dilluns, 28 d’abril del 2008

L'os de Tunìsia. Costa Nord.

Acabo i passo pàgina a Tunísia amb la costa Nord. Els primers dies he dormit a Bizerte. tenen un bonic i pintoresc port de pescadors amb la vella medina al costat; a darrere han construït la nova ciutat i un atrafegat port de mercaderies. Al hotel he coincidit amb un català ( el 2on en tot el viatge!) que visitava el país fent dit. En una de les excursions he arribat al poble de Raf Raf. El Gianpiero m’havia demanat que sondegés la zona buscant casetes blanques amb cúpula i vistes al mar. El lloc te molt d’encant i possibilitats, hem recorda la costa Nord de Menorca. Només apunto dos inconvenients, el vent i l’hivern que poden gratar la paciència dels no iniciats. Un altre jour vaig proposar-me visitar un parc natural d’ocells i aiguamolls. Res a dir. L’autobús m’abandonà al trencant de la carretera, vaig caminar una hora cercant algun senyal, indici... i finalment girar cua. El que si veus per aquesta província son moltíssims nius de cigonyes.
Una de les nits va tocar el Barça - Manchester. No comentaré el partit sinó el comentarista de la cadena de TV Al-Jazeera, no parava d'animar l'equip com als catalans i de tant en tant també se li escapava algun Catalunya quan el Barça tocava la pilota ( tocar, la toca bé, però...).

Vaig abandonar Biserte cap al Est, una platja que recomanava la Guia on hi ha un hotel. El punt és tant poca cosa que el taxi rural hem deixà dalt del turó i vaig haver de fer l’últim tram a peu. El lloc és perfecte per a qui els agrada escoltar les onades. Matant el rellotge caminava per la sorra fins a quatre pedres romanes de més enllà, i fent un xut a una hem sortí un crani humà semi enterrat. Com que 6 mesos sense treballar m’han fet sortir altre volta el cuc, vaig estar remenant, sortiren més ossos i una dent de vaca. Dos mesos de sou de la Generalitat buscant fòssils per l'Anòia i el més complert que vaig trobar fou un fèmur de gos que encara es doblegava; aquí faig un esternut i hem surt un crani humà! Això no es podia quedar així. Vaig anar a comunicar-ho als dos policies de la xavola de l’emissora de costes. Vingueren al escenari en qüestió amb la pistola, després de mirar-ho per tots costats i rascar-se una estona el bigoti decidiren que aquell crim ja no era competència seva i el tornàrem a colgar. Mirant pels voltants crec que les restes son més antigues que el jaciment romà; quan torni a ciutat aniré a algun museu a explicar el que tenen per allí i si els interessa ja s’espavilaran.

El meu Pare ja te el passaport a les mans i la resposta és: VISAT d'Algèria per a trenta dies; pensava que m’emocionaria més, potser tenia ja el pressentiment, telepatia? Ara torno a la capital per esperar el paquet; intentaré trucar a la porta del museu arqueològic, aprofitaré per saludar al Sarkosi i Senyora que estan de tour per aquí, i a la fi hem despediré dels tunisians, els àrabs més tranquils de tots i grans aficionats a la tonyina de llauna.

