divendres, 28 de març del 2008

Uns quants coms pel Caire.

Com esdevenir vianant i arribar als llocs? No es recomanable caminar per la vorera, esta plena de forats negres, ferros q busquen el Sol i venedors ambulants; s’ha de caminar pel carrer. Fer-ho en direcció contraria als cotxes. Important aprendre el llenguatge dels clàxons. Al travessar no buscar semàfors, son perpetuïtat de la decoració de Nadal; els urbanos et poden ajudar. Sinó, respira fons, traça una diagonal, fes el primer pas, ves marcant amb la ma cap on vols tirar, no t’aturis, mira fixament als ulls del conductor q vol envair el teu camí imaginari, no tiris enrere. Sempre es millor utilitzar un local com a guia o escut. Si no ho veus clar pots agafar un taxi o el metro (bo), els busos son un misteri.
Com passar la set? i la gana? Hi han uns armaris platejats amb aixetes repartits per tots els carrers; si tens poca set pots refrescar-te el clatell, si tens molta molta set pots amorrar't-hi que no te mal gust. Una segona opció es un dels milers bars de fumadors de xixa on preparen bons tes, de pas seus (cosa complicada al Caire) i la veus passar. Un altre opció vitaminada son els xiringuitos q exprimeixen canya de sucre (gens empalegos) o el tradicional suc de taronja in-time.
Passar la gana pot ser complicat, pocs restaurants. Uns quants indicadors serien: Buscar el local mes petit i amagat; les rajoles llardoses i el terra relliscós son una bona pista. Els fogons poden estar al mig de la vorera. Ells acostumen a porta samarreta a tires o roba insalvable. La gent fa cua. Trobant aquests indicadors es sinònim dels millors falafels del barri.
Com ser cristià? No es complicat, n’hi han 17 milions. S’ha de recordar que es diuen coptes i fan alguna cosa diferent. No fer com jo que desprès de travessar tota l’església, amb mirades poc amigables dels devots, i seure a l’ultima fila un feligrès em senyala les sabates i vaig haver de tornar a sortir per descalçar-me. Important tenir bona oïda pels monòtons cants aràbics. No ser al·lèrgic al incens. Sobretot no espantar-se pel fosc personatge amb caputxa negra plena de creus i un micro; i molta paciència.
Com ser dona, posar-se sexy i seguir les regles de vestir musulmà? Prohibit el vel acampanat amb un forat al cap. Combinar diferents mocadors de colors enroscats al cap tipus melena de lleó i amb alguna cadena q penja. Samarreta de màniga llarga arrapada i llisa, a sobre alguna cosa sense mànigues amb detalls brillants o enreixat obert. La cara maquillada amb tons pastels marcant els ulls de azabache, celles perfectes. Pantalons texans sota la faldilla d’un altre color, tot sense deixar de marcar el tipus (el de cada una). Sandàlies fantasia amb ungles pintades (peus i mans); i finalment saber caminar sense pressa.
Com accedir als punts neuràlgics dels faraons? Pagar l’entrada del museu. Passar dels detectors que sempre piten amb cara de despistat. Seguir recta fins al final de la sala esquivant sarcòfags, estàtues i vitrines empolsinades. Pujar les escales al primer pis, girar i buscar la sala on tenen la llampant i hipnotitzadora mascara de Tutankamon. Si la mires fixament pots jugar a qui acluca primer els ulls.
Agafes el bus 357 darrera el museu. Baixes a l’ultima parada de Giza. Poses taps a les orelles i acceleres el pas en el carrer dels souvenirs. Busques el forat de la piràmide. Estudies la curvatura de l’esquena q necessites per introduir-te dins la rampa. No atinar a mitja baixada q tu ets claustrofòbic. Arribes a la cambra de repòs per eixugar-te la suor i educar el ritme respiratori. Afrontes un altre rampa igual de malgirbada però costa amunt. Entres a la sala del sarcòfag i prens consciència de la quantitat de blocs de pedra q tens damunt. Dones propina i records pels seus familiars extraterrestres al vigilant que porta unes quantes hores en aquella sauna. Fer el camí a la inversa, ara mes tranquil.
Com fer feliç a un egipci? Donar-li un feix de bitllets petits ( les monedes quasi no existeixen) ben rebregats i suats. Demanar-li q els compti i que els guardi fins dema al mati; els encanta remenar calers. Segur q els tornarà. Si se’n pesca alguna d’original per quedar-se una part pots fer-lo mes feliç.

dilluns, 24 de març del 2008

Aswan o com admirar el pas del Nil.

