dilluns, 28 de gener del 2008

Nord Xipre, adeu Turquia.

He arribat a una illa partida en 2. Al nord hi han els turcs xipriotes, en un tros de terra oblidats per tothom, nomes reconeguts per Turquia i despreciats pels seus veïns del Sud. Si et passa res estàs perdut, no existeixen ambaixades. A mi no m’han entrat be, sort del reconfortant Sol nostrum. Els preus doblen als turcs (volien cobrar-me 3 euros per un te i dues galetes Principe!), utilitzen la seva moneda i tot ho importen d’allí. Regne una atmosfera decadent i poc entusiasta. El tros d’illa esta ple de militars, casinos, jubilats europeus i urbanitzacions pensades per a ells. No produeixen res, no he vist ni un trist ramat de cabres. Els sous dels funcionaris son desorbitats i el carrer es ple d’homes mans a les butxaques. Tot plegat em fa mala pinta.Vaig arribar pel port principal, en una ciutat q ja he oblidat el nom. Desprès vaig visitar Famagusta, una melancòlica joia del mediterrani, antic port obligat de comerciants i templers; esta envoltada per muralles venecianes i al centre s’amunteguen desenes de precioses esglésies actualment abandonades o reformades a mesquites pels otomans; la zona de platja era el Benidorm dels 70's ara recorda l’escena d’una pel·lícula de zombis. Finalment he anat a la capital Nicòsia, una de les ultimes ciutats dividida per un mur militar, la famosa línia verda; aquí l'ONU a injectat diners de maquillatge i pots fer un bonic recorregut pels principals recons, però a la q surts del itinerari trobes a faltar les faroles.
A la practica estic a Turquia. Aquest es un territori ocupat des del 1974 per defensar el q consideraven drets dels turco-xipriotes. Per tant aprofito per despedir-me dels turcs.
Abans però voldria donar 4 línies al tema kurd. Una gran majoria viuen dispersos arreu, camuflats entre la gent, atemorits pel menyspreu i el boicot, tant q fins i tot em demanaren q no els nombres en el blog per no perdre la seva feina. El seu problema es doble; per una banda el govern i els militars q no tenen en el seu diccionari la paraula kurd i fan servir el comodí de terrorista; i per l’altre un moviment armat de ideologia extrema esquerra q associa el reconeixement del seu pobla amb la lluita armada. Els q vaig conèixer nomes volien viure tranquils en el lloc on varen néixer i desconfien de totes dues opcions. Els últims anys ambdós han fet públic alguns gests, però insuficients davant actituds enquistades.

Be doncs, adéu turcs! un poble q tenen un cert parescut als badalonins (una abrasada); gent afable i disposats a parar-me pel carrer i demanar q faig. La gran majoria meravellats per Europa i amb unes malaltisses ganes de formar-ne part. El país es modern, te empenta de sobres i, em repeteixo, una fantàstica xarxa d’autobusos q facilita la mobilitat i, crec jo, de gran respecte cap a les persones. En la llista negra hi han unes greus faltes cap els drets humans, el problema dels kurds, el conflicte de Xipre molt relacionat amb les males vibracions entre ells i grecs, i finalment q Europa sigui capaç d’acollir un país de majoria musulmana.
A Turquia m’ha caigut un mite mediterrani: l’oli d’oliva, no l’he vist per enlloc. La majoria de carn q mengen esta feta en aquests doms q donen voltes a uns plafons d’estufes de la iaia, moltes sopes (xorbes), alguna cassolada... i l’amanida mes comú es un plat de julivert en rama, 4 talls d’un rave gegant, sal i llimona. Als restaurants no existeixen les setrilleres!
...cada vegada m'enrottlo mes.

dijous, 24 de gener del 2008

Capadòcia, turisme "la Sirena".

