diumenge, 24 de febrer del 2008

Petra no decepciona!

Passin i gaudeixin del q pot fer la natura amb les roques i de com l’home sap engalanar-ho! A part d’una de les meravelles, Petra es tot un laberint on cada u pot buscar-hi el camí q mes li plagui. L’entrada ja es com un llarg passadís de desconnexió que et va preparant per no tocar de peus a terra en tot el dia.

Els beduins fan d’amos i senyors ( de fet ho varen ser fins que un suís reconvertit al islam va descobrir l’amagatall fa 150 anys); amb els seus camells, ases i carretons per fer-te arribar on calgui; els tenderetes de plata i souvenirs q afegirem a la col·lecció, o una simple ombra amb un foc a terra i una tetera; sempre estirant per que t’aturis una estona. Tot el conjunt fa la seva patxoca. Però els mestres i mèrit d’aquest jardí àrid han estat sempre els mateixos, els Nabateus. Una mena de vigilants del desert que sempre intentaven treure el millor profit dels q en aquell moment tallessin el bacallà (egipcis, grecs, romans...), i se’n sortiren molt be.

Una vegada dins ets lliure per pujar escales, ficar-te a tots els forats, barallar-te amb el vertigen que no et deixa veure el final del cingle, buscar defectes a les façanes de les tombes, fer carreres de camells o veure desfilar totes les varietats de turistes del planeta sense límits d’edat ni condició. Finalment, quan ja comença a tombar el dia, els veus baixar per tots els camins confluint cap a la gorja de sortida; la gent desmanegada, sabates plenes de pols i cares de satisfacció; un q esgota el cul d’ampolla i crida als altres q no el deixin enrere, converses q ja han perdut tota superficialitat. Sembla com un final de festa d’aquestes q duren tota la nit i quan comença a canviar la llum, quasi per inèrcia, busques anar a reposar... i tornar-hi l’endemà, perquè amb un sol dia no t’acabes Petra.

Llàstima q al sortir de la gorja s’acaba l’encanteri; i que mes cru q l’historia q teníem a l’hotel (una matrimoni alemany i jo q compartíem la tertúlia del mati i vespre). A l’habitació del costat hi havia una parella d'allí. La dona creiem q no sortia de l’habitació, l’home tenia la clau però ella passava el passador. La primera nit nomes va ser el xou de obra, obra i la posterior discussió. Però la segona nit vaig sentir q la pegava. El vigilant els va cridar l’atenció. Crec q no va passar res mes però vaig dormir fatal. Al mati varem comentar a l’amo q havíem sentit la baralla, ell va dir q eren acabats de casar i q si tornava a passar els trauria del hotel, al vespra ja no hi eren; trista solució, i hem sap greu dir q a ningú vaig notar el mateix grau d’angoixa q passarem nosaltres.

dimecres, 20 de febrer del 2008

L'hortet de Palmyra.

Es el primer oasi del camí. Vaig arribar tard al bus gros i em toca el local. La carretera es una d’aquelles ratlles vermelles en el mapa q va fent kms i kms en línea recta dins una taca de color groc. Nomes trobarem un desvio i el cartell posava Bagdad, agafarem el de l’esquerra. Al final de tot un oasi. El poble te un toc d’oest Americà; carrers amples, quadriculats, poc asfaltats i cases baixes. A mes venia avisat per una parella de canadencs q havien viscut una baralla en un bar, on dues colles feren volar cadires, ampolles i cops de puny. De moment l’hotel es un pou de tranquil·litat.
El dia següent tocava visitar les runes romanes. Son una llarga acumulació de columnes repartides en un paisatge de sorres i roques. Nomes has de pagar entrada pel templa, una petita ajuda pel ministeri arqueològic sirià ja q no te res d’especial i el criteri de reconstrucció es una mica dubtós. La resta pots anar fent al teu aire, fins a perdre’t cap als turons.
Tornant al poble vaig entrar a la zona de les palmeres buscant la bassa d’aigua. Doncs no hi es. L’oasi son hortets amb dàtils i oliveres que tenen els seus pous sempre generosos. El tros el separen amb murs de fang i dins hi posen la caseta per guardar les eines i prendre l’ombra. No tardaren a enxampar-me i fer-me entrar. Hi havien uns 7 o 8 homes de diferents edats xerrant amb dàtils i te; de tant en tant arribava una moto amb dos pagesos mes per animar l’assumpte i en marxaven d’altres. Allí he passat una bona estona intentant seguir unes converses de to campetxano sobra si l’oliva ja estava al punt, del rec que s’havia trencat o les prestacions del últim mòbil q havia comprat. Quan apretava la gana vaig acomiadar-me i camí cap a les afores em tornaren a enxampar; ara uns paletes q estaven a mig fer una casa amb jardí-hortet. Altre cop mes te i les preguntes de sempre. Això de ser espanyol es una as a la màniga, per ells els 7 segles de cultura Al-Andalus a la península es sinònim de mes proximitat i segurament confiança. Un dels paletes els explica l’historia als q anaven mes peix del tema i m’anaven mirant com si fos un bagul de les golfes. Aleshores es un bon moment per jugar al lugares o palabras espanyolas de origen arabe; un, dos, tres responda otra vez: Guadalquivir, aceituna, Benicarlo... falafel... En definitiva gent tranquil·la i agradable, dels q toquen terra i de tant en tant s’esbatussen entra ells.
L’endemà ja he marxat cap Amman; però abans quina millor despedida d’un oasi q una tempesta de pols! També aprofito per despedir-me de Síria, un país bonic, encallat, on guany el gris i el marro.

