot l’any.

Napols i el forat a l'infern.

Caos, caos, caos. Els mateixos napolitans es donen per perduts, diuen q tenen un caràcter de viure el dia a dia; i no m’estranya amb la presència plantada del Vesubi a l’horitzó, sinó q preguntin a la penya de pompeians petrificats.
6 dies he estat a Nàpols. Vaig començar per la costa de Sorrento al Sud de la baia. El relleu són colades de lava volcànica q acaben en cingles al mar; com Castellfollit de la Roca però amb aigua salada. Allí estan els hotels de luxe i les cases dels capos.
Després vaig pujar caminant al Vesubi des del costat terra. Tot de vegetació de tardor, passant per la cresta de l’antic cràter col·lapsat, per la vall del infern de terra negre, i arribant a la impressionant cim; un gran forat de 100m de diàmetre i parets verticals fifti-fifti. Pel camí, quan estava més perdut, va aparèixer el Sr. Onorio de Gennaro, un alpinista forofo dels volcans, diu q ha escalat els més importants del mon, professor jubilat de francès a la universitat i napolità. M’explicà entusiasmadament l’historia de la muntanya com qui parla d’una bèstia, i feu una premonició: d’aquí a vint anys el Vesubi tornarà a esclatar i causarà un gran desastre. Doncs, pot ser; afanyeu-vos!
Ens varem retrobar al pàrking del volcà i s’oferí per tornar-me en cotxe a la ciutat. Parlant, parlant, ell digué q a la península no hi han volcans, no senyor! tenim els d'Olot! S’interessà molt i hem demanà q li expliqués on era per a poder escalar-lo; li vaig dir q el volcà d'Olot (Cruscat) no es pot tocar, només és pot mirar. Ho trobà molt curiós i hem demanà q li enviés una postal d’aquell lloc. Es divertit q a la fi he pogut explicar a algú com es fa per anar a Olot.
També he passejat per les ciutats petrificades de Pompeia i Ercolano. Val la pena enganxar-te a algun dels guies; son senyors amb pinta de senadors romans, vestits d'Emporio-Armani, i explicant "faules" pompeianes amb teatralitat italiana. Però el més bonic està al museu nacional de la ciutat. Els mosaics son fets amb peces de fins un mil·límetre, l’expressió i els colors et fan caure la baba, igual q el gest de les estàtues de bronze. Vaig quedar tant impressionat q vaig fer dues passades.
El dissabte a la nit hi havia muntada una festa de tecno-progressiv-ibisenc, jo ulls com taronges, però em va enxampar la Marina per anar a fer un gelat al port...hem faig vell. La Marina és una senyora napolitana al voltant dels 50 q viu a Florència; des de q es va morir la seva mare no te bona relació amb la família i ve un cop l’any a l’alberg així no s’enyora tant. Hem fet alguna passejada junts i volia q l’acompanyes a missa de Sant Gennaro a la catedral, no scusa. M’explicà que allí tenen un reliquiari q és la sang coagulada del sant, i una vegada a l’any fa el miracle de liquar-se, caram amb les proeses de la santedat. La Marina s’ha plantejat venir a Bari, però al final s’ha fet enrere pq no es trobava massa bé de la panxa; potser millor.
Més: he provat les sfogliattellas, un dolç cruixent i "cremós" per dins, mmmhh. I paro ja, només m’he quedat amb les ganes de baixar a la ciutat subterrània, tot unes galeries de grutes excavades sota la ciutat des dels romans. Un altre prova de que els napolitans viuen més lluny del cel que del infern.
P.D: una abraçada Kersten.

Bolonya, la ciutat emporxada.

A Bolognia m’esperava correu urgent a casa de l'Imma, el Costas i l'Alessandro. Coses q m’havia deixat a Tore. L'Imma és amiga de sempre de la meva tieta Rosa. He arribat just a l’hora de dinar de diumenge, fantàstic pq vol dir: Tortel·lini, carn d’olla, crema catalana i bon vi. Cada regió d’italià tenen el seu tipus de pasta, aquí evidentment a la bolonyesa. A casa l'Imma no hi havia lloc per dormir; però el Giovani Piero, amic seu q també havia vingut a dinar, m’ha ofert un llit a casa seva. Una casa petita, de tres pisos, molt neta i millor decorada. Gràcies GPiero.

