Marialand, Nord Marroc.

Un dels reclams que pot buscar la gent al Marroc és fumar porros. Es il·legal però es permet i en zones es permet cultivar. No es fa estrany als bars més campetxanos veure senyors de qualsevol edat cremant haixix; i sí ets turista contínuament t'en ofereixen per comprar.
De Fes hi ha un bus que va entrant cap a les muntanyes del Rift. La gent allí viu en cases disperses i d’aprofitar qualsevol marge tou de terra. A partir d’un punt comencen a canviar el blat per la marihuana i durant 40km és l’únic que hi ha, ni una trista tomaquera o camp de patates. Al bus una professora de col·legi m’explicà que el cultiu començà amb la colonització espanyola i francesa. Quan has assumit la brutalitat de m2 costa d’imaginar com s’ho fan per passar-ho a Europa.
Al mig d’aquesta taca hi ha Ketama. El paratge és preciós, a 2000m d’alçada i molt escarpat, amb boscos d’alzina sureda, roures i el mític cedre al cim. Però el "poble" només és un creuament de carreteres que s’ha fet gran, la gent viu fora al camp. Acabava de ploure i el lloc tenia un aire a "ciudad sin nombre" tot desorganitzat. Durant l’estona que vaig necessitar per menjar-me mig pollastre i esperar el canvi d’autocar varen anar desfilant tot de "pajaros" amb tics, intentant explicar-me els encants de passar uns dies a casa seva o de comprar. En tot cas sí algun fumeta se sent temptat, treu-t’ho del cap, allí ets carn de canó. Una cosa que hem va sorprendre de Ketama i els dos pobles del voltant és que no vaig veure cap dona pel carrer; primera vegada en tot el viatge!
Quan començava fer-se fosc vaig arribar a Chefchaouen. Fins l’endemà no vaig poder veure lo preciosa que és aquesta ciutat encaixada al naixement d’un riu. Han fet una gran feina per mantenir el centre viu i blanc; i amb un dia net, assolellat i de mercat local és un plaer de visitar.
I com que ja fa baixada, d’una tirada fins a Tanger, la ciutat vigilant de l’estret de Gibraltar. Entre que els dos dies va fer boira pixanera i que jo he recuperat el constipat de la primera part, no l’he aprofitat. Ha servit per tornar a veure la península a un dia caminant, per despedir-me del trosset de Marroc i tots els seus contrasts; i quasi per acomiadar-me de la volta al Mediterrani.

Ara com fa cent anys. Fes

Ja he arribat a Fes, capital de l’artesania al Marroc; i no és una etiqueta pel visitant, realment està plena de tallers i gent que treballen la pell, el metall, catifes, fusta, mosaics de ceràmica... i els és ben igual de que vinguin turistes o no, ells es guanyen la vida amb això ara com fa cent anys. la part vella té un altre encant, és la segona vegada en tot el viatge que hem perdo donant-me per vençut, amb l’agreujant que no havia demanat la direcció del hotel -últimament estic fent moltes pífies de principiant- i ni el del taxi hem va saber ajudar. Realment val molt la pena deixar-se vagar per la medina (ciutat vella emmurallada) amb o sense guia local. dins hi viuen unes 100.000 persones. Es fàcil passar el temps, només cal que t’agradi el te amb menta (dels millors que he provat), regirar una mica buscant un bon recò-bar i veure passar els ases carregats, la canalla que no saps mai si venen o van ha estudiar, algun orfebre picant xapa d’aram o uns senyors que juguen a cartes i al parxís mentre fumen un cigarret de haixix. Una de les zones curioses és l’antic quarter jueu; vaig entrar a una de les cases, encara conservava el seu estil àrab senyorial però ara s’ho havien repartit 13 famílies, cada una tenia una sala menjador més o menys gran amb dos envans als laterals per separar la cuina i l’habitació de clapar. La fita estrella són els pous dels tints, t’ho mires des d’un terrat bocabadat, espectador d’una feina on embruten igual l’aigua ara com fa cent anys.
Un dels dies he anat fins a Meknès, ciutat gran a 1h30 d’autobús. De dia m’hi he avorrit bastant. Al vespre he pogut veure un grup marroquí que m’ha recomanat la Mireia de l'Esquirol, els Dogba. L’hora de concert m’ha agradat bastant, barreja de reagge, rock i rap magrebí. He marxat abans perquè ja era fosc i patia per tornar. Quedava un bus; Asseguts i amb mitja hora de retard ha pujat el dels tiquets dient que allò s’havia anul·lat, que no érem prous per engegar. Al veure que la resta no s’immutaven gaire he anat a buscar un taxi (sempre acaben sortint taxistes); 12 euros no és massa car tenint en compte que la gasolina i els cotxes valen quasi igual aquí que allà. El tram final l’he fet amb el taxi urbà; al anar a pagar el preu del taxímetre m’ho ha incrementat vuit dirhams... que si la tarifa nocturna que si tralarí - tralarà; mentre afegia els diners anava fent així amb el cap "ai le morroc, le morroc", el tio s’ha cabrejat: que no, que tots els marroquins paguem igual; ha fet sortir el conserge per que m’expliqués tota la qüestió de la tarifa nocturna, i el conductor quan més xerrava més s’esverava; ha marxat d’un cop de porta i jo dient-li salam malicum (tinguem la pau), salam malicum.

