Athenes. Prova superada.

Ja he superat la prova de passar el Nadal mes sol q un mussol. Vaig arribar a Atenes la vigila i m’he ficat en un d’aquests hostals del bon rotllo. L’habitació te 8 llits, tots plens i cada vespre hem trobava gent nova. L’ambient imperant era de tot q guai, q col·legues i als 10 minuts ja estaves intercanviant l'e-mail i la direcció per mantenir "l’amistat". Sort de tres ondarribians amb qui vaig poder despatxar varis temes candents, fer una partida cartes i sopar en una taverna grega (estofat amb api), però nomes em duraren una tarda-nit.
Els dies 25 i 26 també son festa pels grecs. Tot tancat. Vaig passar les hores perdent-me per una immensa i ensopida Atenes. El 25, a primeríssima hora, no hi havia manera ni de trobar un cafè. Al final, per carrerots, vaig topar amb un bar obert; mentres m’asseia vaig anar adonant-me del perquè, es q allà encara no havien tancat. La clientela mantenia converses emboirades i hi havia alguna dona clarament de l’ofici. El cafè, q es al q anava jo, era bo, tant car com tots els cafès al país i em va ajudar per reprendre la marxa. Al carrer encara vaig topar amb una senyora q em felicita el Nadal picant l’ullet.
Finalment vaig poder visitar l'Acròpolis i voltants, bressol de la NOSTRA CULTURA ( q no la dels xinos o dels esquimals). L’espai ocupa 2 turons verges i d’una màgia especial. Es un paisatge de roques calcaries, gespa i arbres mediterranis; on passejant et dona una sensació de calma i, com diuen totes les guies, realment et transporta a la Grècia clàssica. Ara et trobes l’àgora, baixant un camí el barri de Milet, girant a la dreta la cova de Teseo... Pots anar fent xino-xano fins arribar a l’esplanada de dalt on esta l'Acròpolis. Es una d’aquelles meravelles q te el do de quan mes la mires mes t’agrada. També es el millor balco per admirar la ciutat, tota de tons blancs marfil.
El següent dia vaig fer el kilomètric museu arqueològic. He de dir q m’ha decebut una mica. Et permet seguir perfectament tota l’evolució de la cultura Hel·lènica, però quan arriba el moment, trobes a faltar mes peces d’aquelles q fan caure la baba (potser son a Paris? o London?). També... d’acord q es diu arqueològic, però em va deixar una mica buit el fet de no aparèixer les grans figures q sempre hem sentit anomenar. Hagués estat be, per exemple, que a l’entrada Sòcrates m’hagués fet alguna pregunta, q al bar en Pericles m’hagués fotut la tabarra, i q hagués coincidit amb l'Arquímedes sortint del lavabo.

"Els Pastorets" de Kalambaca i l'oracle d'Apolo.

He entrat a Grècia cap a Kalambaca. Aquest es el pobla q hi ha al peu dels monestirs de Meteora. Les muntanyes q acullen el conjunt son molt espectaculars i semblants a les de Montserrat, però menys majestuoses. La visita es pot fer per camins q et van portant d’un a l’altre. Vaig començar força aviat i molts trams encara estaven glaçats, no hi ha manera de deixar el fred enrere. Les edificacions estan penjades a la roca i antigament hi pujaven els queviures amb sistemes de politges. La caminada als mes importants es pot fer en un sol dia; però has anar en compte de no perdre la cartera pel camí, com em va passar a mi, q llavors necessitaràs el doble de temps. Desprès de refer mig camí seguint a estones les meves petjades a la neu ( per sort ningú mes va fer aquella ruta) la cartera m’esperava penjada d’una branca, te una mena de fil q serveix per penjar-la al coll. Alguna cosa dec haver fet malament a Meteora perquè desprès, entre el PC, l'internet, L'USB i jo hem esborrat totes les fotos, sort d’uns amic israelians q me’n passaran alguna de seva; i de pas ja tinc un bon contacte per quan visiti el seu país.
Al vespre ens avorríem bastant i varem anar a una representació nadalenca del poble, gratuïta. Fan una cosa semblant als pastores, expliquen una historia d’un senyor q esta fart del Nadal i desprès de les visites d’uns àngels es fa del club de fans del FumFumFum. Entre mig van sortint diferents grups de nens/es q ballen i la coral kalambaquens alegres amb nadales. A l’esdeveniment no hi cabia ni una agulla mes, la primera fila la presidia tota la pompa del poble (cabells blancs i corbatats) i els popes ortodoxes amb la vara de mando. Però, sincerament, no arriben ni a la sola de la sabata als pastorets pescallunes, xerren massa i no fan fum. A mitja funció a la pantalla de projeccions nomes apareixia el senyor Windows, no se sabien al text i hagueren d’improvisar l’ordre dels números musicals. Suposo q el q val es l’intenció.
Vist Meteora vaig baixar cap a Delfi on hi ha el temple d'Apolo, el centre espiritual mes importants de l’època hel·lènica. Esta penjat a la muntanya amb unes grans vistes q arriben fins al mar. El templa ja no te la magnificència de quan funcionaven, però a canvi han obert un museu molt interessant. Entre les runes hi ha la zona de l’oracle d'Apolo. Allí hem vaig concentrar i vaig fer dues peticions. La primera, qui guanyarà la lliga; la segona, que em deparen els deus en el meu viatge. A la primera pregunta l’oracle contesta: muntanyes nevades = merengue = Real Madrid. A la segona pregunta l’oracle contesta = ... ? encara no he rebut cap resposta clara respecta a aquest tema, potser es q allí no els ha arribat l'internet.

Al sud d'Albània.

