Passin i gaudeixin del q pot fer la natura amb les roques i de com l’home sap engalanar-ho! A part d’una de les meravelles, Petra es tot un laberint on cada u pot buscar-hi el camí q mes li plagui. L’entrada ja es com un llarg passadís de desconnexió que et va preparant per no tocar de peus a terra en tot el dia.
Els beduins fan d’amos i senyors ( de fet ho varen ser fins que un suís reconvertit al islam va descobrir l’amagatall fa 150 anys); amb els seus camells, ases i carretons per fer-te arribar on calgui; els tenderetes de plata i souvenirs q afegirem a la col·lecció, o una simple ombra amb un foc a terra i una tetera; sempre estirant per que t’aturis una estona. Tot el conjunt fa la seva patxoca. Però els mestres i mèrit d’aquest jardí àrid han estat sempre els mateixos, els Nabateus. Una mena de vigilants del desert que sempre intentaven treure el millor profit dels q en aquell moment tallessin el bacallà (egipcis, grecs, romans...), i se’n sortiren molt be.
Una vegada dins ets lliure per pujar escales, ficar-te a tots els forats, barallar-te amb el vertigen que no et deixa veure el final del cingle, buscar defectes a les façanes de les tombes, fer carreres de camells o veure desfilar totes les varietats de turistes del planeta sense límits d’edat ni condició. Finalment, quan ja comença a tombar el dia, els veus baixar per tots els camins confluint cap a la gorja de sortida; la gent desmanegada, sabates plenes de pols i cares de satisfacció; un q esgota el cul d’ampolla i crida als altres q no el deixin enrere, converses q ja han perdut tota superficialitat. Sembla com un final de festa d’aquestes q duren tota la nit i quan comença a canviar la llum, quasi per inèrcia, busques anar a reposar... i tornar-hi l’endemà, perquè amb un sol dia no t’acabes Petra.
Llàstima q al sortir de la gorja s’acaba l’encanteri; i que mes cru q l’historia q teníem a l’hotel (una matrimoni alemany i jo q compartíem la tertúlia del mati i vespre). A l’habitació del costat hi havia una parella d'allí. La dona creiem q no sortia de l’habitació, l’home tenia la clau però ella passava el passador. La primera nit nomes va ser el xou de obra, obra i la posterior discussió. Però la segona nit vaig sentir q la pegava. El vigilant els va cridar l’atenció. Crec q no va passar res mes però vaig dormir fatal. Al mati varem comentar a l’amo q havíem sentit la baralla, ell va dir q eren acabats de casar i q si tornava a passar els trauria del hotel, al vespra ja no hi eren; trista solució, i hem sap greu dir q a ningú vaig notar el mateix grau d’angoixa q passarem nosaltres.
Els beduins fan d’amos i senyors ( de fet ho varen ser fins que un suís reconvertit al islam va descobrir l’amagatall fa 150 anys); amb els seus camells, ases i carretons per fer-te arribar on calgui; els tenderetes de plata i souvenirs q afegirem a la col·lecció, o una simple ombra amb un foc a terra i una tetera; sempre estirant per que t’aturis una estona. Tot el conjunt fa la seva patxoca. Però els mestres i mèrit d’aquest jardí àrid han estat sempre els mateixos, els Nabateus. Una mena de vigilants del desert que sempre intentaven treure el millor profit dels q en aquell moment tallessin el bacallà (egipcis, grecs, romans...), i se’n sortiren molt be.
Una vegada dins ets lliure per pujar escales, ficar-te a tots els forats, barallar-te amb el vertigen que no et deixa veure el final del cingle, buscar defectes a les façanes de les tombes, fer carreres de camells o veure desfilar totes les varietats de turistes del planeta sense límits d’edat ni condició. Finalment, quan ja comença a tombar el dia, els veus baixar per tots els camins confluint cap a la gorja de sortida; la gent desmanegada, sabates plenes de pols i cares de satisfacció; un q esgota el cul d’ampolla i crida als altres q no el deixin enrere, converses q ja han perdut tota superficialitat. Sembla com un final de festa d’aquestes q duren tota la nit i quan comença a canviar la llum, quasi per inèrcia, busques anar a reposar... i tornar-hi l’endemà, perquè amb un sol dia no t’acabes Petra.
Llàstima q al sortir de la gorja s’acaba l’encanteri; i que mes cru q l’historia q teníem a l’hotel (una matrimoni alemany i jo q compartíem la tertúlia del mati i vespre). A l’habitació del costat hi havia una parella d'allí. La dona creiem q no sortia de l’habitació, l’home tenia la clau però ella passava el passador. La primera nit nomes va ser el xou de obra, obra i la posterior discussió. Però la segona nit vaig sentir q la pegava. El vigilant els va cridar l’atenció. Crec q no va passar res mes però vaig dormir fatal. Al mati varem comentar a l’amo q havíem sentit la baralla, ell va dir q eren acabats de casar i q si tornava a passar els trauria del hotel, al vespra ja no hi eren; trista solució, i hem sap greu dir q a ningú vaig notar el mateix grau d’angoixa q passarem nosaltres.