dimecres, 20 de febrer del 2008

L'hortet de Palmyra.

Es el primer oasi del camí. Vaig arribar tard al bus gros i em toca el local. La carretera es una d’aquelles ratlles vermelles en el mapa q va fent kms i kms en línea recta dins una taca de color groc. Nomes trobarem un desvio i el cartell posava Bagdad, agafarem el de l’esquerra. Al final de tot un oasi. El poble te un toc d’oest Americà; carrers amples, quadriculats, poc asfaltats i cases baixes. A mes venia avisat per una parella de canadencs q havien viscut una baralla en un bar, on dues colles feren volar cadires, ampolles i cops de puny. De moment l’hotel es un pou de tranquil·litat.
El dia següent tocava visitar les runes romanes. Son una llarga acumulació de columnes repartides en un paisatge de sorres i roques. Nomes has de pagar entrada pel templa, una petita ajuda pel ministeri arqueològic sirià ja q no te res d’especial i el criteri de reconstrucció es una mica dubtós. La resta pots anar fent al teu aire, fins a perdre’t cap als turons.
Tornant al poble vaig entrar a la zona de les palmeres buscant la bassa d’aigua. Doncs no hi es. L’oasi son hortets amb dàtils i oliveres que tenen els seus pous sempre generosos. El tros el separen amb murs de fang i dins hi posen la caseta per guardar les eines i prendre l’ombra. No tardaren a enxampar-me i fer-me entrar. Hi havien uns 7 o 8 homes de diferents edats xerrant amb dàtils i te; de tant en tant arribava una moto amb dos pagesos mes per animar l’assumpte i en marxaven d’altres. Allí he passat una bona estona intentant seguir unes converses de to campetxano sobra si l’oliva ja estava al punt, del rec que s’havia trencat o les prestacions del últim mòbil q havia comprat. Quan apretava la gana vaig acomiadar-me i camí cap a les afores em tornaren a enxampar; ara uns paletes q estaven a mig fer una casa amb jardí-hortet. Altre cop mes te i les preguntes de sempre. Això de ser espanyol es una as a la màniga, per ells els 7 segles de cultura Al-Andalus a la península es sinònim de mes proximitat i segurament confiança. Un dels paletes els explica l’historia als q anaven mes peix del tema i m’anaven mirant com si fos un bagul de les golfes. Aleshores es un bon moment per jugar al lugares o palabras espanyolas de origen arabe; un, dos, tres responda otra vez: Guadalquivir, aceituna, Benicarlo... falafel... En definitiva gent tranquil·la i agradable, dels q toquen terra i de tant en tant s’esbatussen entra ells.
L’endemà ja he marxat cap Amman; però abans quina millor despedida d’un oasi q una tempesta de pols! També aprofito per despedir-me de Síria, un país bonic, encallat, on guany el gris i el marro.

3 comentaris:

Gemma Rifà Castro ha dit...

Hola germanet!!! amb quin idioma parlabes amb akesta els de l`oasis???
tots saben angles?
gemma

Anònim ha dit...

feudal¡¡ soc jo. en lluis galo... cony. que sapigues que et segueixo cada dia. bona sort.

Anònim ha dit...

Holamediroles!
Gracies per seguir-me. Llastima q no estiguis aqui per fer algun treking dels nostres.

Records.

Gemma, amb aquests del oasi m'entenc amb alguna paraula en angles i amb el llenguatge internacional dels signes.