L’amic Lee ja em va avisar de q la temperatura mínima a Capadòcia durant la seva visita rondava els -25c. Vaig pensar q era un cuento xino... o q s’havia de veure. İ sí, realment de dia no pujàvem dels pocs graus i de nit entre -15 i -20. Crec q no és normal tant sota zero, però tampoc es queixen. No està massa nevat; sobretot es notava en els camins dels barrancs reconvertits en pistes de gel.
La Capadòcia te un paisatge estrany i bonic, d’aquells per marcar un punt al mapamundi. Diuen q els seus primers visitants varen ser extraterrestres. Després els del bronze començaren a excavar-hi coves. Els primers cristians hi instal·laren les seves comunitats i reformaren les coves per fer esglésies. Actualment encara conserven pintures del S.X q maquillen totes les parets i amb els seus colors originals! sembla com sí les haguessin empaperat amb pàgines de còmics gegants. Els habitants actuals tenen una àuria especial. No sé com explicar-ho... són d’aquells q caminen més a poc a poc, amb el cap una mica tort i la vista fugint cap amunt. Molt agradables i de fàcil tracte; i continuen foradant les muntanyes per fer les seves coses.
Ara segurament hem trauran uns quants punts del meu carnet de geòleg. No acabo de veure clar com s’han fet totes aquestes formes capritxoses. Una simple alternança de capes dures i toves, per molt volcàniques q siguin, no fan aquests colls de 20m d’alt amb barret, ni manyocs de roques q s’aixequen com castells. L’erosió per l’aigua, glaç o vent no em creuré q deixa tal varietat de línies en un vessant. Cada barranc te un estil propi. El millor potser és no buscar explicació lògica i desfruitar de la màgia del paisatge.
També he tingut la sort de poder seguir una història personal q arrencava bastant a cegues i potser tindrà un final feliç. Just arribats amb bus un dels passatgers, amb anglès i bastant atabalat, anava demanant als locals q se’l treien de sobre o simplement no l’entenien. Jo portava un mapa de la ciutat i li vaig dir q anava a l’oficina de turisme i q allí li aclaririen el q fes falta. Ell buscava un poble de la Capadòcia reconegut per la seva terrissa (Avanos). Després com q ja era hora de dinar anàrem a menjar. Ell es presentà, es diu Alí, és iranià i ceramista. Finalment afegí q feia una setmana q havia fugit del seu país amb tren i q estava aquí per iniciar tot el procés de refugiat polític. El seu somni és en un any estar als USA i continuar la seva feina. L’endemà ens plantàrem a Avanos, entràrem com a dos turistes en una fàbrica , ens explicaren tota la seva tradició i com treballaven. Al final sempre fan una demostració al torn de peu i deixen als visitants q toquin una mica el fang. En aquell moment l'Alí els digué q estava allí per demanar-los feina i va fer una demostració senzilla però perfecte. L’entrevistaren i han de contestar. En aquests pocs dies la policia ha acceptat el seu estatus de refugiat, i ha aconseguit una habitació amb cuina i lavabo per 100 euros al mes. En pocs dies l’expressió de la cara del comiat, comparada amb la del primer moment q el vaig veure, havia passat de la nit al dia.

Sí teniu curiositat pels seus treballs podeu entrar a www.alitaj.com

dilluns, 21 de gener del 2008

Konya, q es pronuncia cònia.

Konya és un dels centres religiosos del país. El més famós és un tal Mevlana, filòsof iranià q s’instal·là aquí i creà la secta Sufí (una mena de musulmans místics). Potser ús sonen les cerimònies on donen infinites voltes sobre si mateixos amb els braços oberts. Un palmell cap al cel i l’altre cap a la terra, que significa la via de retrobament entre home i Deu. Com a petita introducció, Mevlana (SXIII) deia "vaig buscar Deu en la creu i no el vaig trobar, en els temples hindús, en les pagodes budistes, a la Meca i no el vaig trobar; llavors vaig buscar en el meu cor i estava allí, no hi ha un altre lloc on trobar-lo". El q no he acabat de lligar massa és perquè tant bon rotllo amb els musulmans. En el seu museu tenien un gran recipient d’or i plata on explicaven q es guardava l’aigua de pluja del mes de Maig per les seves propietats curatives. M’ha fet pensar en la dita castellana como agua para Mayo.
Quan em disposava a passejar-la aparegué en Turgay. Em preguntà sí era turista i es presentà: Jo sóc enginyer i treballo a la construcció, al hivern no hi ha massa feina i tinc el dia lliure, q et sembla sí t’ensenyo la ciutat? Encantat. Anàrem a un modern centre comercial; a l’oficina d’un amic on tampoc tenien massa feina, dinarem uns kebbabs allí mateix. Per la tarda un altre centre comercial; passar a animar un conegut seu q ha obert una pizzeria de poc èxit; visitar una noia d’una agència de viatges q li fa tilin, però com q ella vol presentar-li el seu pare en Turgay es desespera. Varem intentar convidar a ella i la seva germana a sopar una pizza per veure sí la cosa es desencallava, tampoc va resultar.
El dia següent varem començar fent una cosa q en sóc expert a Barcelona però q no m’hagués imaginat mai a Turquia, buscar pis de lloguer voltant per la ciutat. Finalment el vaig convèncer per q hem portes a les afores a visitar el poble de Sille on hi ha l’església de santa Hel·lena (300 d.c). M’acompanyà amb cotxe, férem un te i s’entornà a barallar-se amb la ciutat. El poble és encantador. La meva intenció era tornar de fosc amb el bus. El pla canvià quan una colla d’estudiants q havien sortit a airejar-se desprès dels exàmens m’arreplegaren i em portaren a la teteria del poble. Un d’aquests llocs plens d’homes ja granats, fumant, bevent te, jugant a cartes i fent passar el rosari. Quan tornàvem amb cotxe les noies del grup confessaren q era la primera vegada en se vida q entraven a un.