Aswan es segurament la ciutat mes maca d’Egipta. En aquest punt el riu Nil es troba varies illes de roca granítica q li segmenten el camí formant jardins flotants, un d’ells botànic. La mes gran es l’illa Elefantina, anomenada així d quan era lloc de comerç del marfil africà, te dos viles de nubians a cada punta batejades com dalt i baix. Els nubians son un poble barreja de magrebins i africans, tenen una llengua diferent i un somriure mes reposat, acostumen a vestir unes túniques blanques i no porten el típic turbant al cap; qualsevol tracte amb ells sempre serà mes agradable q amb els egipcis del Sud. En una de les ribes senyalitzant tot el passeig de la ciutat fan ombra uns fornits arbres, les flors son boles marrons obertes cap amunt per quatre fulles vermelles que cauen com pilotes de bàdminton. Al altre costat, amb molt bon criteri, nomes hi han deixat construir tombes per a faraons.
El far dels turistes a Aswan es el temple d'Abu Simbel, a tres hores amb furgo cap al Sud es la perla faraònica rescatada del gran pantà Nasser. Fa mig segle es dedicaren a tallar-lo a cubs i transportar-lo a mes alçada. Entre això, que la pedra es d’un gres marro molt bast i l'endreçada dels voltants per a les visites, el monument respira un aire de plató paper-cartró per a la Metro Golden Mayer dels 60's que hem deixa un regust decebedor.
Pel meu aniversari, a part de brindar sopant amb l'Andy i l'Elisa (una british's parella), hem vaig regala dos dies de anar lliscant Nil avall amb faluca, la tradicional barca de vela. Un agradable i relaxant avorriment amb petits moments àlgids com menjar, parar per anar al lavabo o fe una cabussada. La resta d’hores pots mirar les netes aigües com belluguen tranquil·lament el seu enllustrat blau marí. Crec q es el mes llarg del Mon. En aquest tram fa uns 200m d’ample i 10 de fons. El seu pendent es ridícul, pel delta encara li manquen 1000km i la ciutat esta a cota 200m. Malgrat tot es molta i molta aigua; una ferida de vida q parteix el desert. Els costats son tot de palmeres clavades com dards als camps sempre verds; i, sense quasi avisar, un altre línia de color ocre guspirejant que marca l’inici de l’arena calenta i els turons de roca més fosca.