El Costas (d’origen grec) s’ha ofert per fer-me de guia turístic de la ciutat. M’ha ensenyat el centre on tots els carrers estan emporxats, la residència espanyola (territori espanyol), la sala de coronació de Carles V i I, la Catedral...Dins la catedral hi tenen bastant de xou, resulta q hi han uns frescos on apareix un diable arrossegant a Mahoma al infern i han rebut amenaces de bomba dels integristes; el segon cop no m’hi varen deixar entrar. Desprès de la caminada el Costas ha tingut encara ànims per fer-me una introducció a la mitologia grega q m’aniré trobant. Encantat d’haver-vos conegut Costes, Imma i Alessandro, fins aviat.

Bolognia te el mèrit de haver estat la primera universitat d'Europa, actualment encara esta farcida d’estudiants (60.000). Passejant per la zona universitària he trobat la germana del Llop, està fent belles arts, hem quedat mes tard però no ens hem trobat, llàstima.

Desprès de descansar... cap al sud q diuen q la gent és mes bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada i insolvent, però i fa molt menys fred!

El laberint de Venezia

Buf, q especial q és Venezia. és com un gran laberint, els carrers s’estrenyen, es recargolen; acaben en un mur, una placeta o un canal; quasi mai tens punts de referència. Sempre q volia anar a un lloc havia de sortir 20min abans. A més no hi han cotxes; la ciutat nomes és accessible caminant o amb barca. Tot ho mouen per l’aigua, el menjar, les escombraries, els malalts i fins i tot els morts. Tinc la teoria q els llocs on encara no s’arriba en cotxe guarden una atmosfera molt especial. Entre això, els canals q tard o d’hora sempre travesses i els edificis que tots mantenen un tipus de construcció seguint uns patrons segurament centenaris (del més pompós al més humil); tot plegat fa de Venezia un lloc mig màgic.

Doncs aquí dins hem vaig ficar amb la motxilla de 30k, o mes, buscant una pensió barata que tenia apuntada. Una cosa curiosa, les cases s’enumeren del 1 al 3000 o 4000 sense interrompre el conte a cada carrer. Bé, al límit de l’esgotament vaig veure un cartell en una botiga de llibres de 2a ma que llogaven llits. Allí m’he quedat els quatre dies. Dormia al magatzem de la llibreria compartint "habitació", cuina i lavabo, amb tres altres. bé, correcte, simpàtic, fins i tot una mica bucòlic.

He coincidit amb la Biennale d’art, això et serveix d’excusa per entrar a palaus on, per exemple, un grup de Finlandesos ha omplert el sostre de bombetes, projeccions estressants i maquines q fan soroll. Hi havien coses xules, com un coreà q havia reproduït l’esquelet d’en Tom i Jerry, o un Danès q havia omplert una sala de dianes i podies fer punteria amb els dards, o uns altres q havien muntat tot un vídeo i una web de promoció per a fer vacances a Bagdad amb imatges reals de la guerra.

També hem vaig mig colar en un concert per piano i violi d’inici de curs del Liceu Marco Polo. Res de smoking, un lloc bastant senzill, això a Venezia vol dir un palauet sense cap Tintoreto a les parets. El concert estava dedicat a un tal A. Wolf - Ferrari, ell ja és mort però la seva dona assistia a primera fila. Crec q tots eren bastant del mundillo de la clàssica, per les pintes. Al costat meu tenia un senyor q no movia un pel, només quan la noia del piano accelerava el joc de dits se li obrien els ulls i s’abraonava cap a mi per a poder veure millor l’execució magistral, quan alentia tornava a lloc. Varen tocar diferents peces d’aquest tal Ferrari, resulta q una d’elles la seva muller mai l’havia escoltat en directa, la dona es va emocionar tant q no va poder aguantar el plor, i com q ja tenia una edat va sortir de la sala acompanyada de la seva neta. Al final tots varem aplaudir molt.