Al sud d'Albània.
He deixat el paquet a la capital i he agafat camí cap al Sud. En uns autobusos bastant pèssims i per unes carreteres pitjors he arribat a Berat ( q no Borat!). Allí el poble vell esta dalt d’un turo dins unes muralles, li diuen el poble de les finestres. Tenen una església-museu amb unes icones ortodoxes, no fotografiables, precioses.
El següent periple en bus m’ha portat fins a Gjirokastra, abans però m’he negat a pagar. Hem volien cobrar el doble per un trajecte semblant als anteriors. En Jan, un albanes q ha voltat mig mon, m’ha fet de traductor. Desprès de parlar amb ell una bona estona, m’he convençut de q aquí els preus son així de variables, i he pagat al revisor. En Jan m’ha estat explicant com anava el país. Desprès de deixar el comunisme els anys 90 no sembla q acabin d’engegar. El 97 tingueren una curta guerra civil, on un dels bàndols eren clarament clans mafiosos. Avui encara tenen molts problemes de corrupció i les infraestructures en general estan sota mínims. Ell estudia ortopèdia i vol marxar altra cop a fora, no veu massa futur al seu país. Gjirokastra, a part d’un nom fantàstic, es un altre ciutat penjada a la muntanya amb una arquitectura tradicional i un altre castell, amb sorpresa.
Escapant-me del glaç, la pluja i la boira he anat fins a Saranda, a la costa. Es poden visitar les runes grecoromanes de Butrinti. A Saranda he pogut escalfar-me una mica amb el Sol i he tingut la primera cita del viatge. Al taxi atapeït de gent vaig deixar anar les típiques preguntes de si coneixen algun hostal... i hem varen contestar en castellà. Ella es diu Zamira, es força guapa, va aprendre el castellà als 13 anys i el domina prou per no haver estat mai al país. La veritat es q te do de llengües, es professora de filologia anglesa a l'universitat i fa una tesis sobre l’aprenentatge de fonemes estrangers en adolescents. La cita a consistit en trobar-nos per un cafè, però jo he quedat ben distret. Entre altres coses m’ha explicat q a Albània quan a algú se’l diu català es sinònim d’un esser mig home mig bestia q es carrega nens i dones de deu en deu; caram els almogàvers, si q varen deixar petjada. Ella si q es vol quedar a treballar al país. El comiat ha estat una mica confús, jo li anava a fer dos petons de adéu i ella s’ha apartat espantada dient q a Albània res de saludar amb petons... o potser es q encara tinc alguna cosa dels meus avantpassats...
Curiositat: Bon dia en albanes es pronuncia merdita.

De compres a Tirana.

Estant lluny de casa també m’ha atacat la felera compradora i Albània els preus son de 3eres rebaixes. També es una bona excusa per voltar mercats, botigues i en definitiva la ciutat. El tema era fàcil, la bandera del país. La tenen per tot arreu, esta be la combinació de colors i m’agrada l’àguila bifacial. Espero q a casa també els plagui o trobin d’utilitat els variats utensilis. El q no tinc tant clar es quan arribarà el paquet.
El menjar també es barat. Estic aprofitant per reposar reserves grasses de xai, vedella i pollastre cuinat amb bon gust. El q ja no es tant barat es la benzina i l’electricitat. Cada dia, tres hores al mati i una per la tarda, fan talls regulars per estalviar llum. Es el moment d’encendre les espelmes i fer tertúlia, llàstima q el soroll dels generadors trenqui el romanticisme.
Els desplaçaments son un bon moment per trobar gent. En un minibús vaig coincidir amb l'Oshi, un Japonès gros, barbut i amb cabellera de Jesucrist q va sortir fa un any de casa seva i ha arribat a Albània per la ruta de la seda. Treballava en una companyia de comerç internacional, al passaport esta irreconeixible amb la corbata i la clenxa al mig. Una de les seves raons per viatjar es entendre el perquè de les guerres; el tema ens ha donat molt de si. Un altre pàjaro barbut que m’he trobat es el Eoin, un irlandès mig tartamut q sempre es mossega el llavi inferior; he compartit habitació amb ell i encara no l’he vist sense el casquet de llana. Amb ell he posat a prova el meu angles i crec q hem quedarà per setembre. Estic una mica enfadat com els anglosaxons. Amb la resta de terrestres els entenc be i tenim converses acceptables; amb els de parla anglesa no hi ha manera de pillar res i van hiperrevolucionats, q s’ho facin mirar! Amb l'Oshi i l'Eoin pot ser q tornem a coincidir, tots tres anem cap a l’orient.
Tirana, xula. Te un centre estil modern amb alguna arquitectura comunista curiosa; però sobretot molta vida al carrer i moviment. No l’aspecte rural o provincià de la resta del país. Crec q els albanesos son gent senzilla i de camp. Nomes tenen 2 personatges celebres; Scanderberg, un Cid albanes q para als otomans fins q el pelaren, actualment es quasi un personatge fantàstic q sembla sortit del "bola de drac"; i la mare Teresa de Calcuta.

Kotor i el ceptre d'Ottokar.

Res q la bandera i els vestits regionals d’aquí m’han recordat al llibre del Tintin i m’ha fet gracia posar aquest títol. Jo esperava trobar-me amb els malos de la película però resulta q fa dos anys q Montenegro s’ha independitzat de Sèrbia.
Kotor es un altre bonica ciutat emmurallada de la costa Dàlmata, se sembla molt a Dubrovnik o Split. El mar fa una entrada en forma de T, recorda als fiords amb muntanyes nevades al voltant. La muralla de la ciutat s’enfila pels penya-segats fins a un castell q domina el golf.
Al casc antic hi han alguns hotels de mansions restaurades però no hi vaig trobar cap pensió i ja era de nit. El q si vaig trobar es una oficina d’informació amb dues noies q s’avorrien com ostres. M’ajudaren trucant als hotels de la ciutat però els preus no baixaven de 65 euros nit (allí tenen l’euro!?), tant jo com elles estàvem escandalitzats. Miraren a les afores i fins trucaren a hotels d’altres ciutats perquè ja havia decidit agafar altre cop el bus. Aleshores truca una amiga seva q havien parlat al principi i els digué q havia localitzat una senyora amb habitacions per llogar dins el casc antic per 15e, perfecte! Va ser un moment d’eufòria col·lectiva, elles es miraren i digueren uníson: "res es impossible per nosaltres" nomes els falta el "Ffiiuuuu, súper tres!".
He estat dues nits a Kotor, temps de voltar-la, escriure Sarajevo al blog, veure una mena de cerimònia ortodoxa on recitaven estil gregorià i anaven entrant i sortint per unes portes del retaule escampant encens; i pujar totes les escales de la muralla fins al castell.
A dalt vaig coincidir amb un matrimoni americà i el seu fill ja barbut. Ell estava fent alguna cosa de cooperació a Moldàvia i l’havien vingut a veure. Parlarem una estona. Segons quines zones dels Balcans els americans son molt ben rebuts. El noi no parava amb un aparell com un mòbil dels antics. Resulta q era un G.P.S i estava intentant localitzar un punt q queia darrera el castell, prop d’una petita ermita. Aconseguirem arribar-hi i de sota una figuera, entre les pedres tragué una mena de tresor. Un pot hermètic, ple de curiosos objectes numerats. Resulta q es un entreteniment d’aquests d’Internet. La gent amaga aquests recipients en un punt singular i pengen les coordenades a Internet; quan en trobes un pots agafar algun dels objectes i deixar el q portes tu, el q t’has quedat es per canviar-lo d’amagatall. Tot això ho expliques a la pagina web, així pots seguir el recorregut dels teus objectes o saber quanta gent a localitzat el teu tresor. El matrimoni han agafat un petit pop de peluix i se’l emportaven a Minneapolis (Minessota). Divertida manera de visitar llocs.