divendres, 21 de març del 2008

El camí cap a la vall dels reis. Luxor

Per sortir del Sinaí vaig decidir agafar un ferry que surt de la punta de baix i travessa fins a Africa. Arribant al port feia falta un taxi i vaig pillar un motxillero per compartir-lo. En Matthew es d’aquelles poques persones amb la sort que dient el seu barri tothom sap d’on ve, Brooklyn; ell diu q és escriptor però també ha de treballar de "metre" en un restaurant d’aquests q s’hi deixen caure gent brutalment famosa. Agafarem el barco desprès d’un correcte retràs de dues hores (l’anterior varen ser 6). Un d’aquests hermètics ferrys súper-ràpids amb l’aire condicionat a tota pastilla no aptes per claustrofòbics, i en aquell trajecte tampoc per a marejadors. Arribarem a Africa a mitja nit i plovia! fantàstica rebuda.
L’endemà iniciarem el pas 2n del viatge cap a Luxor, o sigui estació d’autobusos. El q esperarem es trenca pel desert i no aparegué. Decidirem provar el trajecte d’aproximació fins a mig camí. En el primer autocar el conductor no ens hi volgué, mentres tancava la porta digué en veu baixa: ...police, al següent no tinguérem cap problema per agafar seient. A la q portàvem 5 minuts un individu para el transport, puja i ens assenyala a nosaltres dos per a que baixéssim. Deia q era policia i que no ens estava permès viatjar així. Quan ens tingué fora del bus ens oferir anar a Luxor en cotxe per 200 pounds ( l’altre val 30). Davant la pregunta de tu que ets poli o taxista tragué un carnet q tant podia ser el de la piscina. Ens negarem a negociar res amb ell i ens porta gratis a informació turística. Allí entrarem en cara d’enfadats i traient pit, som turistes. El primer recepcionista deia q allò no podia ser; el seu company li aclarí q feia cinc mesos s’havia canviat la llei i nomes acceptaven grups superiors a 4; la versió definitiva arriba desprès d’una trucada i es q cap turista te permís per entrar o sortir d’Hurgada a no ser que ho faci per agencia de viatges, ja es començava a veure el plumero. Ells mateixos ens recomanaren un lloc. Una vegada allí no volien vendre nomes el trajecte sinó un paquet sencer de visites a temples i tornada. Tornarem acompanyats del noi d’informació turística i aconseguirem nomes anada per 210, llàstima q esperant dos dies; els engegarem amb bones paraules.
Hurgada es una gran ciutat playera sortida del no res q actualment acull 20000 turistes un dia qualsevol, plena de discoteques i platges privades; l’aigua se la fan portar del Nil i en un futur esperen 50000 zombis vacacionals.
Entrarem a un altra agencia on comprarem un paquet de marxar aquella mateixa nit (02:00), mig dia d’hotel amb platja privada i visites varies com botiga de perfums i la de figuretes d’alabastre; total 380 pounds. El viatge fou pèssim, dins una furgoneta a vessar d’europeus de l’est i sense espai per a les motxilles. En el primer temple, desprès d’esmorzar, ja havíem completat la metamorfosis a zombis de sandàlies emmitjonades i seguíem com xaiets les avorrides dissertacions del guia bilingüe. A mitja tarda ens despenjarem del seguici. Trobar hotel tampoc va ser fàcil, ens "ajuda" un tal Farruix (pollastre en àrab) q s’emportà la conseqüent comissió. Per sort, 50 hores desprès, agafarem una tranquil·la habitació estil colonial amb porticons a l’entrada del templa de Habou, tot un luxe.
Els següents dies visitarem les tombes de la vall dels reis, que te un complicat sistema de pagament segons categories, a la de la Nefertitis pots fer-hi un cop d’ull previ pagament de 1500 euros. Passejarem per algun temple ple de jeroglífics i deïtats amb caps d’animals i barrets estrafolaris; i sobretot ens anàrem recuperant de l’odissea Sinaí-Nil. El q mes m’impressiona de tot el tema egipci antic es la perfecció de les seves línees, les moles q aixequen, la densitat de tota l’ornamenta sense repetir-se infinitament i de la compaginació de les imatges i jeroglífics en els espais; tot això tant ho pots trobar en pedra picada com en paret pintada. ah! i fa molta calor.

dijous, 13 de març del 2008

Dahab, paradís de mosques i peixos de colors.

Se’m fa difícil recordar que vaig fer el dimarts, intentava escriure al diari i nomes era capaç d’apuntar esmorzar, dinar... sopar. desprès del rebombori mediterrani d’Orient Mig necessitava buscar un lloc com aquest, preus temperats, clima càlid, hamaques amb mar de fons i restaurants encoixinats per a la migdiada (si et deixen les mosques!). Sabia q es un paradís pel submarinisme però venia sense cap intenció, es una esport q hem sona a reportatge de TV2 amb tauró q t’envesteix per l’esquena. La realitat, es tant fàcil que nomes et cal entrar a l’aigua, posar-te les ulleres i vigilar no xafis cap corall de branques de cel·lofana.
De les ulleres, el tub i els peus d’ànec se’n diu snorkeling. Al primer cop d’ull quedes esverat, no pot ser q a menys d’un metre teu hi hagi tant bestiar d’estampats espaterrants totalment despreocupat per la teva presencia. La volten els típics aixafats amb forma de lluna i pijama a ratlles, unes moles de mig metre de lunares verdosos i llavis a lo Carmen de Mairena, peixos banyuts de color blau guspirejant segons els toca la llum i, el mes espectacular, el peix lleó un plomall de music-hall amb cara de mala llet (i verinós). No nomes això, l’escull coralí es un amuntegament de bròquils de color groc, canelobres amb tentacles dansaires i boles esponjoses fetes de mil·liars d’ulls.A l’habitació érem un suís q tenia la moto retinguda a la frontera, un angles i jo. En Daniel i jo anàvem de pardillos i en Trevor s’havia escapat per a la seva enèsima immersió. Ell m’animà per a que proves l’oxigen i el trajo de neoprè, i així a passat! El meu bateig de submarinista (l’any de carnaval no compte) ha estat al mar Roig. Desprès d’un test de salut vas amb un instructor q t’ensenya els 4 trucs i normes. Les primeres proves a la platja de metro varen ser descoratjadores, això de respirar sota l’aigua va contra qualsevol sentit de supervivència; pensava q ja retirava. Però al començar a lliscar per sota l’aigua i saludar als peixos t’oblides del trajo q t’ofega, la vàlvula d’aire que et mante en vida i les bombones a l’esquena. Si veure un meravellós mon de colors i fantasia relaxa, moure’s al seu ritme o ficar-se dins un banc de peixos encara mes. Nomes hem puc queixar d’un dolor d’orelles de dos dies. El somni dura uns 30min i no vaig anar mes enllà dels 5m.
De la resta de dies recordo q una nit varem sopar peix, un altre varem fumar amb la xixa àrab,... ah! també vaig anar a la platja..., un llibre,...vol,....,tam...be...