Rovereto: Casa Helena, Gabriele i Eva.

Salut a tothom.

Rovereto es una ciutat mitjana al Nord d’italià. Allí viu l'Helena, el Gabriele (de per a prop) i la seva filla Eva. Ella és amiga de la meva germana; fa bastants anys varen venir a Itàlia, amb una cosa d’aquelles de la Comunitat Europea, i l'Helena al final s’hi ha instal·lat. L'Eva ara és molt amiga de l'Africa i aquest estiu va venir per Torelló. Ha valgut la pena desviar-me una mica per estar amb ells.

Aquests vorals ja son estil "Heidi". Ells es consideren Tirolesos. Fins a principis del segla passat eren part de l’imperi Austro-Hungar, parlen italià i alemany. El millor d’aquests dies ha estat recuperar una mica de caliu "familiar", horaris de feina, escola, sopar mirant la tele... buf s’enyora.

A part també he pogut fer allò q tant m’agrada: perdrem per camins q no se on porten. Ells hem recomanaren visitar el llac de Garda. Quan el bus s’apropava a Rivera de Garda, una mena de ressort històric del turisme de relax, he vist un camí q pujava per la roca dels penya-segats del llac, doncs de pet cap allí. Resulta q era l’antic camí per arribar a una de les valls penjades del llac. Les valls penjades són típiques a les parets de les valls excavades per glaceres. El camí estava construït fent una mossegada a la roca, donant la sensació de q vas per un mig-tunel. De tant en tant a la paret hi havien unes entrades tancades amb reixes, son antigues trinxeres de la I Guerra Mundial. En aquesta zona dels Alps se les van fotre de valent, fins i tot crearen fronts de trinxeres en els mateixos penya-segats, excavant coves a la roca, disparant-se uns als altres en la mateixa paret i fent incursions escalant. Evidentment aquí hi deixaren la pell molts innocents sense guanyar un pam de roca. Estan bojos aquests humans.

Després de caminar dues hores la intenció era fer un capuccino i trobar algun medi de transport per tornar al llac. El primer poble, molt pintoresc, tenia parada de Bus (un cada 2 hores) però cap bar, vaja tampoc cap anima a qui demanar res. Com q la caminada era agradable vaig decidir continuar amunt fins un altre poble... el mateix. Finalment al tercer poble s’obria una vall amb un altre llac mes petit, també molt idíl·lic, algun bar però pas oberts. La solució me la va donar una senyora q passejava el gos, ella m’informà de q podia trobar alguna cosa oberta a l’altra punta del llac i q ella a passo de cane hi estava un hora, eco doncs. El camí era molt fàcil, nomes calia seguir la dona a una distància prudencial. Però ella començà a accelerar, i pels cops de cap q feia enrere i per les estirades q donava al gos cada vegada q parava a aixecar la pota, crec q la dona s’espantà o es fica una mica nerviosa; jo q hagués agraït una mica de pràctica amb el meu italià macarrònic.
L’últim destí semblava mes important, tenia una oficina de turisme amb calefacció. A la pregunta de: un Bar? La noia ho tingué de pensar dues vegades, i a la pregunta de q veure per allí? hem contestà q el novembre no era un mes de fer gaire res allí dalt. Desprès d’insistir una mica se’n recorda de q hi havien mes trinxeres per allí i un ossari dels morts en el camp de batalla. Aquesta va ser la meva distracció fins q començà a fer-se fosc i agafar l’autobús.Altres coses de Rovereto: resulta q te el museu d’art modern mes gran d’italià, una mena de MACBA. D’aquí es fill Fortunato Depero (dadaista i futurista) i l’hi han dedicat el museu, divertit aquest home, no en coneixia res. També hi havia una exposició de pintors russos actuals i una mostra de "la paraula en l’art" ( faltaven en Brossa i en Papasseit). Tot molt recomanable. Altres excursions q vaig fer: a Trento (on el concil·li) i a Verona (a casa el Romeo i la Julieta).

Però sobretot, gràcies Helena i família i fins aviat.

Marsella la rival de BCN

Marsella és una gran ciutat, te metro, immigrants, trànsit, sirenes, moviment continu, exercit…, recorda a Barcelona, a mes les dues toquen al mediterrani; per proximitat segur que son rivals.

Aquí he caminat moltíssim. Quan camines tant veus moltes coses, però tot a mitges. Es pot triar entre la zona de platges, la muntanya, els barris – poble, les avingudes comercials, els carrers dels magrebins, la ruta turística,... per passejar i anar descobrint.

Després d’aquí ja deixo el país dels xafa–tomàquets (©omella), tots molt educats (bonsoir, excusez-moi, le monsieur premier...) però xafa-tomàquets. Molt guapes les franceses...bé diferents, son de varis colors, i amb un aire distant.

Salut!

Avinyó i Nou Barris

Molt bé Avinyó, crec q m’agradaria viure-hi; pla de carrerons amb llum, recargolat, monuments a tort i a dret, vida al carrer... costa acabar-te el casc antic. A mes els preus estan com a Tore i crec q ells en guanyen més.

Al mig de tot el palau dels Papes ( cap el 1300 Roma estava xunga i varen venir aquí), no cap a la foto, és imponent. Recomano la visita; no és gens carregosa, està ben explicada, preu correcte i gòtic. M’ha sorprès q els últims q estigueren aquí defensant al Papa d’Avinyó, quan ningú ja li feia cas, foren un exercit de catalans; com és q sempre apostem pel cavall coix?

A l’alberg estava amb un australià, un canadenc i un grup de 40 teenegers del IES Collserola de Nou Barris. Bons, bons; deixant petjada. Els de francès cada any fan una sortida, així hi ha mes gent q s’anima a fer-lo; ja està bé q sinó el McAngles s’ho menja tot ( un peto Ro). A la segona nit tenien un segureta sense coll, d’aquells q els costa posar les mans a les butxaques i caminen com un compàs. Estava sopant amb els profes i va venir amansant: ceta nuit no paser le seme q l'otre , sort q la profe de francès li va contestar: pobre de tu q toquis cap nen.

au reuvoir IES Collserola.

CarcassonAventura

Això està entre el Poble Espanyol i PortAventura. La gran diferència és q abans de totes aquestes coses havia estat una ciutat emmurallada. Al arribar de nit i novembre vaig poder voltar pels carrers laberíntics sol i quasi a les fosques; esperava q sortís algun monjo amb un ciri, un bandoler lluint la daga... però nomes varen saltar gats negres.

Recomanar el viatge amb tren de Perpinyà a Narbona, passant pels aiguamolls i amb flamencs a tocar, i desprès fins a Carcassona amb tot de camps de vinyes de diferents tipus.

He compartit l’habitació amb un tal Gonzalo de Lanzarote. Treballa a la planta desalinitzadora de l’illa. Sempre m’han interessat els temes de l’aigua.

Aquí, una vegada vist, ja es pot marxar. Concretament cap Avinyó.

Perpinyà sem catalans

Encara no se massa bé q faig per aquí, suposo que ja aniré agafant la pràctica i l’estil de viatjar; però de moment la motxilla pesa molt.

Perpinyà és una monada, es fa curiós veure com seriem si ens haguessin oprimit els gavatxos. El centre històric és digne de veure. Tot està ple de senyeres, barretines i perpignan la catalana, però te més pinta de marca comercial q de res més.

Ja he aconseguit el meu primer objectiu: conversar amb els gitanos catalans. El meu cosí hem demanà informació de la rumba gitana i ho he fet servir com excusa per parlar amb ells ( per cert Genís passem el teu e-mail i t’explico). Ells viuen al barri de Sant Jaume, al centre històric, amb els magrebins; de seguida t’adones de quan has creuat la línea, els carrers s’omplen de cotxes mal aparcats, roba estesa als balcons, nens jugant als carrers, brutícia, façanes encrostades i dones amb amples malucs i melenes llampants.