Pòlvora pels cavalls. Nord-Est Marroc

He fet una mena de doble salt mortal enrere i m’he plantat a Melilla. Venint dels desmanegats carrers àrabs semblava un telefilm, tot plàcid, pintat i endreçat; però aviat me l’han cardat. Entre que anava adormit, baldat i carregat; i avesat a que qualsevol tipus amb xancletes, xandall, fumant com un carreter i mal afaitat podia ser un respectable pare de família amb un negoci ambulant, els hi he servit en safata. El cas és que m’ha vingut un element d’aquests que "hola, que tal ... como va Barcelona ... conozco un hotelito, bien de précio ... tengo un Chivas bueno ... carton Marlboro? ... es pa un favor ..." No se com s’ho a fet anar però ja teníem un col·lega que anava a per medio carton que jo no havia demanat. I, inexplicablement, li he donat 14 euros "porqué el cambio, asi no le va mal..." No he despertat fins que s’ha aixecat un moment a buscar el metxero i no ha tornat. Ben vingut a Espanya i al mon real.
La primera mesura de crisis ha estat entornar-me amb els àrabs, ells tot i vendre’t duros a 6 pessetes mai et deixen pelat. He entrat a la biblioteca municipal per fer la ruta del Marroc i adéu Melilla. La frontera és can pixa, està ple de marroquins als dos costats, alguns asseguts, altres intentant fer una fila, unes dones cridant-se a banda i banda del cordó policial. Jo he anat caminant fins a topar amb un policia cara Mustafà -Ya està? ya he pasado? -Allí garita le pondran sello. Al costat meu ha creuat una rentadora amb un tio ha sota, suposo que amb el pes que ja portava ningú l’ha gosat molestar.
La primera nit he dormit a Nador, ciutat originària de la meitat dels magrebins de la Plana. Sense cap encant. Entrant més al país ha arribat la compensació pel meu accés de dropolència. Viatjant cap a Taza he vist que preparaven un festival en una ciutat. He baixat i eren una d’aquestes exhibicions de curses de cavalls amb cavallers disparant pólvora dels seus avantpassats. Festival de fotos.
L’endemà he arribat a Taza i m’han recomanat un parc natural de l'Atles a 30km per passar una mica de fred i veure el mon rural.

Frontera sense forats, anant a Oran.