dilluns, 10 de març del 2008

Mont Sinaí. La santa companya.

No m’esperava això. Vaig agafar l’excursió de nit al mont Sinaí imaginant-me un solitària caminada nocturna amb bucòlica sortida de Sol al cim. Al entrar al pàrking del monestir de santa Caterina l’escena s’apropava mes a un concert de rock, desenes d’autobusos i caos egipci. Hi havia colles de tot el mon, sobretot russos i nigerians, també asiàtics i sud-americans. La festa la tornaven a manegar els beduins; fan de guies nocturns i tenen muntades paradetes de tes i tentempies cada 20 minuts. No m’equivoco al afirmar q a dalt de tot s’amuntegaven mes de 1000 persones.

La millor hora per començar a caminar son les 2:00, el sender es prou ample i va pujant en ziga-zaga. No hi ha pèrdua, els lots vacil·lants il·luminen tota la ruta, com una moderna santa companya. La mitjana d’edat no es pas jove, trobaves molta gent gran, acompanyats de la ma pels beduins, esforçant-se per no dislocar-se un turmell, mentres es barallen amb la son i la fatiga. Entre la foscor camells recollint als refagats o q abandonen l’empresa de pujar a peu. Al principi hem desconcerta tant q no vaig poder estar d’anar demanant a la penya "perquè pugeu aquesta muntanya de nit?" una dona nigeriana fins es va ofendre "perquè es santa!" i tot seguit mig entropessant arranca altre cop.El cim del Sinaí es on Moises i Deu entaularen els deu manaments. El monestir de santa Caterina esperaven impacients el poble jueu i on desprès Moises esclafa la feina feta; al jardí encara creix l’arbust q crema amb la flama de Yavé sense consumir-se. Lo curiós del tema es que el peregrinatge es fa de nit per arribar al cim i pregar al alba ( alguns ho fan a la posta); es la primera vegada q sento d’una tradició cristiana q necessita de la sortida del Sol per ser complerta, tot plegat com una barreja. Maco, sobretot amb els cants gospel dels nigerians; i de fans no n’hi falten, un egipci guia d’espanyols m’explicà q cada nit tenen la mateixa gent i vinguts d’arreu.Hi havien esforços dignes de santificació, sobretot els últims 200 metres de graons de pedres desencaixades, allí hi vaig trobar un coix q relentia tota la cua. Però la meva campiona es la Tiana, una boleta filipina, cap 60s, amb ulleres i descabellada q no parava d’esbufegar i xerrar; cap al final es decidí per un camell, aquests animals no son de balanceig fàcil i als pocs metres caigué per un dels costats ( aprox. 2m.), per sort el guia beduí (sorprenentment mes baixet q ella) la recollí al vol; sense mes q l’ensurt, continuaren els tres de la ma. A primera hora del mati, en la visita al monestir la vaig veure de lluny i vaig córrer a felicitar-la, però ella em contesta q no podia estar contenta perquè el final no havia arribat a dalt de tot. Espero q quan li passi la son i el cansament ho vegi d’un altre manera.

divendres, 7 de març del 2008

De 0 a -416, el mar Mort.