dimarts, 22 d’abril del 2008

De visita al Gianpiero. Sousse

Deixo el marró i passo al blau mediterrani. Sousse és un dels centres hotelers de per aquí. Les platges blanques, el clima i el caràcter dels tunisians ha propiciat l’establiment d’un important negoci de paquets turístics. Jo venia sobretot perquè el Gianpiero s’hi ha instal·lat els seus últims dies de desconnexió. El lloc tampoc està malament; com quasi tota ciutat del país tenen una medina o ciutat vella envoltada per muralla. A tocar, la visita obligada del amfiteatre romà del Jem ( el que surt millorat per ordinador a la peli de "Gladiàtor") i el seu museu de mosaics; estic començant a creure q tenen mes mosaics aquí q tota Itàlia. Passejar per Monastir (foto de la dreta) un altre destí playero. A menys d’una hora hi ha Kairouan, la 4ta ciutat santa del islam després de la Meca, Medina i Jerusalem. 7 visites a Kairouan valen per una visita a la Meca, me’n falten sis.
El Gianpiero ve sovint, la seva afició per Tunísia cal afegir les ganes de fugir de Itàlia. Diu q vol buscar una caseta blanca amb la típica cúpula, prop del mar, per quan li donin l’anticipada. A part és q els preus de les agències són escandalosos; inclosos tots els desplaçaments des de casa seva i mitja pensió en hotels de bona planta surt per 30 euros el dia; Jo tinc feines per aconseguir habitacions espartanes d’aigua freda per menys de 10. Aquest és el ganxo, en acabat ja s’encarreguen de buidar-te les butxaques. En G.P aquesta volta s’ha dedicat a regalar sabates. El dia de la platja unes sandàlies a un xaval que les calçava esparracades; i abans per Tunis estiguérem buscant unes bambes per a un nen de soles precàries que l’havia convidat a dinar a casa son pares. Aquest gest li ha donat certa notorietat al país, resulta q la germana participa al "operacion triunfo" nacional i explicà a l’audiència l’historia del italià q regala sabates.
La fixació d’alguns per saltar a Europa fa patir. El Gianpiero es coneix el tema, alguna vegada a acollit emigrants a casa seva o els ha deixat la seva direcció per fer tràmits de paperassa. Per aquí, sempre t’ho demanen, els explica una mica tot i tot el que necessiten, però ells prefereixen provar a la brava. Un noi tunisià li ha dit que vindrà a despedir-lo al avió, però ell està convençut que vol intentar pujar.
Jo anar fent, continuo la meva tesis doctoral del país. Estic content perquè he aconseguit controlar la morena, cosa no gens fàcil, en aquest terreny una dieta sense picant és tant complicada com una dieta a la Plana sense porc.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Un mar fet de desert. Gafsa

Deixo el verde q te quiero verde i vaig a buscar el marró del Sud.Cap aquí tenia molta curiositat per a trepitjar un chott. Un chott és com un mar al desert. Una persona amb problemes de daltonisme o propensa als miratges pot pensar q està davant d’un gran llac d’aigües calmades. Les seves característiques principals son una superfície geomètricament plana, sense pendent i que alguns períodes de l’any queda recoberta per una prima capa d’aigua que al evaporar-se ajuda a fer aquesta crosta cruixent de sal i arena.Tot això no és massa problema per fer-hi passar carreteres i visitar els pobles i palmerars del voltant. La meva recomanació és Tozuer un poble fet amb sanefes de maó.
El meu campament base estava a Gafsa. un embut geogràfic de la Tunísia cap a les zones dels chotts. Com a bon embut te unes fonts que els romans s’encarregaren d’urbanitzar en forma de piscines; del mur surten tres brocs com a punys que brollen tot l’any, amb aquest bé de Deu de raig d’aigua prou es mereixen un transvasament.
També m’he apuntat a un atractiu turístic d’aquests per passar les hores. un tren de l’oest que passa pel mig d’unes gorges fins arribar a unes mines de potassa. De tant en quant la màquina "s’escalfa" i tots podem baixar a estirar les cames i fer alguna panoràmica.He rebut un missatge de correu electrònic de la Sara (agència algerina) d’aquells q sobten una mica així per Internet i sense conèixer-nos directament. Hem proposen ser el seu representant comercial en un projecte complex turístic a la zona de Taref. Crec que aquesta noia va una mica confosa respecte a les meves intencions. Ja li he dit que no soc home de negocis; en tot cas si algú i veu un filó de turist-totxo-dolars li puc passar el contacte.De les meves previsions optimistes de temps pel visat no s’ha complert cap. La vida sense passaport continua. La proximitat del desert i la frontera Algeriana fa sortir controls policials com bolets. Només un hem demanà d’identificació, li vaig ensenyar una fotocòpia a color i amb el meu francès de beixamel vaig intentar posar-lo al càrrec de la situació; crec que s’ensumà el marron i amb dos copets a l’esquena hem digué: You are welcom, q traduït al argot tricorni seria: circule senyor circule.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Le Kef

Le Kef és una petita bonica ciutat al interior del Nord de Tunísia. M’agrada aquest nom, es mereix el títol. Des d’aquí he aprofitat per fer alguna sortida sense allunyar-me més enllà de 50km.