dijous, 17 de gener del 2008

Ankara i el rei Mides.

Ankara és l’actual capital de Turquia, està pel centre d'Anatòlia i, no sé ben bé perquè, això vol dir temperatures mínimes de -10 a -15c. Com ús podeu imaginar la vida per sota dels -5c consisteix en anar corrents d’un lloc a l’altre, fer sobredosis de tes, festejar qualsevol estufa que puguis trobar o dormir sota cinc mantes. A Turquia existeix un altre opció molt saludable: els banys. A 200m de l’hotel (distància raonable a -10c) n’hi havia un.
Els hamans tenen una sala central hexagonal q és una gran llosa on es fan els massatges. Als costats accedeixes a les saunes, les sales de refresc o les dutxes d’aigua "freda". Tot és de marbre blanc, els sostres alts i amb les típiques bòvedes amb claraboies. Arreu s’està calent i domina el vapor.
El joc consisteix en anar-te aclimatant. Primer entres en una sala de refresc, et vas tirant aigua calenta pel cap amb un gibrell. Passes a la 1r sauna, t’asseus, mires al sostre, saludes al q entra, esbufegues... Vas a la següent sala de refresc, ara l’aigua ja no et sembla tant calenta. Entres a l’ultima sauna i el cop de calor quasi em mareja, notes l’escalfor de les parets com t’embolcalla amb l’espès vapor. T’ajeus, tanques els ulls, esbufegues, t’aguantes el front amb la ma... fins q reacciones i surts.
Fora m’esperava somrient un turc baixet, calb, amb bigoti i una panxa lluent com un brioix. M’estirà sobra la llosa i començà a fregar-me amunt i avall amb una manopla d’espart. Treia uns espectaculars fideus de pell q, al primer moment, em semblaren algun síndrome de malaltia infecciosa. Galleda d’aigua calenta. Comença el massatge. M’apreta l’estómac, el tira cap a la dreta i el fa baixar fins a la pelvis. Em masega la ronyonada a ritme de termomix. Em separa els bessons amb els dos polses, i em fa pujar els mugró fins a l’aixella... Galleda d’aigua calenta. Finalment vingué amb una mena de bossacalenta- esponja q fa molta sabonera i practicà un segon massatge més amical. Encabat em reenvià al circuit de la sauna, ara flotant de sala en sala, fins a l’ultima on ara semblà q m’haguessin donat una infusió de marihuana, fora de context i només percebia les parets de marbre i el vapor... Surts, dutxa d’aigua freda (tèbia), sala d’espera, i tornes als vestuaris on t’eixuguen i t’embolcallen amb tovalloles calentes. Tot plegat una hora.

A Ankara també es pot visitar un interessant museu de les cultures antigues anatòliques. Hi han parts molt recomanables, com els catalhoyuks una enigmàtica societat matriarcal neolítica q entraven a casa seva pel terrat; els phrygians amb el seu carismàtic rei Mides o els famosos hittites amb nom d’aviram.

El següent dia vaig intentar visitar la tomba del rei Mides q està relativament a prop de la ciutat. L’intenció era retre honors a aquest visionari i primer profeta del diner gratis. Però em vaig quedar a mig camí, el peregrinatge fins allí encara no està massa popularitzat i el taxi era massa car.

dilluns, 14 de gener del 2008

Bizanci, Constantinoble, Estambul o la Ciutat.

En el mundillo de les guies Estambul és conegut com "la Ciutat". Aquest títol se l’ha guanyat per les seves dimensions, pels segles q fa q es manté en el rànquing i per haver ocupat posicions de Chàmpions durant diferents imperis.
Bizanci va ser fundada pels grecs. Els romans la feren capital de l’imperi d’orient i al 330 d.c. Constantí la refundà amb el seu nom, posant la primera pedra de Santa Sofia. En l’edat mitja era la nineta de tots els pobles del seu entorn. El 1453 finalment, tot i l’ajuda de 200 catalans sota el comandament d’un tal Pere Julià ( altre cop amb els perdedors!), caigué en mans otomanes. Ells la feren capital del seu imperi i la rebatejaren com İstambul. A principis del SXX l’últim sultà a de marxar corrents i Ataturk, el pare de la Turquia moderna, li tragué la capitalitat a favor d'Ankara per desfer-se del sobrepès de tants anys d’història.
No m’agradaria ser alcalde da la Ciutat, actualment ronda els 12 milions d’habitants. Però com a bona megaciutat tot rutlla; amb les inevitables pèrdues fungibles, la màquina segueix el seu batec constant. Cada carrer, cada barri té la seva funció i tots junts formen un immens ésser viu q pot pasturar tranquil·lament, quasi immutable a la resta del mon. Un bon lloc per veure circular la sabia d'Estambul és en els baixadors dels vaixells interurbans q contínuament traspassen gentada d’un costat a l’altre de les ribes.
Aquí el paper reservat per al turista és el d’aperitiu. Som una petita presa contínuament assetjada per neteja sabates, hostalers, venedors de perfums, cambrers... i sobretot per la figura del amic-protector-embaucador q sempre t’acaba fent ballar al so de la seva cantarella. Malgrat tot recomano perdre’s pel gran bazar q és tota la zona antiga europea, i deixar-se cortejar per aquest ventall de personatges mentres tu et meravelles dels productes amb q ho adornen.
Tot això amb la companyia del meu amic Coreà entossudit a visitar tots els noms en vermell q sortien al mapa. Als vespres hem continuat practicant els jocs de cartes amb una nova incorporació coreana, en Yong, i un joc q ja m’és conegut en aquest viatge: el remigio ( en coreà: joola). Crec q en Lee ha acabat una mica fins al capdamunt de mi; l’últim dia va dir: jo visitar nord ciutat i millor veure’ns vespre; ok, ok. Ell ha marxat cap a la Capadòcia q te pressa per arribar en autobús al Caire, continuarem en contacte per e-mail; i jo vaig Ankara passar fred.

divendres, 11 de gener del 2008

İzmir i els autobusos de les mil i una nits

En la nit eterna dels ferrys cap a Turquia he conegut al Lee, un coreà de cara rodona q em fa pensar amb el Dr. Slump de l’Arale. Érem els dos únics turistes del vaixell així q va ser fàcil reconeixe'ns. La nostre cooperació s’ha forjat sobretot en les hores d’espera al port de Chios. Vaig estar de les 5 de la matinada a les 8h. ensenyant-li diferents jocs de cartes com el 7 i 1/2, les parelles o els sisos. En part sinó ens haguéssim esmerçat tant en l’últim partida, en lloc de buscar el ferryfeber, potser no l’haguéssim perdut. En les següents hores mortes va aprendre a jugar a les dames. Amb en Lee no resulta massa esforç viatjar. Mantenim converses de teletubi amb la variant sioux i de moment nomes soc capaç de identificar-li dues expressions de cara: quan riu i quan no. El q facilita més les coses es q, amb molt bon criteri, em segueix a tot arreu, es meravella per tot i no discuteix quasi res. A canvi jo l’he de pescar quan marxa l’autobús i ell decideix anar al lavabo, o vigilar q no pagui el cafè amb monedes d’euro en lloc de les turques. Però sobretot ens fem bona companyia.

M’ha deixat una bona impressió l’arribada a Turquia, tot sembla mes endreçat i q funciona a millor ritme del q m’imaginava. Izmir és la segona ciutat en habitants del país. Allí era qüestió de fer una curta parada per visitar les runes de la ciutat romana (+ alts.) d'Efesus; un altre teatre, alguns mosaics, moltes columnes i la famosa porta reconstruïda de la biblioteca. Encara te bastantes peces dempeus i el recorregut és molt agradable de fer, recomanat a totes les guies i llibres d’història.