Sarajevo, resum.

Diuen q tots els xous dels Balcans sempre han començat a Kosovo. Els Serbis ortodoxes tenen allí els seus llocs histórics-religiosos mes emblemàtics, quan la volen liar els reivindiquen. Per entendre’ns, seria com si Montserrat estigues a les afores de Zaragoza i el monestir de Ripoll al mig de Valencia. Així s’inicià l’últim conflicte, i per efecte domino anà saltant a Eslovènia, desprès Croàcia i finalment, el pitjor, a Bòsnia Hercegovina.
Sarajevo va ser des del 92 al 95 una ciutat assetjada pels serbis, els de Sèrbia i sobretot pels serbi-bosnians de la mateixa ciutat. El front tant sortia cap als suburbis com dividia carrers. La lluita no consistia en avançar posicions com a disparar contínuament per fer la vida impossible al altre, disparar a matar. Vaig visitar el museu del túnel; allí passen un vídeo on durant 15 minuts, nomes so real, se succeeixen imatges de trets; projectils creuant el cel i impactant a cases; franctiradors esperant, apuntant, i prement el gallet; dones amb cabàs del mercat esquivant bales, cotxes cosits a forats q encara funcionen... disparant, disparant, disparant sense parar durant tres anys.
Nomes hi havien dues vies de connexió amb l’exterior. L’aeroport q tenia immunitat internacional, i des del principi ocupat per la ONU q tenia permís del govern Serbi per aterrar amb ajuda humanitària; i un túnel de 2 km q excavaren els bosnis per sota de l’aeroport fins a zona amiga. Per arribar a l’entrada del túnel utilitzaven el camí dels tramvies. Al carrer principal els tramvies tenen doble sentit, es posaven dos combois avançant paral·lelament i la gent al espai del mig amagant-se dels franctiradors; els q varen estar de menys sort foren els conductors.
Dins l’exèrcit bosnià hi havia algun militar serbi-bosnià q no s’havia passat a l’altre bàndol.
Fora de Sarajevo també hi hagueren episodis horribles de la guerra entre serbis, croats i bosnians, en total + de 150 mil morts. Fins el 1995 quan es signen els acord de Dayton. Actualment encara s’estan aplicant. El resultat es un país sense reconeixement total internacional (ex: no tenen passaport); i diferents àrees dins Bòsnia q s’autoproclamen repúbliques croata o sèrbia, amb els seus propis governants i dobla nacionalitat. Per exemple aquests dies bosnià estava plena de propaganda electoral de candidats a president de Croàcia.
Al 98 els Serbis es tornaren a embolicar en la guerra de Kosovo. Fins q els EEUU i la OTAN bombardejaren Belgrad i Milosevic va caure del poder. En definitiva, ha passat el pitjor, ningú creu q es repeteixi, però encara estan a mig camí. Crec q fa falta molta imaginació i innovació per normalitzar la convivència a Bòsnia Hercegovina; i millor q s’oblidin del model estat-nació-cultura que aquí es quasi impossible fer-lo encaixar.

Els millors desitjos per Bòsnia.

Sarajevo II

He arribat a la capital just nevat, fa bastant fred, Sarajevo esta envoltada de 2mils. Les xemeneies fumegen, el terra deixar anar una fina boira i la gent treu baf per la bufanda. Aquí quasi tothom fuma, un cigarret rere l’altre, i veu molt cafè turc, els ulls se’ls marquen a la cara i els colors de la pell son tons apagats. Hem dona la sensació q amb cada calada es van consumint una mica per dins, tot Sarajevo sembla q per dins encara s’està consumint... potser i fa q es Desembre? Tot i això es una citat plena de vida, reconstruint-se, amb un ordre estil anàrquic; gracies sobretot a l’energia dels seus habitants, q no dels seus governants o "observadors" estrangers, encara confosos del q cal fer i cap on s’ha d’anar.
La complexitat es de tesis doctoral. Aquí han compartit i comparteixen espai quatre religions i/o cultures: musulmans, cristians, ortodoxes i jueus safardís, mes els romanís q pobres ningú compte amb ells; per tant escriuen en quatre alfabets. A part de Jerusalem crec q no existeix enlloc mes. No es reparteixen formant guetos, estan per barris majoritaris, carrers o simplement cada u a casa seva. Vaig anar al museu Safardí. Encara actualment parlen una llengua barreja de castellà antic i paraules hebreus, fins algun intel·lectual te obres totalment en castellà. Els jueus safardís varen ser expulsats de la península pels reis Catòlics; no podíem ser pioners d’alguna altre cosa?
El teixit urbà esta farcit de cementiris, disseminats per tot arreu. Els enterraments son a terra. Els mes grans ocupen turons sencers i hi estan totes les religions barrejades, també trobes tombes d’agnòstics alguns amb l’estrella comunista. No es una massificació nomes arran de la guerra, les lapides poden ser mes antigues. Als parc públics pots trobar enterraments musulmans. Algun carrer continua el seu recorregut travessant pel mig del cementiri, de nit t’inspiren un gran i creixent respecta a cada nou pas q fas.
Amb el Mateo, i també la Sabrina, he connectat molt be. Hem fet llargues passejades fotogràfiques, molts cafès i cigarrets, m’ha explicat el conflicte. Entre nosaltres s’ha fet famosa la frase "this area was totaly distroyed". Pel seu projecte s’ha posat en contacte amb gent de 25 a 30 anys, entre ells ha conegut a la Sabrina q li deixa una habitació; consisteix en fer retrats en diferents punts de la ciutat. Ells varen viure la guerra d’una manera molt especial i evidentment poden sortir histories molt crues i doloroses. El Mateo estarà un mes a Sarajevo i desprès presentarà la feina a Londres.
Insisteixo però, els carrers estan plens de vida. El passeig bull de personatges i grups d’amics de tots els colors i estatures q volten amunt i avall; semblant al q deuria ser la Rambla temps enrere. Als cafès les tertúlies s’allarguen i les parelles es barregen. Sarajevo te una atmosfera especial d’aquelles q enganxen, si podeu visiteu-la.

