dijous, 14 de febrer del 2008

Vuelva usted Damasc.

Ara si q ja he entrat de ple en un país àrab, se’m nota per la cara de cigró q estic agafant, a qualsevol àpat del dia sempre apareix l’humus. Estic a la capital de la gran Síria, Damasc. Ells consideren com a tal el Líban, Palestina, el seu país i Jordània, divisions q acordaren sobre el paper els francesos i els anglesos en la descolonització. Son tots aquests q porten el mocador estil palestí amb diferents colors. A mi la ciutat m’ha recordat una mica a Madrid, i Beirut seria Barcelona, tot de fa 30 anys (aquí dono una pista de la meva edat).
A part dels meus que fers normals aquí tenia l’intenció de demanar el vot per correu i de fer una traducció al àrab del meu passaport. Això ha suposat una kafkiana immersió al meravellós mon de les ambaixades i la burocràcia. Al primer punt no he arribat a temps, tot i q el termini finalitzava dissabte, en cap moment vaig imaginar q els funcionaris treballessin tal dia, no els vaig consultar fins el dilluns. El 2n punt es una llarga història.
Jo volia el passaport en àrab per a poder entrar a Líbia, com m’informava en Raimon en el comentari de l’escrit de Santorino. Primer de tot vaig arribar-me a l’ambaixada Líbia. Dels q es dignaren a atendrem ningú parlava anglès. Vaig intentar-ho amb el meu francès de beixamel i tampoc. Hem presentaren un sofà... esperant...esperant, aparegué un simpàtic home de negocis libanès q m’aclarí tot el q calia per arribar a relacionar-se d’alguna manera amb Líbia, i m’aconsellà la meva ambaixada pel tema traducció. Aquest senyor resulta ser un enamorat d’Espanya i m’explicà q, quan competia els anys 70's en proves internacionals d’esquí aquàtic, havia estat a Arenys de Mar i Banyoles, divertidíssima la seva pronuncia.
Taxi cap a l’ambaixada. Allí m’explicaren q existien uns traductors oficials q per un mòdic preu s’encarregarien de tot i desprès ells nomes havien de posar el seu segell per ha legalitzar-ho, senzill. El següent dia tornava a l’ambaixada, satisfet de com havia quedat el meu nom en àrab; amb aquesta cara els vaig entregar el document. Resposta: no podem legalitzar aquest paper, falta el segell del Ministeri d’exteriors Síria en lloc d’aquest del Ministeri de Justícia. Taxi cap al ministeri d’exteriors. Allí hi havien 7 files exultants de gent, al tercer intent vaig trobar un noi molt amable, hem digué q ell no podia posar el segell perquè la fotocopia del passaport adjuntada a la traducció no estava certificada per la meva ambaixada. Si intento posar-me en la pell d’un funcionari d’un estat burocràtic àrab, puc entendre q no vulguin acceptar una fotocopia no certificada d’un document estranger tot i posar-li el original davant dels nassos. Taxi ambaixada espanyola?Hola, Hola, resposta: Ells no poden certificar la fotocopia per que ho haurien d’haver fet abans de adjuntar-la a la traducció...??...però si poden fer una fotocopia dels dos documents (traducció i fotocopia passaport), grapar-los i certificar-los; doncs vinga, feu-ho. Altra cop cap a exteriors. Entre mig tota l’aventura dels taxistes q sempre et cobren diferent, passen dues vagades per la mateixa rotonda o donen malament el canvi. Un d’ells estigué tot el viatge xerrant en àrab; els primers cinc minuts crec q repassava l’alineació sencera del Barça-Sevilla, desprès no tinc clar si m’explicava una recepta de cuina o recitava algun vers del Cora; vaig convidar-lo a un cigarret per veure si callava. Com deia, en el ministeri d’exteriors acceptaren les fotocopies certificades, les ompliren de segells i finalment els espanyols hem legalitzaren la meva preciosa traducció al àrab del passaport. Tot plegat divertit això de marejar funcionaris, jo rai q tinc temps, i segur q s’aprèn quelcom.

Encara q no ho sembli, he tingut temps per ha visitar tots els recons del vell Damasc; es com un gran barri gòtic, amb cases mes baixes, ple de botigues i carrers d’oficis. Una cosa interessant es q rep molts turistes àrabs, sobretot iranians; envaeixen la impressionant mesquita dels Omayas i la converteixen en un gran parc, ple de canalla descalça jugant a fet-i-amagar. Passejant pels carrers laberíntics pots trobar casses senyorials amb jardins plens d’arbres, fonts i arcades policromades. També vaig fer una petita excursió a la cova de Santa Tecla, al pobla de Maalula on diuen que encara parlen l’arameu, com a la peli de l’exorcista.

3 comentaris:

Gemma Rifà Castro ha dit...

hey obra l`skype !!!!!

Anònim ha dit...

eiii que no volia dir que no fessis més poemes!!!!!!! si pot ser poemes i corresponsal, todo en uno, què millor!!
qualsevol cosa serà benvinguda però...

petons mil

eva

Gemma Rifà Castro ha dit...

kosovo ja es independent!!!!!!!!!!!!!