Sortint de Damasc camí cap a Aleppo he parat al castell dels castells, o com diuen ells al Crac des Chevaliers. Una mole immensa iniciada abans de crist; i assetjada, ocupada i engrandida per tots els q en algun moment han tret pit en aquestes contrades. Si alguna vegada us hi acosteu s’aconsella portar lot. Les parets del castell eren massa humides i he fet nit a Hama, una ciutat q nomes poden lluir una foto, les sínies de fusta q vas trobant pel riu q serpenteja la ciutat.
Al dia següent ja vaig arribar a Aleppo, la segona ciutat del país. El seu centre neuràlgic es un rodo i solitari turo convertit en ciutadella, on diu la llegenda q Abraham hi pasturava les cabres. Als peus del turo hi ha un fossar i a partir d’aquí s’han anat col·locant el zoco, el barri vell, la mesquita dels Omeya (importants aquests!), les muralles, desprès els hotels, avingudes, mes mesquites , l’estació de trens, parcs i jardins... El hotel q vaig triar, seguint en la meva línea garrepa, era bastant cutre, però bona gent. Potser el seu defecte mes destacable es que simpatitzaven amb el Madrid. Els futboleros d’aquí tots s’enamora d’un dels dos clubs, ho viuen a cor. Crec q fins al punt q mes d’un pensa q Barcelona es un club de futbol, com molt be va dir el gran Nunyez en un dels seus minuts d’or.
Passejant pel zoco un estudiant d’història m’ha convidat a casa seva, hem tingut una interessant conversa on s’apuntà el seu germà estudiant de medicina. M’explicaren com funciona el calendari musulmà, es base en els períodes lunars i te uns quants dies menys q el nostre. Els germans estaven preocupats perquè a occident pensem q tots els musulmans son terroristes; els vaig intentar calmar una mica explicant-els q jo ja n’havia conegut uns quants i q de moment cap n’era. També em digueren q Valladolid era un nom musulmà i q segurament a Espanya encara hi havien molts descendents dels musulmans. Els vaig repassar tot el tema dels reis catòlics i l’expulsió dels àrabs i jueus, i q segurament alguns espanyols podien venir de famílies àrabs però q ells no ho sabien. Aquests dos eren del barça.
A Allepo he continuat la meva curiositat pel gran assortit de religions mediterrànies. Aquí he presenciat un bateig de cristians armenis, vaig resistir mitja hora d’una missa de cristians maronites i he assistit a una classe de recitar el Coran ( quan arribava el meu torn els vaig fer entendre q tenia l’olla al foc).
Al dia següent ja vaig arribar a Aleppo, la segona ciutat del país. El seu centre neuràlgic es un rodo i solitari turo convertit en ciutadella, on diu la llegenda q Abraham hi pasturava les cabres. Als peus del turo hi ha un fossar i a partir d’aquí s’han anat col·locant el zoco, el barri vell, la mesquita dels Omeya (importants aquests!), les muralles, desprès els hotels, avingudes, mes mesquites , l’estació de trens, parcs i jardins... El hotel q vaig triar, seguint en la meva línea garrepa, era bastant cutre, però bona gent. Potser el seu defecte mes destacable es que simpatitzaven amb el Madrid. Els futboleros d’aquí tots s’enamora d’un dels dos clubs, ho viuen a cor. Crec q fins al punt q mes d’un pensa q Barcelona es un club de futbol, com molt be va dir el gran Nunyez en un dels seus minuts d’or.
Passejant pel zoco un estudiant d’història m’ha convidat a casa seva, hem tingut una interessant conversa on s’apuntà el seu germà estudiant de medicina. M’explicaren com funciona el calendari musulmà, es base en els períodes lunars i te uns quants dies menys q el nostre. Els germans estaven preocupats perquè a occident pensem q tots els musulmans son terroristes; els vaig intentar calmar una mica explicant-els q jo ja n’havia conegut uns quants i q de moment cap n’era. També em digueren q Valladolid era un nom musulmà i q segurament a Espanya encara hi havien molts descendents dels musulmans. Els vaig repassar tot el tema dels reis catòlics i l’expulsió dels àrabs i jueus, i q segurament alguns espanyols podien venir de famílies àrabs però q ells no ho sabien. Aquests dos eren del barça.
A Allepo he continuat la meva curiositat pel gran assortit de religions mediterrànies. Aquí he presenciat un bateig de cristians armenis, vaig resistir mitja hora d’una missa de cristians maronites i he assistit a una classe de recitar el Coran ( quan arribava el meu torn els vaig fer entendre q tenia l’olla al foc).
Fora de Damasc he tingut problemes per connectar-me al meu blog, hem donava accés denegat. Demano disculpes perquè això no m’ha deixat complir les entregues en els terminis correctes. S’ha de tenir en compte q estic en un país amb certes mancances democràtiques. El govern controla l’accés a segons quins servidors d’Internet on la gent hi pot penjar el q li sembla. Sort q aquests dels cibercafés se la saben llarga. Si mirem el rànquing de dictadura del 0-10 (en el zero països com: Suècia o Dinamarca, i en el 10 glories com Corea del Nord o Guinea Equatorial) Síria tindria un BE en dictadura, tirant a NOTABLE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada