Semidirecte a Torelló

Aquests darrers dies m’han començat a sortir tots els mals. Tinc l’estómac poc coordinat, el cap ple de mucositats, esgotament general, s’ha escardat un vidre d’ullera. Tot i això crec que tantes batalles amb els transports de 17 països m’han curtit suficientment per afrontar un últim tram amb els regionals de RENFE de la línea Barcelona - Puigcerdà. Sempre m’ha agradat aquest trajecte i esporàdicament quan no tinc pressa l’intento recuperar. Quina manera d’arrodonir els 7 mesos arribant amb ferrocarril, com els reis d’orient o el de l’anunci de la tele.
La RENFE no m’ha decepcionat. He pogut arribar abans d’hora gràcies a que havia caigut una catenària i el servei s’havia aturat. Quan he baixat del tren de València a Sants encara faltava un hora pel següent enllaç. M’he dirigit a la taquilla i quan he demanat la línea de Puigcerdà al noi ja ha canviat el semblant. Per esquivar l’avaria havia d’agafar la línea de Sant Celoni, baixar a Granollers on esperaven uns autobusos fins a l’altre estació de la ciutat i recuperar la via habitual - quan surt el pròxim cap a Granollers Central? d’aquí 5 minuts - Una vegada dins el dispositiu ha anat tot rodat, el trajecte s’ha reeixit abans de l’horari estipulat. A l’andana de Torelló no hi havia ningú, he fet els darrers metres del viatge com tots els altres, carregat i passejant; he trucat a la porta de casa i ... vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest periple s’ha acabat.

L’Anna i l’Assumpta hem regalaren un diari de viatge amb alguns fulls omplerts amb cançons o poesies del que m’aniria trobant. Aquesta de l'Ovidi m’agrada com a final.

Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Granada i València. Moros i cristians.

Bé, ni tan moros ni tan cristians. El regna de Granada va ser l’últim de claudicar sota els Reis Catòlics i València és on es concentraven més moros o moriscs (dels d'apeu) quan la seva expulsió o reconversió final el 1609.

Granada tocava passar. Quan parles amb estrangers que han visitat Espanya o amb els àrabs enlluernats per l'Al-Andalus, tots canten la bellesa de l'Alhambra i fa certa vergonya seguir-los la corrent sense saber massa de que va. La primera expedició llampec els 80's amb els amics impossible de contabilitzar. Això hem fa recordar que també estan a la llista la Pedrera i la Sagrada Família, però abans clar necessitava anar al Taj Majal. L'Alhambra està reconeguda com un dels més bonics conjunts d’art islàmic no religiós. No és la seva espectacularitat; el lloc on està situat, els seus preciosos detalls i d’agradable sensació de tranquil·litat. L’aigua i els jardins fan una porta de connexió amb el passat, a més ara que a plogut està tot brillant.

Vaig ràpid que ja tinc ganes d’acabar.

Valencia tampoc hi havia estat mai. M’ha fet pensar amb la meva primera parada del viatge a Perpinyà, allí eren els francesos aquí són els castellans, allí no sabia massa com agafar això del viatge aquí és la propera vida normal. Bé, tot el centre molt endreçat, una mica avorrit això de passejar pel carrer i que tot passi de llarg, però ja mi aniré acostumant. El complex estació espacial del Calatrava és brutal, et deixa bocabadat.
Ja estic fent els primers passos de reimmersió; menjars, begudes, converses ... potser quan hem llegeixis ja soc arribat.