Sarajevo I

6 nits a Sarajevo.
Al Autobús de Split a Móstar vaig coincidir amb el Mateo (Itàlia). Ell es fotògraf, anava fins a Sarajevo per un projecte fotogràfic amb gent de la seva edat q durant la guerra tenien entre 10 i 15 anys, joves q no estaven al front però si podien comprendre tot el q passava. Ell es la quarta vegada q visita la ciutat; hem va donar el telèfon i quan vaig arribar vaig trucar. Ens trobarem en un cafè, també hi havia la Sabrina (el Mateo s’està uns dies a casa seva) i amics seus. Hem estat quasi inseparables, passejant, fent fotos, cafès... La Sabrina es de família musulmana i esta estudiant periodisme. Sobta conèixer musulmans amb aspecte de cristians europeus, es una cosa q potser nomes es dona als Balcans.
En tot cas el bon dia Sarajevo ha estat una descomposició de panxa, mareig i mal d’ossos. Segurament el cansament i algun de q altre agent extern. Un dia sencer de dejú i llit es el millor per veure la gravetat del tema. Per sort no ha estat res mes i una prova es q el mateix dia de l’alta (dissabte) ja sortia de copes amb Mateo, Sabrina i uns cooperants espanyols q la volten per allí (Ep! records Gerard). Varem acabar al BudaBar, un d’aquests antros on accedeixes per un túnel amb escales, ple de decoració kitsch, i q una vegada dins no saps massa be quina hora es perquè sempre hi ha gent animant la festa. Jo encara vaig retirar relativament aviat. Sarajevo es conegut en tots els Balcans per la seva especial vida nocturna i agenda cultural. Durant l’assetjament serbi els cafès, teatres i discoteques no varen tancar mai.
Lo de retirar aviat es un dir, a la casa on era m’esperava un altre tipus de festival. Les dues primeres nits havia dormit en un hostal q no em convencia i vaig canviar a casa la Jasna. Ella es d’aquelles dones q estan a l’estació de trens o bus esperant turistes i els ofereixen habitació a casa seva per un mòdic preu. Em aquest cas jo dormia en el menjador-cuina-habitació i ella en l’altre habitació q quedava del pis. Doncs, tornant del BudaBar em disposava a fer la primera nit a casa la Jasna i la trobo dormint al sofà del menjador. M’explica q ha vingut un amic seu, q ha begut massa i q dorm a l’habitació petita, sinó m’importa q ella dormi al sofà: ok!ok. Als deu minuts de ficar-me al llit s’obra la porta i entre un home barbut, d’uns dos metres, prim però forçut, amb unes mans immenses, curtides, unes botes del 45 i completament begut. Fent un discurs d’aquells totalment alcoholitzats q nomes s’escolten a ells mateixos i no acaben mai. La Jasna, una mica espantada l’anava empenyent dissimuladament i dient una cosa així com: ves q aquest senyor vol dormir. L’anà estirant fins a l’habitació, però no callava. Al cap d’una estona ella torna demanant-me 20 km (moneda bòsnia) per que aquell homenot marxes a un hostal i ens deixes dormir, li vaig dir q nanai. Torna a l’habitació i altre cop vingué suplicant q li donés 10 km i q ja no ens molestaria mes, li vaig dir q jo no donava ni un duro a aquell borratxo. Mentres ell nooo callava. Finalment ens asseguérem els tres al menjadors i continuaren discutint els dos (mai acaloradament); de tant en tant el begut es girava cap a mi, deia un sorry poc creïble i continuava discutint, jo nomes intervenia per intentar comunicar les meves ganes de dormir i que, please, se’n anés a la seva habitació. No vaig arribar a entendre quins tractes es portaven ni exactament q passava. Ja feia estona q la cosa era pesada quan la Jasna s’aixecà i em digué q recollís ràpid totes les meves coses i ens anàvem d'allí; amb 10 segons ja tenia la motxilla a l’esquena i sortíem al carrer, però sense les claus! au, trucar a la porta, convèncer al llarg, entrar, agafar les claus i sortir. Havíem fet 50m i encara estava a l’entrada gesticulant no se que.
La Jasna em porta a un hostal d’un amic (allí tots son amics), sense haver de pagar la nit, en una fantàstica habitació vistes al minaret; i allí m’he quedat fins l’últim dia. Això si, eren les sis del mati i tot just entrava al llit.
Però no es tot amics, La targeta també m’ha fet una mala jugada. Un caixer automàtic em regala un rebut donant les gracies per utilitzar els seus serveis, però el molt verro es queda els calers. Desprès d’una llarga i costosa investigació resulta q ni un banc ni l’altre s’havien posat en contacte i allí no havia passat res; tot era una broma del simpàtic caixer automàtic. Però la targeta no ha tornat a funcionar. Sort del meu equip de recolzament als països catalans q han pogut solucionar-ho tot definitivament.

Mostar, els primers musulmans.