De pujada cap a Casa abans he de trepitjar el Marroc i buscant pas de duana m’he plantat a Beni Ounif. Hem digueren, atenció! és territori de contrabandistes. Segurament els he enxampat treballant, el poble era un oasis de tranquil·litat. Els que no estaven tant tranquils eren les forces de seguretat. Venint l’autobús ha hagut de fer dues parades llargues poc habituals; la primera perquè amb la solellada una dona embarassada s’ha desmaiat; la segona perquè en un control de l’exèrcit m’han fet anar a la garita i s’han copiat fil per randa el passaport i visat. A la nit, quan ja agafava el son, han trucat a la porta, aquesta vegada eren dos policies, un municipal i dos de paisà que estaven a la recepció remirant-se el mateix paperam; feien preguntes més per vessar l’expedient que per descobrir cap escletxa sospitosa. Però, al que interessa, la frontera estava tancada; des del 90 i pico que es fan morros marroquins i algerians; doncs passar pàgina.
Al mati he voltat pel poble i el mercat. Quan picava la calda he vist una haima plantada al mig del carrer on servien tes, he fet un primer intent per entrar i no ha funcionat; però la curiositat els mata, de seguida uns de fora m’han preguntat d’on era i he acabat a l’estora amb un te i un plat compartit de llenties davant. Al marxar m’ha passat pel cap demanar si celebraven res i sí, un funeral. Ja m’estranyava a mi , tot i l’hora, l’apagament general.
Pujant al Nor he parat a Ain Sefra per veure uns gravats rupestres d’aquests que surten al bitllet de 1000 algerià. Un dels vespres ha vingut un fenomen meteorològic especial, una tempesta de les que sumades nomes veuen una setmana a l’any. Primer començà un fort vent amb sorra, pols i alguna gota, darrere la trompa d’aigua i finalment els llamps.
He arribat a Oran per provar sort a la frontera del costat. Un altre recomanació algeriana havia estat que per Oran no calia passar; nomes m’ho explico amb que no hi han estat mai. La part "francesa" te molts edificis amb encant i la ciutat vella està a la falda d’una penya amb castell i església de vistes impressionants. Per cert, la duana també tancada per turistes i nacionals.
Ara Haureu de mirar cap a Finisterre, vaig a fer un truc de il·lusionisme per aparèixer al país del costat.
Adéu algerians i sort.

Les dunes no es poden trepitjar. Timimoun

Ara ja no és temporada de dunes, fa massa calor i és difícil circular per la sorra, els camellers estan de vacances i els tours de 4x4 valen una milionada. El que m’han proposat és agafar un guia que fora de campanya es guanya la vida com a taxista. M’ha portat a fer una ruta pels voltants del antic llac de Timimoun; visitar alguns nuclis en runes, travessar el palmerar i sobretot seguir els regs d’aigua que donen vida a totes aquestes taques. Són canals fets de argila i pedra de més de 7 segles de vida, formen una complexa xarxa amagada sota la sorra per on circula contínuament mig pam d’aigua, les fonts estan kilòmetres i kilòmetres amunt i acaben donant un canya de dos dits de gruix per a cada tros. T’ho ensenyen com si fos una peça de roba exquisida i delicada. Es un bon exemple de com l’home pot viure dignament on la natura en prou feines diu paraula. Perquè al Sàhara hi ha aigua, poca, corra amagant-se de la superfície esquerdada i roent.
També ens hem creuat amb algun nòmada. Crec que se perquè es tapen fina a la punta del nas, ho necessiten per a conservar l’humitat, tot i així algun està quasi sec com un bacallà.
En conclusió poques fotos de dunes. Alguna aproximació que, aprofitant el marc de la càmera, semblo estar en un aventura amb la cantimplora foradada, tempestes de sorra amenaçant... realment on he pogut veure el Sàhara ha estat a traves dels 1500 km de finestra d’autobús.
Tomimoun és un poble gran al costat d’un oasis, però fora d’aquests miratges la realitat és infinites esplanades de rocs i grava amb algun grupet d’arbusts-eriçó que busquen els racons més flonjos. Aquestes esplanades de tant en tant s’obren formant cingles plens de blocs que rodolen a ritme estacional empesos pel fred i la calor. I de sobte comencen a venir les dunes, primer petites perfectes mitges llunes, que s’ajunten en ramats i s’acaben fusionant en grans munts ondulants. Tal com arriben se’n van. Lliscant a ritme invisible són com ànimes en pena condemnades a vagar pel Sàhara. Però el que les fa màgiques és el seu color, fruit d’una mescla mil·lenària i constant, des del peu a la cresta i les del seu voltant, només la llum els pot canviar la tonalitat. Això les fa seure a la categoria de la neu, el cel o el mar.