Els meus primers dies sense passaport han passat com oli en un llum. En les arribades als hotels acostumen a demanar-lo per omplir formularis. En aquest atrotinat negoci no ha calgut donar explicacions, el mànager és cec i el noi que l’ajuda diu bonjour a qualsevol hora del dia, (aquí es pot intuir el criteri del autor amb els allotjaments). El lloc te bastant d’encant encara q li faltaria un cop d’ull al manteniment general.

A Le Kef hi ha una mica de tot sense exagerar. Un castell dalt del turó, part de muralles, banys romans, una basílica bizantina, una sinagoga, carrers blancs empinats i empedrats, la petita mesquita morisca, i el seu museu; tot això junt i molta tranquil·litat.

La primera visita vaig tirar una mica cap al Nord a veure la ciutat romana de Dougga, diuen la més gran i més ben conservada de Tunísia, i la més lliura; pots campar-la per allí, del arc al capitoli, saltant fins al teatre, aturant-me al temple, fent una visita al puticlub i acabant al circ; inclosos mosaics trepitjables i columnes abraçables.

Per aquí a prop hi ha Testour, un poble refundat el SXVII pels moriscs expulsats del Al-Andalus. Diuen que fa 150 anys encara organitzaven alguna cursa de braus. Pots trobar-hi cognoms i cares típical spànish i conserven una música que s’emportaren de allí, el "Maluf"; he de buscar algun C.D, no és flamenc però sona bé.

Un altre dia vaig tirar cap al Sud a visitar un d’aquests llocs, que jo soc tant fan, anunciats a les guies amb el repic de "solo accessible por...." En aquesta ocasió és un taula envoltada de cingles que de sempre han utilitzat per la aguait i barallar-se només accessible per escales a la roca. La caminada molt maca, les vistes preciós (al fons Argèlia) i a dalt quatre parets i quatre forats amb aquesta màgia... un guarda i un gos.

Tornant amb la bus-furgo hi havia una dona de mitjana edat, rabassuda, de cara alegre i el bolso ple de colònies, q trencà el silenci i començà a explicar una història. Al principi cares de circumstàncies, algú se li escapava el riure, i al final tot el passatge es pixava (menys jo). He investigat una mica i he descobert que la dona estava casada i amb canalla. Un dia el seu marit li digué que no l’estimava i li proposà que la deixava marxar amb un altre home a canvi de diners. Ella li contestà q el q havia de fer era buscar-se la vida i marxar de casa perquè a partir d’aquell moment ja estaven divorciats. La gent de camp sempre han estat més pràctics i viscerals.

P.D: Felicitats Jimmy i penya en general. El meu condol als italians.

divendres, 11 d’abril del 2008

Mig aquí, mig per allí. Tunis II

A la fi s’ha mogut alguna cosa, però mare de Deu com grinyola. Una de les agències de viatges algeriana m’ha ofert una carta d’invitació per 100 euros. La necessito, conjuntament amb 3 fotos, una reserva d’hotel, una assegurança de viatge, 3 formularis de sol·licitud i un itinerari detallat; per demanar el visat turístic al consolat Algerià a Alacant ( resulta q ells s’encarreguen de la zona Levante). La noia de l’agència (Sara) a après a pronunciar bé el meu nom. Després de tantes trucades i e-mails crec que hi ha més que una relació professional entre nosaltres dos; li he dit q si aconsegueixo entrar al seu país la passaré a saludar per l’oficina. He hagut de mobilitzar al meu Pare, que per sort fa poc s’ha jubilat, en temes de transferències bancàries ( un robo!), enviar fax del justificant a Alger i estar pendent de l’arribada del paquet per rebotar-lo cap Alacant i altre cop fins a Tunis. Aquest dies m’he tornat un obsés dels correus electrònics i les trucades internacionals. M’he estressat.
A mida que escrivia el formulari del correu urgent i anava ficant tots els papers i passaport dins el paquet, s’anava desfent la bola de greix entre cella i cella i recuperava la lluïssor d’idees. Però m’ha durat poc, he recordat que ara soc un home mal-documentat. Quan estàs lluny a l’estranger i et quedes sense passaport és com perdre la meitat de tu. M’han vingut a la memòria històries terribles de gent que ha perdut els documents en indrets que només surten a les enciclopèdies; per sort tinc una mica d’experiència en el tema, i com a mínim ara ja sé el que espero.
Me’n vaig a voltar uns dies per Tunísia.