En aquest tipus de viatge de tant en tant t’apareix un àngel de la guarda q et soluciona petits conflictes i t'alegre el dia. Estava apunt d’agafar el bus de Split a Mostar i havia liquidat tota la moneda croata en l’esmorzar. Al deixar la motxilla al portaequipatges el conductor em reclama 2 euros, resulta q aquí es paga apart. Sort d’una senyora bòsnia q esperava el seu torn, ràpidament s’oferí per solucionar el problema llengua i diners de la seva butxaca. Durant el viatge parlarem una mica i resulta q havia viscut un any a Granada, el seu marit és professor de matemàtiques a l'universitat. Crec q és la primera persona q hem diu q els andalusos són gent tancada.
Mostar ja es Bòsnia - Hercegovina. Allí tenia un contacte d’en Toni (company de feina) q havia vingut després de la guerra (92-95) per temes de cooperació; cap a casa l'Ibro Karic falta gent! Resulta q el dia anterior s’havia casat el seu fill amb una cristiana, ells són musulmans; però no havien fet massa xaranga ja q la seva dona es va morir encara no fa un any. Mentres m’explicava batalles del Toni a Mostar començà a sortir vi i embotit q havia sobrat de l’àpat. Encara no havien passat vint minuts q també s’instal·là al menjador el seu amic Izo, antic company de les milícies bòsnies, ara inseparables; qualsevol excusa els és bona per veure un got de vi... i més.
Els tres hem fet unes bones risas, mirant el futbol amb la parabòlica q li acabaven d’instal·lar, jugant a cartes, explicant-me anècdotes de la gent q ha passat per casa seva, o amb els culebrons sudaques subtitulats al eslau. També m’han portat d’excursió amb cotxe, els dos no treballen. Primer visitarem a un lloc sagrat musulmà on de la muntanya neix un riu sencer com el Ter en els seus períodes ufanosos. Després, suposo per compensar, hem portaren a un lloc sagrat cristià on s’havia aparegut la verge a uns nens, una mena de Fàtima en petit.
L'Ibro i l'Izo formen una típica parella de telecomédia. L'Ibro és el més gra i intel·ligent, ell manega les converses i sempre acaba amb un Jo,Jo,Jo; ell marca el ritme de totes les coses ja q va coix des de fa 4 anys q li varen diagnosticar una esclerosis múltiple. L'Izo és la força, el q mou les coses i m’acompanya a comprar o a Internet; atent sempre al q necessita l'Ibro, només quan ja ha begut massa és l'Ibro qui el vigila a ell. L'Izo és 4 anys més gran q jo.
Amb el tema de l’esclerosi te tot de pots amb ungüents per a massatges i multivitamines. Ell s’ha hagut d’espavilar bastant pel seu compte i a l'internet ha trobat el tractament dels ous de perdiu japonesa (són la meitat de les catalanes), en te unes 30 engabiades al garatge amb estufes de resistència; són part de les seves feines diàries, això i cuidar 5 canaris cantaires. L'Ibor es veu dos ous crus cada dia, i li va prou bé, el metge diu q des de q va començar el tractament la malaltia s’ha estabilitzat.
La ciutat de Mostar és bastant petita. Sobretot te el famós pont reconstruït al mil·límetre. A la resta de la ciutat encara es poden veure edificis destruïts. El q xoca és veure moltes façanes esquitxades per projectils. Veient la quantitat i on són és fàcil imaginar-se quins eren els seus objectius principals.

Split Dvi

La carretera de Dubrovnik a Split s*ha de fer de dia. Son tres hores de costa Dàlmata amb illes q trenquen l*horitzó del mar, una petita franja de costa verda i tot seguit una serralada de calcaries blanques q pugen fins als 1000metres.
A l*estació ja m*esperava la Sra. Kovacevic amb un cartell a la ma "rifa castro". El Sr. Begovic de Dubrovnik m*havia aconseguit un altre casa ve de preu. El matrimoni Kovacevic passen dels 80s i lloguen les habitacions sobrants de la casa. Com a benvinguda m*havien guardat farcell de col farcit de porc, puré de patata, i vi molt de vi. La senyora es una gran mestressa de la casa, de les q esta tota l*estona pendent de q no et falti res. Es defensa prou be amb l*angles; diu q l*ha après dels turistes q passen per casa seva. Curiós, jo convençut tota la vida q l*angles s*aprenia anant a l*estranger i ara resulta q també s*aprèn portant l*estranger a casa. El seu home no l*entén. Ell esta allí assegut, amb els ulls mig clucs i un simpàtic nas de patata. Nomes te clares dues paraules: Drink i medicin. Resulta q cuiden un tros de terra on cultiven vinya i es fan el seu propi elixir, un blanc estil Gandesa, ell n*es un gran aficionat, es veu dues gerres de 33cl dinant i dues mes per la tarda-vespre. Quan jo menjava s*en va fotre un altre com a cortesia d*acompanyament, i mentre omplia els gots, somrient, anava repetint: "Drink, drink; medicin! ja,ja,ja". Cada vegada q apareixia per casa ja hem treien l*ampolla. Una mica medicin si q deu ser aquest vi, el dissabte vingueren tota la família a celebrar els 83 anys del míster.
A Split tenen un preciós passeig marítim, el casc antic i el palau diocesà construït per un dels últims emperadors romans. A la tarda vaig donar un volt pel centre buscant l*espectacular palau, però no hi havia manera de topar amb ell. Al final he trobat una entrada on havies de pagar per visitar-ne els fonaments. L*hi he demanat a la noia dels tiquets on era la part principal i, com disculpant-se, m*ha contestat q tot plegat era bastant subjectiu, l*antic palau ocupava tot el casc antic i ara nomes hi havien restes disseminades entre les cases. M*ha agradat la resposta i he procurat fer-li mes preguntes.
També he fet un dia de picnic a la ciutat de Sibenik i al parc natural del Krka. Son unes deus d*aigua q en pocs km formen un riu cabalós amb espectaculars conjunts de salts d*aigua. Tornant a l*estació d*autobusos un senyor tot polit, pentinat a lo Grecian2000, m*ha dit si podia fer-me dues preguntes; la primera, si buscava habitació q ell tenia un llit lliure; i la segona, q si volia sexe q amb ell li venia de gust i em pagaria algun caler. Amb la mateixa amabilitat d*ell li he contestat "no hyala (no gracies)". L*home m*ha recordat molt en Fonso de la loteria, al cel sia.
Nomes m*he quedat amb les ganes de veure un partit de basket de l*Split. Ara entraré cap a Bòsnia. Venint cap aquí es veien els Balcans, al fons, tots nevats. Nomes pronunciar Sarajevo ja hem peten les dents.

Dubrovnik fa la perla.