Les dones no es poden fotografiar. Gardahia

El desert no està a prop. He agafat un bus a les 8h que arriba a Gardahia a mitja tarda. Primer travesses la serralada de boscos verds, a la falda Sud van passant a prats i a migdia és paisatge àrid de rocs i arbusts. La carretera està plena de controls (bé, tot el país), normalment deixen circular als autobusos, o quan pugen a inspeccionar nomes incordien a la gent de color que la majoria son compatriotes seus.
A Gardahia ja has entrat al desert. Es una vall coberta d’arena que fa de magatzem de l’aigua; on creixen palmeres i tenen els pous per abastir-se del preuat element. Aquí conserven les seves particularitats, no són ni saharians ni muntanyencs del Nord. Sobretot destaca una arquitectura de façanes llises, sense quasi obertures, colors naturals i terrats plans amb recolzadors i angles arrodonits. La gent viu més religiosa. La majoria de dones van tapades de dalt a baix amb un llençol marfil que s’agafen amb la ma i els homes casats porten el birret blanc.
Durant la visita guiada he coincidit amb una parella jova francesa i dues jubilades alamanes. El noi francès el seu pare treballa en la Alstom construint el metro d'Alger. Com a tals els obliguen a seguir tot un protocol de seguretat. A la capital no poden fer cap pas sense la companyia del seu taxista particular. Aquí els han deixat respirar i realment se’ls veia més alleugerits al vespre quan hem quedat per menjar xai a prop de la pç. del mercat.

Marxant de Gardahia un altre bus maratonià per carreteres desèrtiques, en 500km només he vist 3 nuclis i una "ciutat". Durant mig trajecte he tingut al costat l’iman Abdallah de Berriane. Un pintoresc senyor de barba blanca, ull de vidre, sense una dent i tres de plata. Xerraire d’ofici m’ha explicat tot lo dels llibres sagrats, els 5 profetes, la mesquita de Cordovà, el cel i l’infern... Ha visitat mig món i m’ha donat records per l’iman de la Rambla. Quan hem parat a dinar complint la tradició d’hospitalitat ha pagat el plat i al conductor del mini-bus li ha tocat convidar-me al cafè. Distès i simpàtic amb tothom només ha perdut una mica els nervis en un control policial, se’ls mirava remugant i al refer la marxa s’ha posat a cridar "auf wiedersehen! auf wiedershen!", li he fet un gest de al tantu q és la poli i ha aixecat el bastó volent dir que ell aviat ho tindria arreglat.

Pels carrers d'Alger.

Alger és un altre d’aquestes poques grans ciutats mediterrànies que creix a peu de mar. Els francesos varen marxar a cops de colze fa 45 anys i l’escenari encara te tota la pinta de un bulevard, però els personatges han canviat. La visita es pot alleugerir si abans fas un curs intensiu al Raval. M’agrada el contrast entre el peu de carrer brut, caòtic i fosc, amb les grans façanes blanques plenes de balcons i porticons blaus. Les cortines pengen per l’exterior, estil la porta de les tendes tuaregs, i de tant en tant veus sortir caps de canalla o senyora gran. Aquest llençol deu ser important, el noi de la recepció de l’hotel m’avisà de que tanques els porticons, mig en broma, no fos cas que hem disparessin des del bloc de davant.
El barri més antic és la casbah, tot de carrerots de graons empedrats que pugen muntanya amunt, però no tant laberíntic com el volen pintar. El conjunt està catalogat per L'Unesco però continua molt degradat, amb solars plens de runa i puntals. També tenen un pintoresc barri espanyol on venien a caure diferents remeses de refugiats, entre ells un tal Juan Bastos que muntà una fàbrica de cigarrets.
Aquí pensava saludar a dues Sarahs. Una la de la carta d’invitació pel visat ; jo convençut que tenien l’oficina a la capital i, espifiada, resulta que són una agència de capital de província, l’hi he donat molts records via e-mail. L’altre, una noia algeriana que vaig trobar a la sala d’espera del aeroport del Caire; aquesta contestà el telèfon i la vaig enxampar treballant en un estand del construmat nacional a les afores de la ciutat; vaig arribar-hi i poguérem xerrar un moment, vaig intentar fer passar el temps però hi han poques coses més ensopides que una fira de la construcció i quedàrem per després fer el got, a partir d’aquí un pam de nas perquè si te visto no me acuerdo.
A part de passejar pels carrers, ara mirar el mar i ara la ciutat, tampoc hi ha massa res a fer. Una opció clàssica que he escollit es anar al museu d’art modern de la ciutat. Un altre dia vaig marxar del brogit urbà per saludar una tomba númida perduda entre turons. En definitiva marxo d’aquí moll, continua plovent, i una mica decepcionat; a la recerca de la gent del desert amb la seva calma i espiritualitat.