dilluns, 7 d’abril del 2008

L'habitació color cigró. Tunis

Tunísia és de tots els països del viatge el que hem donava menys al·licients. Aquí estic, encallat. Enlluernat pel visat de Líbia m’he adormit amb el d’Argèlia, i tampoc és fàcil; segurament sols qüestió de temps, calers i paciència.

Mentrestant per la capital Tunis, en aquesta mena de protectorat francès que recorda més a un barri magrebí de Marsella que no pas una ciutat del Nord d’Africa. La gent és sospitosament tranquil·la, i fins i tot se’ls ha encomanat aquest aire d’eterna tardor dels francesos. He trobat lloc al Hotel Victòria de la pç Barcelona, centre neuràlgic de la urbe. Estic en una habitació de sostres alts i color cigró, exageradament gran i quadrada per la seva guarnició; a la paret del fons un radiador d’aigua calenta i una pica empotrada de les de la guerra civil, a la dreta una tauleta amb cadira de cara a la paret i una llar de foc tapiada, el terra és bonic estil eixampla. Crec que no hi ha gaire gent més en tot l’edifici. Tres portalades més enllà tinc el bar Marius amb moltes taules i grups de senyors q xerren, aquí he pogut gaudir altre cop d’un cafè expresso o de sucar el croissant matiner al café-au-lait. Intento passar el temps, sense masses ganes, tocant tecles a les palpentes esperant que alguna engegui la ferregosa màquina burocràtica que m’acabi donant els segells necessaris per marxar d’aquesta terra de transit.

Puc explicar una alegria. Quan vaig passar per Bolonya a visitar l'Imma, el Costas i l'Alessandro no tenien lloc per dormir i vaig estar a casa d’un amic seu, el Gianpiero. Doncs resulta que aquests dies està descansant a la costa de Tunísia. Abans d’ahir vaig anar a veure’l; s’agraeix canviar una estona la ciutat per la platja i la bona companyia. Segur que ens retrobem abans de marxar. Q més puc explicar... A Tunis cal passejar per la Medina, la zona dels carrers estrets i recargolats plena de botiguetes. La diferència amb les q he vist fins ara és tota blanca i amb finestres i balcons decorats estil morisc. També he anat a visitar la ancestral Cartago i arqueològicament ha estat molt decepcionant.

Ara q ja m’ha passat l’enrabiada de Líbia. Coneixent els entrebancs que posa qualsevol país d'Europa per a concedir un visat turístic als àrabs ( no diguem ja dels altres) i veient la cara d’en Gadaffi, no em sorprèn que ells també intentin fer-ho complicat.

