A cada onada que trenca
un bri de ciutat grimpa cap a la muntanya,
trepitjant amb parets arrebossades
i obrint avingudes a la marinada.
Núvols de caps
brunzeixen diabòlics moviments diaris,
buscant fruits de rondalles i
perdent cues de sargantana.
Voreres de Sol d’hivern
t’esborren l’últim neguit
amb el calfred d’unes celles fines,
el refrec de 3 cames cansades
o el miratge d’un retrat que arranca.
Ciutat de foc, terra cobejada;
mare d'acollida, guspira de venjances.
Des del mirador veig l’horitzó
i somric convençut que un reflex,
travessant la mar blava,
m’ha acariciat la galta.
P.D: merci Hosni i Eva per presentar-me la ciutat i el país.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Veig que els aires de beirut son molt creatius.
gemma
carai carai carai quin nivell no?
no et coneixia aquesta faceta poètica... molt bé! la veritat és que t'en surts de conya (però fa molts dies que no escrius què fas i com et va... estàs a beirut, siria o a on???? volem la dosi de retransmissió!! jeje)
apa guapo, mil petons, com sempre i disfruta molt el llevant
fins aviat!!
eva
Ok,Ok.ja veig q la meva incursio poetica a cansat molt aviat.
Eudald
Publica un comentari a l'entrada