Sortint del Carmel vaig agafar un rodalies en hora punta d’aquests Alstom de dos pisos amb seients dobles i triples. El tren anava amb retard, però com a casa. Hem toca seure a les escales amb uns soldats/des q reien repenjats als fusells. No sabia massa ben be on tenia q baixar i parava l’orella a la megafonia mentres mirava passar el paisatge... next station Telaviv center... aquesta era la bona i amb 4 empentes i dues escales mecàniques ja estava al centre de Telaviv, la ciutat moderna i dinàmica d’Israel, lloc on volen un pis tots els joves, amb una llarguíssima platja q et porta al ancià poble-port de Jaffa.Desprès de Telaviv ja nomes faltava el mar Mort. Quan Deu expulsa Adan i Eva del paradís diuen q va fer el mateix amb la serp i el dimoni; a cada-u l’envià a llocs diferents; al diable li toca un vall de les q surten del mar Mort. Això es una gran paella plena d’oli calent nomes apte per fer-hi crispetes. Als voltants no hi ha vegetació, ni ocells, ni sargantanes, ni insectes, tampoc cap peix, nomes turistes i molt poques onades; algun reco, on surt una deu d’aigua o rierol perdut de les planes altes, tens petits oasis de vida, però la resta nomes aigua salada, calor i pedres (visca la geologia!). Crec que això d’estar 416 metres per sota del nivell del mar també hi fa. Els israelites s’esforcen i encaparren a mantenir els centres turístics-terapèutics i petites viles enjardinades amb el seu invent del gota-gota. Ho tenen a una hora de Jerusalem i quan poden baixen per a fer un volta i volta. El Gener, Febrer es la millor època per visitar-ho.
Les propietats saludables de les aigües son tant evidents com engegar una rentadora. A primer cop d’ull res sembla estrany, però nomes entrar ja tens gratis una teràpia del riure, tothom al notar-se flotar comença a somriure o petar-se la caixa ell sol. Desprès passes a la teràpia de relaxació; tanques els ulls, de panxa enlaire amb el Sol q t’escalfa i flotant sobre un infiniiiiiiit matalàs d’aigua; deixes q el teu cos es distensioni i entres en una agradable sensació de semiingravidesa; suposo q quan mes gras o mes mal d’ossos millor. Mentres, les sals et van treballant la pell; o també pots esnifar l’aigua per destapar les foses nasals. El gust es molt desagradable, una suma de molt salat i astringent. Quant surts l’aigua tarda mes a secar-se i te un tacte en la pell com oliós (dins no ho notes). Una estona al Sol... ja pots tornar-hi o dutxar-te i cap a casa.
No hi han masses llocs per banyar-se, la riba es perillosa perquè es formen esvorancs, les poques platges son minis i tenen la pinta d’artificials. El millor es privat i amb hotels de 5 estrelles q tapen l’entrada. El mar Mort es un cul de vall amb la part mes baixa entollada d’aigua. Cada any el perímetre es fa mes petit, com a les glaceres també l’efecte el canvi climàtic. Sortint d'allí vaig agafar la carretera del Sud q segueix la direcció de la vall i el paisatge es com si algú hagués tret el tap de la "banyera" i s’hagués escapat tota l’aigua; es l’imatge d’un mar mort i ja enterrat.
Adeu palestins i israelites... i molta sort.

dimarts, 4 de març del 2008

Haifa de sofà i tele.

Fugint una mica de l’atmosfera concentrada de Jerusalem he anat fins a Haifa; es la 3r ciutat del país i te fama de la millor convivència entre comunitats. Ha Meteora vaig conèixer una parella de israelites; coincidirem poc temps però m’invitaren a passar per casa seva i allí he estat aquest cap de setmana. Ells viuen en el barri rus, a la falda de la muntanya del Carmel; i com altres cops he aprofitat per fer home sweet home (sofà, tele i cuina casolana).
La Rebeca aquest dilluns canviava de feina. Ella es nou vinguda, va néixer a New Mexico (EEUU) i fa un any va venir amb un bitllet gratis; en aquest país les pateres tenen forma d’avió i les paga el govern. Com q li va agradar el país i el seu novio ha decidit quedar-se. De moment es defensa amb l’hebreu (aquí quasi tothom parla angles) i vol aprendre l’àrab.
Ell es diu Ari i els seus pares emigraren de EEUU , ara esta estudiant a d’universitat i va fent alguna feina. Aquesta setmana l’han cridat de la reserva, l’envien un mes a la frontera del Líban. Això vol dir zona de combat, que no reraguarda (feina a les bases) ni zona de guerra(molt probable confrontament). A Israel el servei militar es obligatori per homes i dones (Jueus, cristians i drusos), cobren un mínim de 200 euros i s’allarga 3 anys, desprès cada any alguns fan un mes de servei. El país esta ple de joves q van i tornen amb el fusell penjat a l’esquena. L’exèrcit es com una part mes del seu sistema d’educació i de fer país. Així s’entén millor el caràcter q gasten a vegades.
Vaig arribar en un moment especial de la setmana, el sopar del sàbat, cosa q vol dir un menjar mes elaborat i una petita cerimònia abans de començar. Encengueren espelmes, taparen el pa amb un mocador especial i ell amb la "còfia" jueva al cap llegí unes pregaries per venerar la vianda, el vi i el pa; tot seguit cantaren junt una cançó i ja poguérem atacar el pollastre al forn.
La resta de cap de setmana m’he dedicat a posar el meu cos i cap a to; des de q vaig entrar al Líban entre controls de l’exèrcit, bombes, fronteres i míssils necessitava una mica de caliu casolà. Res mes q mirar telescombraries, alguna peli, llegir, dormir, un dia vaig voltar sol per la ciutat, i un altre tarda anàrem en cotxe a la muntanya del Carmel per fer un cafè-pícnic. Sobretot xerrar amb ells, o mes aviat escoltar, i intentar conèixer millor aquesta gent. Encara q tinguéssim alguna opinió diferent, m’he trobat molt a gust i la seva hospitalitat ha estat complerta, els agraeixo molt que m’hagin adoptat durant un cap de setmana.