També he anat fins al camp de l'USAP a veure com entrenaven. Aquest és un equip de rugbi q juga a primera divisió i no va dels últims. El seu escut és la senyera, el seu crit: sem catalans i el seu himne "l’estaca"... immpesionant, això si q és gallina de piel.

Una història q m’ha agradat. Quan esperava q obrissin l’alberg a la tarda ( de 7 a 10 i de 17 a 23, francesos!) ha arribat un home gran, abrigat fins al nas i amb tres bosses de súper a la ma. Jo he pensat de q era normal q vingués aquest tipus de gent als Youth Hostels amb la diferència de preus!. Han passat uns vint minuts, els dos asseguts al carrer davant la porta, vent. A la fi, amb el meu francès macarrònic, m’he queixat de q ja era quasi l’hora i no obrien, ell a tret un despertador de la bossa per ensenyar-me q encara faltaven 5 minuts, davant d’allò se m’ha escapat un "ostia ", que eres espanyol? si, de Barcelona? ah! català? si si. estic de viatge per aquí i vostè que hi fa? Estic rodant una pel·lícula, un llargmetratge (jo ulls com taronges), porto una petita càmera a la bossa. Haaa, i de q va? Va de q espanya i portugal s’ajunten en un sol país i es passen a dir els Estats Units Ibèrics ( ulls mes taronges); i q te q veure perpinyà? doncs tot allò d’en Carod Rovira, també surt però amb noms falsos, ell serà en Cago Roira i en Mas l'Artur Massa... La conversa a continuat... Aquí només faig els exteriors, els interiors els filmaré a Vic; ep, jo soc de Torelló; ha doncs jo de Manlleu, Ja Ja Ja. Potser coneixes la meva última pel·lícula, la vaig estrenar l’any passat al centre cívic i la gent va estar DEU minuts aplaudint; doncs no se, com es titula? " Mercuri (Juan Molera) el defensor dels animals "; no hem sona ho sento...

La cosa ha continuat una estona en els mateixos termes impagables. Algú li sona la pel·lícula? te un altre llargmetratge q es titula " Mossèn Josep de la calle" ambientada a Vic. El Sr. Josep Santias de Bertran, q així es diu pq m’ha donat una targeta, s’ha ofert per fer una pel·lícula del meu viatge, tot gratis! pq sinó és així les pel·lícules no surten bé i pq ell ja és jubilat.

S’escapava el tren i he hagut de acomiadar-me del sr.Josep realment emocionat i amb ganes d’haver pogut ser actor en una de les seves pel·lícules.

Ara he arribat a Carcassona, crec q no estava en la ruta inicial. Molt recomanable el viatge amb tren des de Perpinyà a Narbona passant a tocar dels aiguamolls amb flamencs; i de Narbona a Carcassona per turons plens de vinyes de diferents classes.

P.D: perdoneu-me les faltes d’ortografia, son totes culpa d’aquests teclats estrangers.

els Vilars (Espolla)

He retrassat un dia la sortida de terres espanyoles ( Perpinyà sem catalans!) a canvi d’una gran paella de muntanya, un bravateja encisador anomenat cava i un empatx de panellets; tot amb en bona companyia (Carri, Ro Kersten, Assumpta, Anna i Sr.Penyin). La veritat és q sempre és un luxe jaure per can Carriel, si això afegeixes la típica crisis de: ara per quins dallonses he de marxar, doncs és normal de q hem quedes fins el dilluns al Empordà.

Jo ho considero una primera etapa, perquè com va dir el gran poeta; que és el Mediterrani sense l'Empordà!?

El dilluns la Kersten m’ha portat a l’estació de Figueres, ha estat l’ultima persona coneguda q m’he despedit fins d’aquí uns mesos. He agafat el tren a les 10.45

Rossinyol q vas a França rossinyol, encomanem a la mare rossinyol, d’un bell ...