Estic esgotat; potser el vaixell, o els trekking per les aceres de les ciutats, el fred, o de menjar pizzes de peu dret... Hem venen punxades als bessons i a la planta dels peus hem molesten les durícies. m`he adonat q gasto exageradament la part interior de darrera de la bota dreta, dec caminar malgirbat i no m`en adono. Hauria de rectificar l`estil, això no pot ser massa bo per la xura. Sort q ja se m`ha curat la morena. En tot cas noto q les cames em fan la perla, hauria de fer una mica de ioga.
Per sort he trobat una bona habitació amb cuina. Dubrovnik es veu ràpid, molt bufo i blanc, però altre cop crec q hi sobren restaurants amb espelmes. Com q tot el dia fa el xirimiri he aprofitat per anar al supermercat i fer una mica de rebost. Es divertit ficar-se als súpers, hi gastes el doble de temps intentant esbrinar si allò es un pot de llet de disseny, nata per cuinar o un producte de cosmètica. el croat recorda al basc.
Com q hem sobre temps he aprofitat per descansar i per preparar alguna exquisidesa. Pollastre a la Dubrovnik: S`agafen 4 cuixes de pollastre, es fan rosses. Amb el mateix oli de gira-sol (es el mes barat) es fregeix la ceba tallada ben prima. Mentres, poses aigua a bullir amb trossos de coliflor (ara toca), els treus del foc abans no s`acabin de fer i s`afegeixen a la paella amb la ceba, es fa tot un minut. S`obra la nevera i hi ha un tetra-brik de suc de poma, s`afegeix suc de poma a la ceba i la coliflor; es deixa reduir uns minuts i s`escalfa tot amb les quatre cuixes. Es serveix amb una forquilla, un ganivet i un crostó de pa: i ja tenim un fantàstic plat mediterrani.

Bari i la "Sacra Corona Unita"

Al Sud d’italià cada regió te la seva màfia particular, així com a Nàpols hi ha la Camorra a Bari tenen la Sacra Corona Unita; fa esgarrifar. Després de veure el desgavell de Nàpols pensava q aquesta seria l'óstia. Però no, Bari és una petita ciutat molt tranquil·la i endreçada, tipus Girona. La única cosa sospitosa amb q he topat és una pizzeria cremada, amb el precinto de la policia i el segell del jutge; potser q no paguessin? vendeta!
Aquí he comes tres fallos garrafals; no informar-me abans dels llocs de dormir, arribar amb tren de nit (fàcil en Novembre) i no deixar la motxilla a la consigna de l’estació. He acabat pagant 45 euros per una habitació en una pensió **. En els meus plans no m’ho puc permetre massa sovint.
Ara m’estic doctorant en santoral i reliquiaris. A Bari tenen els osos de sant Nicolau, la actual santa Claus de la Coca-Cola. Resulta q varen robar les relíquies d’una església ortodoxa i s’ha convertit en un centre molt important de peregrinatge. Així a estones fan missa els catòlics nostres i a estones fan missa els catòlics ortodoxes, s’ho reparteixen.
També hi ha l’església de santa Colomba ( santa Coloma, patrona d'Andorra). A la cripta guarden el cos momificat de la noia, recargolada de l’estómac, amb el punxó encara clavat i enfundada en un vestit de macarena. La visió és bastant tenebrosa.
i passar via, q aquí he vingut sobretot a agafar el ferri cap a Dubrovnik; deixant enrere la Italià i els italians/es, gent simpàtica i de bon viure, només en destacaria algun defecte: q fan footing parlant pel mòbil i q mengen gelat tot l’any.

Napols i el forat a l'infern.

Caos, caos, caos. Els mateixos napolitans es donen per perduts, diuen q tenen un caràcter de viure el dia a dia; i no m’estranya amb la presència plantada del Vesubi a l’horitzó, sinó q preguntin a la penya de pompeians petrificats.
6 dies he estat a Nàpols. Vaig començar per la costa de Sorrento al Sud de la baia. El relleu són colades de lava volcànica q acaben en cingles al mar; com Castellfollit de la Roca però amb aigua salada. Allí estan els hotels de luxe i les cases dels capos.
Després vaig pujar caminant al Vesubi des del costat terra. Tot de vegetació de tardor, passant per la cresta de l’antic cràter col·lapsat, per la vall del infern de terra negre, i arribant a la impressionant cim; un gran forat de 100m de diàmetre i parets verticals fifti-fifti. Pel camí, quan estava més perdut, va aparèixer el Sr. Onorio de Gennaro, un alpinista forofo dels volcans, diu q ha escalat els més importants del mon, professor jubilat de francès a la universitat i napolità. M’explicà entusiasmadament l’historia de la muntanya com qui parla d’una bèstia, i feu una premonició: d’aquí a vint anys el Vesubi tornarà a esclatar i causarà un gran desastre. Doncs, pot ser; afanyeu-vos!
Ens varem retrobar al pàrking del volcà i s’oferí per tornar-me en cotxe a la ciutat. Parlant, parlant, ell digué q a la península no hi han volcans, no senyor! tenim els d'Olot! S’interessà molt i hem demanà q li expliqués on era per a poder escalar-lo; li vaig dir q el volcà d'Olot (Cruscat) no es pot tocar, només és pot mirar. Ho trobà molt curiós i hem demanà q li enviés una postal d’aquell lloc. Es divertit q a la fi he pogut explicar a algú com es fa per anar a Olot.
També he passejat per les ciutats petrificades de Pompeia i Ercolano. Val la pena enganxar-te a algun dels guies; son senyors amb pinta de senadors romans, vestits d'Emporio-Armani, i explicant "faules" pompeianes amb teatralitat italiana. Però el més bonic està al museu nacional de la ciutat. Els mosaics son fets amb peces de fins un mil·límetre, l’expressió i els colors et fan caure la baba, igual q el gest de les estàtues de bronze. Vaig quedar tant impressionat q vaig fer dues passades.
El dissabte a la nit hi havia muntada una festa de tecno-progressiv-ibisenc, jo ulls com taronges, però em va enxampar la Marina per anar a fer un gelat al port...hem faig vell. La Marina és una senyora napolitana al voltant dels 50 q viu a Florència; des de q es va morir la seva mare no te bona relació amb la família i ve un cop l’any a l’alberg així no s’enyora tant. Hem fet alguna passejada junts i volia q l’acompanyes a missa de Sant Gennaro a la catedral, no scusa. M’explicà que allí tenen un reliquiari q és la sang coagulada del sant, i una vegada a l’any fa el miracle de liquar-se, caram amb les proeses de la santedat. La Marina s’ha plantejat venir a Bari, però al final s’ha fet enrere pq no es trobava massa bé de la panxa; potser millor.
Més: he provat les sfogliattellas, un dolç cruixent i "cremós" per dins, mmmhh. I paro ja, només m’he quedat amb les ganes de baixar a la ciutat subterrània, tot unes galeries de grutes excavades sota la ciutat des dels romans. Un altre prova de que els napolitans viuen més lluny del cel que del infern.
P.D: una abraçada Kersten.