Si una cosa destaca Turquia per sobre de la resta del mon es un com de servicials són els seus autobusos. En el trajecte Cesme - Izmir el revisor, desprès de repartir gots d’aigua precintats, passà amb una ampolla de colònia estil pàtxuli i cara de cine de barrio oferint unes gotes per refrescar-se les mans o perfumar el clatell. En un altre viatge més llarg d'İzmir a İstambul el carretó dels sucs, tes i pastissos no parava d’anar amunt i avall; i ja es guanyaren la meva admiració quan vaig provar de demanar fil i agulla per arreglar la corretja de la càmera i em portaren tot un cosidor. L’estació d’autobusos d'Istambul és un complex polígon ple de túnels i aparcaments de vàries plantes on segur hi havien més de 1000 autocars.

dilluns, 7 de gener del 2008

Samos. Can Pitàgores

Samos tenia q ser una parada tècnica del ferry cap a Turquia. Des de les platges del Sud veus terres otomanes a no més d’un kilòmetre. Però resulta q a ningú interessa travessar el petit bassal quan fa fred. En els antics temps de rei Polícrates ja m’haguessin decantat el vi en una copa de dues nanses, haguessin sacrificat el seu millor vedell d’un any amb el conseqüent banquet, i m’haguessin ofert una veloç nau amb 20 braus remers per portar-me a on calgui. En la agència Sunrise Travels m’oferiren com a única solució esperar dos dies, canviar d’illa fins a Chios i allí esperar un altre ferry cap el país veí.
L’enemistat turko-grega és una mica malaltissa. Podrien prendre exemple de altres casos semblants, com el nostre amb el Marroc; nosaltres tenim terres allí i ells tenen zones residencials a ca nostre, nosaltres els fem col·locar totxos i ells ens col·loquen catifes, ells pugen carregats i nosaltres baixem a descarregar... tot més senzill sense manies de religions ni dictadures, però es q els altres dos no es regalen ni el bon dia.
Per suma el periple tingué un premi final. Després d’esperar despert des de les 4'30 a les vuit del matí, el ferry - golondrina marxà davant dels meus nassos perquè els donà la gana sortir mitja hora abans. Unes altres hores plus visitant la ciutat de Chios fins al vespre.
Improvisant a Samos he aprofitat per donar una volta per poblets muntanyencs de l’illa, gaudint d’una vegetació frondosa i mediterrània; també per acabar de llegir "l'Odissea" q vaig començar entrant a Grècia; i per trepitjar la ciutat natal de Pitàgores, un tranquil port mariner ideal per a crear axiomes, teoremes i corol·laris varis.
A la fi em deixen sortir de Grècia un país massa car (tant com Espanya!), on no m’ha somrigut massa la sort. Un lloc ideal per aprofundir en temes arqueològics, festivals ortodoxes o en els colors de la seva bandera.

dimecres, 2 de gener del 2008

Les postals de Santorini.

Santorini es una de les moltes illes gregues del mar Egeu. Te de particular el seu origen volcànic, li dona una forma de ferradura amb el crater al mig del golf, i uns colors molt especials.
Ara estan tots preparant les maletes i tancant la paradeta. Quan s’acaba la temporada tothom qui pot marxa de vacances. Deu ser difícil viure en un lloc tant estret, 25 km en forma de C, durant els mesos de fosc hivern.
L’illa es com una col·lecció de postals, sempre q facis com si no veiessis els complexes turístics. Crec q els mediterranis tenim una gran facilitat i afició per cuidar i crear paisatges de postal. Segurament les varen inventar a qui. A Venècia vaig llegir en una exposició q aquells quadres tant detallistes de la ciutat els feien per vendre als visitants de l’època. Els q potser no ho viuen tant be son els de tota la vida; el senyor q cuida els muls, el mossèn o les pobres iaies amb bigoti perseguits per japonesos amb càmeres de paparazzis ( jo el 2n.). Be, es el dilema de sempre.
En un lloc tant calmat jo no he pogut ser menys. M’he dedicat a caminar per tota l’illa i a fer amistat amb gossos que em seguien encuriosits. El cap d’any quasi no l’he vist passar, l’home dels nassos si.