diumenge, 17 de febrer del 2008

El Crac, Hama i finalment Aleppo.

Sortint de Damasc camí cap a Aleppo he parat al castell dels castells, o com diuen ells al Crac des Chevaliers. Una mole immensa iniciada abans de crist; i assetjada, ocupada i engrandida per tots els q en algun moment han tret pit en aquestes contrades. Si alguna vegada us hi acosteu s’aconsella portar lot. Les parets del castell eren massa humides i he fet nit a Hama, una ciutat q nomes poden lluir una foto, les sínies de fusta q vas trobant pel riu q serpenteja la ciutat.
Al dia següent ja vaig arribar a Aleppo, la segona ciutat del país. El seu centre neuràlgic es un rodo i solitari turo convertit en ciutadella, on diu la llegenda q Abraham hi pasturava les cabres. Als peus del turo hi ha un fossar i a partir d’aquí s’han anat col·locant el zoco, el barri vell, la mesquita dels Omeya (importants aquests!), les muralles, desprès els hotels, avingudes, mes mesquites , l’estació de trens, parcs i jardins... El hotel q vaig triar, seguint en la meva línea garrepa, era bastant cutre, però bona gent. Potser el seu defecte mes destacable es que simpatitzaven amb el Madrid. Els futboleros d’aquí tots s’enamora d’un dels dos clubs, ho viuen a cor. Crec q fins al punt q mes d’un pensa q Barcelona es un club de futbol, com molt be va dir el gran Nunyez en un dels seus minuts d’or.
Passejant pel zoco un estudiant d’història m’ha convidat a casa seva, hem tingut una interessant conversa on s’apuntà el seu germà estudiant de medicina. M’explicaren com funciona el calendari musulmà, es base en els períodes lunars i te uns quants dies menys q el nostre. Els germans estaven preocupats perquè a occident pensem q tots els musulmans son terroristes; els vaig intentar calmar una mica explicant-els q jo ja n’havia conegut uns quants i q de moment cap n’era. També em digueren q Valladolid era un nom musulmà i q segurament a Espanya encara hi havien molts descendents dels musulmans. Els vaig repassar tot el tema dels reis catòlics i l’expulsió dels àrabs i jueus, i q segurament alguns espanyols podien venir de famílies àrabs però q ells no ho sabien. Aquests dos eren del barça.
A Allepo he continuat la meva curiositat pel gran assortit de religions mediterrànies. Aquí he presenciat un bateig de cristians armenis, vaig resistir mitja hora d’una missa de cristians maronites i he assistit a una classe de recitar el Coran ( quan arribava el meu torn els vaig fer entendre q tenia l’olla al foc).

Fora de Damasc he tingut problemes per connectar-me al meu blog, hem donava accés denegat. Demano disculpes perquè això no m’ha deixat complir les entregues en els terminis correctes. S’ha de tenir en compte q estic en un país amb certes mancances democràtiques. El govern controla l’accés a segons quins servidors d’Internet on la gent hi pot penjar el q li sembla. Sort q aquests dels cibercafés se la saben llarga. Si mirem el rànquing de dictadura del 0-10 (en el zero països com: Suècia o Dinamarca, i en el 10 glories com Corea del Nord o Guinea Equatorial) Síria tindria un BE en dictadura, tirant a NOTABLE.

dijous, 14 de febrer del 2008

Vuelva usted Damasc.