Bolonya, la ciutat emporxada.

A Bolognia m’esperava correu urgent a casa de l'Imma, el Costas i l'Alessandro. Coses q m’havia deixat a Tore. L'Imma és amiga de sempre de la meva tieta Rosa. He arribat just a l’hora de dinar de diumenge, fantàstic pq vol dir: Tortel·lini, carn d’olla, crema catalana i bon vi. Cada regió d’italià tenen el seu tipus de pasta, aquí evidentment a la bolonyesa. A casa l'Imma no hi havia lloc per dormir; però el Giovani Piero, amic seu q també havia vingut a dinar, m’ha ofert un llit a casa seva. Una casa petita, de tres pisos, molt neta i millor decorada. Gràcies GPiero.

El Costas (d’origen grec) s’ha ofert per fer-me de guia turístic de la ciutat. M’ha ensenyat el centre on tots els carrers estan emporxats, la residència espanyola (territori espanyol), la sala de coronació de Carles V i I, la Catedral...Dins la catedral hi tenen bastant de xou, resulta q hi han uns frescos on apareix un diable arrossegant a Mahoma al infern i han rebut amenaces de bomba dels integristes; el segon cop no m’hi varen deixar entrar. Desprès de la caminada el Costas ha tingut encara ànims per fer-me una introducció a la mitologia grega q m’aniré trobant. Encantat d’haver-vos conegut Costes, Imma i Alessandro, fins aviat.

Bolognia te el mèrit de haver estat la primera universitat d'Europa, actualment encara esta farcida d’estudiants (60.000). Passejant per la zona universitària he trobat la germana del Llop, està fent belles arts, hem quedat mes tard però no ens hem trobat, llàstima.

Desprès de descansar... cap al sud q diuen q la gent és mes bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada i insolvent, però i fa molt menys fred!

El laberint de Venezia

Buf, q especial q és Venezia. és com un gran laberint, els carrers s’estrenyen, es recargolen; acaben en un mur, una placeta o un canal; quasi mai tens punts de referència. Sempre q volia anar a un lloc havia de sortir 20min abans. A més no hi han cotxes; la ciutat nomes és accessible caminant o amb barca. Tot ho mouen per l’aigua, el menjar, les escombraries, els malalts i fins i tot els morts. Tinc la teoria q els llocs on encara no s’arriba en cotxe guarden una atmosfera molt especial. Entre això, els canals q tard o d’hora sempre travesses i els edificis que tots mantenen un tipus de construcció seguint uns patrons segurament centenaris (del més pompós al més humil); tot plegat fa de Venezia un lloc mig màgic.

Doncs aquí dins hem vaig ficar amb la motxilla de 30k, o mes, buscant una pensió barata que tenia apuntada. Una cosa curiosa, les cases s’enumeren del 1 al 3000 o 4000 sense interrompre el conte a cada carrer. Bé, al límit de l’esgotament vaig veure un cartell en una botiga de llibres de 2a ma que llogaven llits. Allí m’he quedat els quatre dies. Dormia al magatzem de la llibreria compartint "habitació", cuina i lavabo, amb tres altres. bé, correcte, simpàtic, fins i tot una mica bucòlic.

He coincidit amb la Biennale d’art, això et serveix d’excusa per entrar a palaus on, per exemple, un grup de Finlandesos ha omplert el sostre de bombetes, projeccions estressants i maquines q fan soroll. Hi havien coses xules, com un coreà q havia reproduït l’esquelet d’en Tom i Jerry, o un Danès q havia omplert una sala de dianes i podies fer punteria amb els dards, o uns altres q havien muntat tot un vídeo i una web de promoció per a fer vacances a Bagdad amb imatges reals de la guerra.

També hem vaig mig colar en un concert per piano i violi d’inici de curs del Liceu Marco Polo. Res de smoking, un lloc bastant senzill, això a Venezia vol dir un palauet sense cap Tintoreto a les parets. El concert estava dedicat a un tal A. Wolf - Ferrari, ell ja és mort però la seva dona assistia a primera fila. Crec q tots eren bastant del mundillo de la clàssica, per les pintes. Al costat meu tenia un senyor q no movia un pel, només quan la noia del piano accelerava el joc de dits se li obrien els ulls i s’abraonava cap a mi per a poder veure millor l’execució magistral, quan alentia tornava a lloc. Varen tocar diferents peces d’aquest tal Ferrari, resulta q una d’elles la seva muller mai l’havia escoltat en directa, la dona es va emocionar tant q no va poder aguantar el plor, i com q ja tenia una edat va sortir de la sala acompanyada de la seva neta. Al final tots varem aplaudir molt.

Rovereto: Casa Helena, Gabriele i Eva.

Salut a tothom.

Rovereto es una ciutat mitjana al Nord d’italià. Allí viu l'Helena, el Gabriele (de per a prop) i la seva filla Eva. Ella és amiga de la meva germana; fa bastants anys varen venir a Itàlia, amb una cosa d’aquelles de la Comunitat Europea, i l'Helena al final s’hi ha instal·lat. L'Eva ara és molt amiga de l'Africa i aquest estiu va venir per Torelló. Ha valgut la pena desviar-me una mica per estar amb ells.

Aquests vorals ja son estil "Heidi". Ells es consideren Tirolesos. Fins a principis del segla passat eren part de l’imperi Austro-Hungar, parlen italià i alemany. El millor d’aquests dies ha estat recuperar una mica de caliu "familiar", horaris de feina, escola, sopar mirant la tele... buf s’enyora.