Thanks Rebeca & Ari.

diumenge, 2 de març del 2008

Jerusalem, concentrat de mediterrània.

Per entrar a Israel has de ser benvingut; i un sol home, q ve de països hostils, sense reserva d’hotel, q no sap ben be q visitarà, amb 20 euros a la butxaca i sense bitllet de tornada, crec q aixeca bastantes sospites. La duana es una gran sala d’espera encarada a tot de cabines amb guapíssims soldades israelís, movent-se per allí estil videoclip, q t’omplen de preguntes. El seu joc es posar-te nerviós, provocar alguna relliscada. Hem tenien allí assegut i de tant en tant venia un nou element a preguntar-me on treballava? com es diu el meu avi?... sovint hem sortien amb informacions errònies de les anteriors entrevistes, per veure com reaccionava. Amables però punyateros. Desprès de 4 hores i molta paciència, quan ja tancaven barraca i nomes quedàvem jo i un home amb basto, hem deixaren entrar. L’únic q hem sap greu es q els vaig donar el nom i el telèfon del Hosni de Beirut.

A la capital m’he instal·lat en la part antiga. El vell Jerusalem encara conserva tot el perímetre de les muralles, nomes pots accedir per unes grans portes. A dins hi ha un concentrat d’història, religió i cultures que fa respecta. Qualsevol graó on t’asseus mig defallit pot ser el lloc on Jesús va perdre la sandàlia, la cantonada on el rei David es va tallar un rinxol dels cabells o la pedra q va fer entrebancar Mahoma. Els llocs sagrats s’amunteguen uns sobre als altres. L’església dels Sant Sepulcre es un caòtic laberint de cristianitat. Tot pleníssim de turistes, sacerdots tuticolori, peregrins, venedors, nens... encaixats entre muralles i conservant l’encant de sempre. Una gran llauna de historia mediterrània al oli d’oliva.

Però el q mes m’ha agradat de Jerusalem es el museu de l’holocaust. Son un grup d’edificis dalt un turo enjardinat, el principal es un llarg prisma de formigó amb diferents sales q entres des del passadís central i acabes en un gran balco vistes a Jerusalem, on per fi et pots relaxar desprès de tanta barbaria. L’exposició es estil CCCB; comencen explicant el context antisemític de l'europa de principis de segle, l’ascens dels nazis a Alemanya, tota la repressió jueva, els camps de concentració, les practiques d’extermini i finalment l’alliberament dels presoners. Estava ple d’instituts q s’empassaven tot el recorregut de pa a pe.
També he fet una incursió als territoris alliberats Palestins. Vaig visitar Jerico sota l’ombra del mont de les temptacions. Havent dinat vaig agafar un bus fins a Ramala, la capital dels territoris del Nord. Es el seu centra comercial, ple de botigues i bullint de gent jova passejant. Quan voltes pels territoris Palestins es inevitable xocar amb el mur de formigó i els reforçats punts de control. Un company andalús de l’hostal els descrivia com a trampes per a tonyines; son tot de passadissos de barrots d’acer i portes rotatòries que van conduint a la gent fins al últim entrebanc entre palestins i israelites. Ara estan bombardejant-se a la zona de Gaza però al carrer es difícil notar masses canvis i quan parles amb ells cada-u tira cap a casa, i aquí hi han moltes cases.