dijous, 3 d’abril del 2008

Líbia a vol d'ocell

Líbia segurament és molt bonica, però s’han quedat amb les ganes de conèixer-me. Masses exigències i cap facilitat. Des de Síria amb la traducció del passaport q hi anava buscant escletxes. Vaig enviar un fotimer d’e-mails a agències de viatges del país, necessites a un guia q t’acompanyi arreu (poca gràcia q hem feia) pel teu compte t’ho tenen prohibit. Ninguna baixava dels 80 euros diaris. Un dels contactes s’oferí per aconseguir un visat mig d'estranquis però quan els anava a confirmar les seves condicions el seu correu desaparegué de la xarxa i hem retornaven els missatges. A última hora em digueren que necessitava un mínim de 1000€ en divisa Líbia per passar la frontera. A tot plegat tenen la norma de q si has visitat Israel no ets benvingut; jo no tenia el segell dels jueus al passaport (pots demanar-lo apart) però si el d’entrada i sortida per les fronteres jordanes; per tant corria el risc q qualsevol despesa econòmica abans del vistiplau de la policia duanera es quedés en les butxaques d’en Gadaffi. En definitiva, com ja havia decidit visitar Israel i com que de totes aquestes històries de república datilera no n’he aconseguit aplacar cap, allí es queden! Pot ser q quan l'Incerso hi organitzi una acampada...

Si borrem Líbia del mapa després venia Tunísia. L’única manera d’arribar des del Caire era amb avió. Mentres escoltàvem cançó lleugera aràbiga les pantalles de l’aparell anaven mostrant la ruta. Als deu minuts sobrevolàvem Alexandria, després a dalt a la dreta es veia Xipre, a la següent hora passàvem per sota de Creta, finalment Malta i la punta de la bota Italiana. En nomes dues hores i mitja! aquell ocell de ferro que treia foc per les ales ha fet quasi el mateix camí que jo havia necessitat 4 mesos! de sobte m’he adonat que els Reis son els Pares i que el mon està controlat per una gran computadora, estic desolat.
Però no tot son noves grises. Felicitats Sandra i Jordi! els millors desitjos per en MarcGrau petit.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Terenci Moix, el virrei d'Alexandria.

Nomes baixar del tren ja notes la atmosfera a Mediterrani, res mes natural q la seva presencia física. Totes les ciutats de costa q he visitat tenen aquest punt en comú, mes una barreja no proporcional de totes i cada una d’elles. Saps q tens el mar allí i que no es cap altre.
M’he anat fixant en mes llassos i no hem resulta senzill. Potser un caràcter o tarannà social tirant a nocturn i durant el dia mes centrats en les seves coses; poc estrictes amb les costums i curiosos per tot, no se.... En el menjar pensava q seria mes fàcil, la famosa dieta mediterrània; però en l’únic q puc posar la ma al foc que es repeteix a tota la costa son les paradetes de calaixons de peix fresc mediterrani, aquest peix de mida mitjana de tons blaus o vermellosos, acompanyat de llagostins i calamars. Fet i menjat al moment, a la brasa o fregit. El barri d'Alexandria on es barregen restaurants, pescadors i platja em va fer pensar en com deuria ser abans la barceloneta. I crec precisament que un plat de calamars fregits de xiringuito ha estat la gota que a fet vessar l’orinal. Porto tres dies de alts i baixos estomacals; res greu, superable. Ara q estic al Nord d'Africa i la calor no falta haure d’anar mes en compta a ficar els dits al primer plat que passa.
La guia diu q Alexandria es la ciutat mes mítica amb menys coses per veure. Veritat, sinó ets amant dels passeigs arran de mar amb vida de terrasses o perdre’t pels carrerons, les restes monumentals necessiten d’una gran imaginació. Com la que han posat en la nova biblioteca d'Alexandria, un d’aquests moderns edificis q passa directament a la 1r divisió de l’arquitectura. Es un gran cercla inclinat que s’enfonsa dins un llac simbolitzant el sol naixent.
Com q tinc bastant temps per perdre m’he dedicat a xafardejar per les prestatgeries. Trobes coses curioses com la secció de novel·la rosa o de kiosk ( aventures de l’oest, juvenils...). M’he centrat en buscar llibres catalans. A la secció de literatura hi han uns 100 títols, vint dels quals eren novel·les d’en Terenci Moix, edició gruixuda i portada de tots colors, el nostre ambaixador en terres egípcies. En el que hi destaquem son aquestes enciclopèdies voluminoses de historia, cultura... que amb tanta afició col·leccionem. En canvi no vaig trobar cap diccionari de català, ni el general ni el català-àrab àrab-català, i potser algun moment els faran falta.