Els 7 ponts de Constantina

Altre cop tot sencer, hem agafat motxilla, passaport i jo un taxi comunitari per creuar la frontera. Cap problema, aquests tipus de taxistes sempre et poden donar un cop de ma. En territori algerià ha engegat la radio i la primera emissora a sintonitzar ha estat les noticies de "sa nostra"; cada cop estic mes a prop de casa.

Quan arribàvem a Annaba li he preguntat que tal això de l'Algèria i m’ha dit que és el mateix que Tunísia. No ho crec del tot, aquí tot és més gris i deixat, es veu més la pobresa i la gent està més apagada; tampoc està la cosa per masses focs artificials.
Annaba l’he passat bastant ràpidament. Lo més destacat ha estat la meva lluita amb un exercit de mosquits abans de poder ficar-me al llit. La ruta anava cap a Constantina, capital dels numídics, ciutat romana i de tots els que han passat per aquí. El seu atractiu són unes profundes gorgues (de Rhumel) que la fan inaccessible per a tres costats.

El primer tràngol ha estat buscar hotel. El seu aspecte era nivell acceptable però al preguntar per la dutxa no existia. Al quart intent ja hem pujava la mosca al nas i encarant-me al recepcionista li vaig dir: "així que faig amb aquesta suor? pots anar a les dutxes comunitàries" ...ai caram, així que no tenen dutxes perquè són públiques, només els de luxe i semi-luxe n’ofereixen. Es poden anar prenent apunts.

El segon tràngol ha estat obtenir líquid. A Annaba no funcionava cap caixer automàtic però tampoc i vaig fer massa cabal, era divendres i els musulmans tenen festa; vaig anar tirant amb els quatre dinars tunisians que el taxista em canvià a dinars algerians. A Constantina vaig trobar algun caixer que funcionava però no acceptaven la meva targeta (visa), era dissabte i els bancs tenen festa; sort que tenia 20 euros estalviats a la motxilla. Diumenge tot obert. Directe a "ventanilla" els ensenyava la visa dient pour l’argent?, els primers m’enviaren al Banc Nacional Algerí, aquests al Banc Exterior Algerí, aquests a un banc amb nom francès, aquests a una sucursal seva set carrers més avall on era possible treure calers però havien perdut la connexió! hem proposaren la seva seu central a l'avenue Ben Boulaid; allí tragueren una maquineta de les de pagar als restaurants i passaren la targeta, hem donaren el resguard i m’indicaren per anar a caixa. Lo irònic és que abans de entregar-me els 40000 dinars havia d’abonar 60 din (quasi un cafè) pel servei i en prou feines me’n quedaven 80.

S’ha de dir en defensa seva que els algerians venen d’un època estil comunista i tot encara fa una mica de tuf a burocràcia. Pel bitllet de tren m’han donat un quart de foli omplert a ma i ell s’ha quedat dues còpies a paper ciclostilat; sort que nomes érem cinquanta a la cua i anava amb retard.

A poc a poc van obrint mires al estres modern. He coincidit amb un festival de jazz, ple de gent jove, i quan la presentadora agraïa als patrocinadors la seva col·laboració en nombrà un que tots aplaudiren i aclamaren, era la companyia de telefonia mòbil de la que estan profundament enamorats.