Ara si q ja he entrat de ple en un país àrab, se’m nota per la cara de cigró q estic agafant, a qualsevol àpat del dia sempre apareix l’humus. Estic a la capital de la gran Síria, Damasc. Ells consideren com a tal el Líban, Palestina, el seu país i Jordània, divisions q acordaren sobre el paper els francesos i els anglesos en la descolonització. Son tots aquests q porten el mocador estil palestí amb diferents colors. A mi la ciutat m’ha recordat una mica a Madrid, i Beirut seria Barcelona, tot de fa 30 anys (aquí dono una pista de la meva edat).
A part dels meus que fers normals aquí tenia l’intenció de demanar el vot per correu i de fer una traducció al àrab del meu passaport. Això ha suposat una kafkiana immersió al meravellós mon de les ambaixades i la burocràcia. Al primer punt no he arribat a temps, tot i q el termini finalitzava dissabte, en cap moment vaig imaginar q els funcionaris treballessin tal dia, no els vaig consultar fins el dilluns. El 2n punt es una llarga història.
Jo volia el passaport en àrab per a poder entrar a Líbia, com m’informava en Raimon en el comentari de l’escrit de Santorino. Primer de tot vaig arribar-me a l’ambaixada Líbia. Dels q es dignaren a atendrem ningú parlava anglès. Vaig intentar-ho amb el meu francès de beixamel i tampoc. Hem presentaren un sofà... esperant...esperant, aparegué un simpàtic home de negocis libanès q m’aclarí tot el q calia per arribar a relacionar-se d’alguna manera amb Líbia, i m’aconsellà la meva ambaixada pel tema traducció. Aquest senyor resulta ser un enamorat d’Espanya i m’explicà q, quan competia els anys 70's en proves internacionals d’esquí aquàtic, havia estat a Arenys de Mar i Banyoles, divertidíssima la seva pronuncia.
Taxi cap a l’ambaixada. Allí m’explicaren q existien uns traductors oficials q per un mòdic preu s’encarregarien de tot i desprès ells nomes havien de posar el seu segell per ha legalitzar-ho, senzill. El següent dia tornava a l’ambaixada, satisfet de com havia quedat el meu nom en àrab; amb aquesta cara els vaig entregar el document. Resposta: no podem legalitzar aquest paper, falta el segell del Ministeri d’exteriors Síria en lloc d’aquest del Ministeri de Justícia. Taxi cap al ministeri d’exteriors. Allí hi havien 7 files exultants de gent, al tercer intent vaig trobar un noi molt amable, hem digué q ell no podia posar el segell perquè la fotocopia del passaport adjuntada a la traducció no estava certificada per la meva ambaixada. Si intento posar-me en la pell d’un funcionari d’un estat burocràtic àrab, puc entendre q no vulguin acceptar una fotocopia no certificada d’un document estranger tot i posar-li el original davant dels nassos. Taxi ambaixada espanyola?Hola, Hola, resposta: Ells no poden certificar la fotocopia per que ho haurien d’haver fet abans de adjuntar-la a la traducció...??...però si poden fer una fotocopia dels dos documents (traducció i fotocopia passaport), grapar-los i certificar-los; doncs vinga, feu-ho. Altra cop cap a exteriors. Entre mig tota l’aventura dels taxistes q sempre et cobren diferent, passen dues vagades per la mateixa rotonda o donen malament el canvi. Un d’ells estigué tot el viatge xerrant en àrab; els primers cinc minuts crec q repassava l’alineació sencera del Barça-Sevilla, desprès no tinc clar si m’explicava una recepta de cuina o recitava algun vers del Cora; vaig convidar-lo a un cigarret per veure si callava. Com deia, en el ministeri d’exteriors acceptaren les fotocopies certificades, les ompliren de segells i finalment els espanyols hem legalitzaren la meva preciosa traducció al àrab del passaport. Tot plegat divertit això de marejar funcionaris, jo rai q tinc temps, i segur q s’aprèn quelcom.

Encara q no ho sembli, he tingut temps per ha visitar tots els recons del vell Damasc; es com un gran barri gòtic, amb cases mes baixes, ple de botigues i carrers d’oficis. Una cosa interessant es q rep molts turistes àrabs, sobretot iranians; envaeixen la impressionant mesquita dels Omayas i la converteixen en un gran parc, ple de canalla descalça jugant a fet-i-amagar. Passejant pels carrers laberíntics pots trobar casses senyorials amb jardins plens d’arbres, fonts i arcades policromades. També vaig fer una petita excursió a la cova de Santa Tecla, al pobla de Maalula on diuen que encara parlen l’arameu, com a la peli de l’exorcista.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Líban, Beirut.

A cada onada que trenca
un bri de ciutat grimpa cap a la muntanya,
trepitjant amb parets arrebossades
i obrint avingudes a la marinada.
Núvols de caps
brunzeixen diabòlics moviments diaris,
buscant fruits de rondalles i
perdent cues de sargantana.
Voreres de Sol d’hivern
t’esborren l’últim neguit
amb el calfred d’unes celles fines,
el refrec de 3 cames cansades
o el miratge d’un retrat que arranca.
Ciutat de foc, terra cobejada;
mare d'acollida, guspira de venjances.
Des del mirador veig l’horitzó
i somric convençut que un reflex,
travessant la mar blava,
m’ha acariciat la galta.

P.D: merci Hosni i Eva per presentar-me la ciutat i el país.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Sud Xipre, adeu Sr.Euro.

Des de fa quasi dos anys passar la frontera es molt senzill, tots ho poden fer, per un únic punt de la línia verda al Oest de Nicòsia. Tot i això les comunitats viuen d’esquena una de l’altre, mirant-se de reüll per sobre les espatlles, queixant-se mútuament dels mateixos pecats... dialogo de besugos. La tensió es menor però tot esta parat. Al Xipre grec trobes tot allò q esperes d’un país europeu. Evidentment son els q treuen mes pit. D’aquí a 15 dies tenen eleccions i un dels anuncis del probable guanyador era una dobla pagina al diari, amb una foto de rambos desembarcant a la platja i el candidat q deia: Jo milloraré el nostre exercit; tenint en compte q estan dins la OTAN i la CE, el missatge es bastant significatiu. O per exemple una pintada d’un punt de vigilància proclamava "res es possible sense sang i sacrifici"...
A Nicòsia capital he continuat les passejades per la ciutat emmurallada en forma d’estrella, m’he dedicat a mirar les noticies dels pròxims països i visitar les seves ambaixades. Amb l’encarcarament q comporten aquestes tasques he necessitat de dos dies de muntanya (Troodos). Xipre es el país del coure, el nom deriva del grec cyprium, però no acabo d’entendre si primer va ser l’illa o el mineral... si afegim q jo estava convençut q venia del xiprer... Aquí hi han gozans; una d’aquelles casualitats geològiques q afavoreix la concentració d’uns elements químics concrets, entra ells el Cu. A part de moltes mines també pots visitar petites esglésies medievals repartides per les valls q recorden a les de Boi. El dia q enfilava cap allí va caure la nevada de l’any. Fins el punt q el conductor de l’autobús hem deixa al bar del poble anterior, desprès de 1'30" aparegué la policia municipal per portar-me fins a la porta del hotel "Two flowers". Al segon dia, desprès de mig perdrem per la muntanya i acabar de fosc al mateix bar, baixa a buscar-me la taxista 4x4, una gran dona q passava les hores a la llar de foc de l’hotel fent ganxet. I l’últim dia, desprès de negociar amb la companyia d’autobusos, va pujar un transport especial a recollir-me perquè encara no havien restablert tota la línea. Això de ser l’únic turista de la vall et fa créixer l’ego.

Finalment, amb el bitllet d’avió a la butxaca, m’he instal·lat a Larnaca, ciutat playera amb aeroport internacional. Just unes hores abans d’agafar el vol l’illa m’ha regalat un d’aquests sospirs màgics. 8 hores abans del enlairament ja era a la terminal, per no morir colgat d’avorriment vaig sortir a caminar per uns aiguamolls d’allí al costat. Caminat vaig arribar fins a una mesquita; resulta q aquell lloc en temps antics era el 3r punt de peregrinació dels musulmans perquè hi ha enterrada una parenta de Mahoma molt propensa als miracles. Al voltant tenia un jardí de palmeres, flors, fonts i ocells. Gaudint d’aquella calma vaig decidir q era el moment d’obrir la meva llauna d’estofat Hess ; com q hi havia vigilant, al demanar-li permís no sols el concedí sinó que em porta pa i un formatge exquisit fet per ell. Allí vaig jaure tota la tarda, prenent el Sol i fent companyia al vigilant mentra acabava els sudokus del diari. Quan comença a caure el dia ens despedirem i jo, mes relaxat, vaig tornar cap a la avorrida, freda i poc amigable terminal d’aeroport.