A part també he pogut fer allò q tant m’agrada: perdrem per camins q no se on porten. Ells hem recomanaren visitar el llac de Garda. Quan el bus s’apropava a Rivera de Garda, una mena de ressort històric del turisme de relax, he vist un camí q pujava per la roca dels penya-segats del llac, doncs de pet cap allí. Resulta q era l’antic camí per arribar a una de les valls penjades del llac. Les valls penjades són típiques a les parets de les valls excavades per glaceres. El camí estava construït fent una mossegada a la roca, donant la sensació de q vas per un mig-tunel. De tant en tant a la paret hi havien unes entrades tancades amb reixes, son antigues trinxeres de la I Guerra Mundial. En aquesta zona dels Alps se les van fotre de valent, fins i tot crearen fronts de trinxeres en els mateixos penya-segats, excavant coves a la roca, disparant-se uns als altres en la mateixa paret i fent incursions escalant. Evidentment aquí hi deixaren la pell molts innocents sense guanyar un pam de roca. Estan bojos aquests humans.

Després de caminar dues hores la intenció era fer un capuccino i trobar algun medi de transport per tornar al llac. El primer poble, molt pintoresc, tenia parada de Bus (un cada 2 hores) però cap bar, vaja tampoc cap anima a qui demanar res. Com q la caminada era agradable vaig decidir continuar amunt fins un altre poble... el mateix. Finalment al tercer poble s’obria una vall amb un altre llac mes petit, també molt idíl·lic, algun bar però pas oberts. La solució me la va donar una senyora q passejava el gos, ella m’informà de q podia trobar alguna cosa oberta a l’altra punta del llac i q ella a passo de cane hi estava un hora, eco doncs. El camí era molt fàcil, nomes calia seguir la dona a una distància prudencial. Però ella començà a accelerar, i pels cops de cap q feia enrere i per les estirades q donava al gos cada vegada q parava a aixecar la pota, crec q la dona s’espantà o es fica una mica nerviosa; jo q hagués agraït una mica de pràctica amb el meu italià macarrònic.
L’últim destí semblava mes important, tenia una oficina de turisme amb calefacció. A la pregunta de: un Bar? La noia ho tingué de pensar dues vegades, i a la pregunta de q veure per allí? hem contestà q el novembre no era un mes de fer gaire res allí dalt. Desprès d’insistir una mica se’n recorda de q hi havien mes trinxeres per allí i un ossari dels morts en el camp de batalla. Aquesta va ser la meva distracció fins q començà a fer-se fosc i agafar l’autobús.Altres coses de Rovereto: resulta q te el museu d’art modern mes gran d’italià, una mena de MACBA. D’aquí es fill Fortunato Depero (dadaista i futurista) i l’hi han dedicat el museu, divertit aquest home, no en coneixia res. També hi havia una exposició de pintors russos actuals i una mostra de "la paraula en l’art" ( faltaven en Brossa i en Papasseit). Tot molt recomanable. Altres excursions q vaig fer: a Trento (on el concil·li) i a Verona (a casa el Romeo i la Julieta).

Però sobretot, gràcies Helena i família i fins aviat.

Marsella la rival de BCN

Marsella és una gran ciutat, te metro, immigrants, trànsit, sirenes, moviment continu, exercit…, recorda a Barcelona, a mes les dues toquen al mediterrani; per proximitat segur que son rivals.

Aquí he caminat moltíssim. Quan camines tant veus moltes coses, però tot a mitges. Es pot triar entre la zona de platges, la muntanya, els barris – poble, les avingudes comercials, els carrers dels magrebins, la ruta turística,... per passejar i anar descobrint.

Després d’aquí ja deixo el país dels xafa–tomàquets (©omella), tots molt educats (bonsoir, excusez-moi, le monsieur premier...) però xafa-tomàquets. Molt guapes les franceses...bé diferents, son de varis colors, i amb un aire distant.

Salut!

Avinyó i Nou Barris

Molt bé Avinyó, crec q m’agradaria viure-hi; pla de carrerons amb llum, recargolat, monuments a tort i a dret, vida al carrer... costa acabar-te el casc antic. A mes els preus estan com a Tore i crec q ells en guanyen més.

Al mig de tot el palau dels Papes ( cap el 1300 Roma estava xunga i varen venir aquí), no cap a la foto, és imponent. Recomano la visita; no és gens carregosa, està ben explicada, preu correcte i gòtic. M’ha sorprès q els últims q estigueren aquí defensant al Papa d’Avinyó, quan ningú ja li feia cas, foren un exercit de catalans; com és q sempre apostem pel cavall coix?

A l’alberg estava amb un australià, un canadenc i un grup de 40 teenegers del IES Collserola de Nou Barris. Bons, bons; deixant petjada. Els de francès cada any fan una sortida, així hi ha mes gent q s’anima a fer-lo; ja està bé q sinó el McAngles s’ho menja tot ( un peto Ro). A la segona nit tenien un segureta sense coll, d’aquells q els costa posar les mans a les butxaques i caminen com un compàs. Estava sopant amb els profes i va venir amansant: ceta nuit no paser le seme q l'otre , sort q la profe de francès li va contestar: pobre de tu q toquis cap nen.

au reuvoir IES Collserola.

CarcassonAventura

Això està entre el Poble Espanyol i PortAventura. La gran diferència és q abans de totes aquestes coses havia estat una ciutat emmurallada. Al arribar de nit i novembre vaig poder voltar pels carrers laberíntics sol i quasi a les fosques; esperava q sortís algun monjo amb un ciri, un bandoler lluint la daga... però nomes varen saltar gats negres.

Recomanar el viatge amb tren de Perpinyà a Narbona, passant pels aiguamolls i amb flamencs a tocar, i desprès fins a Carcassona amb tot de camps de vinyes de diferents tipus.

He compartit l’habitació amb un tal Gonzalo de Lanzarote. Treballa a la planta desalinitzadora de l’illa. Sempre m’han interessat els temes de l’aigua.

Aquí, una vegada vist, ja es pot marxar. Concretament cap Avinyó.

Perpinyà sem catalans

Encara no se massa bé q faig per aquí, suposo que ja aniré agafant la pràctica i l’estil de viatjar; però de moment la motxilla pesa molt.

Perpinyà és una monada, es fa curiós veure com seriem si ens haguessin oprimit els gavatxos. El centre històric és digne de veure. Tot està ple de senyeres, barretines i perpignan la catalana, però te més pinta de marca comercial q de res més.

Ja he aconseguit el meu primer objectiu: conversar amb els gitanos catalans. El meu cosí hem demanà informació de la rumba gitana i ho he fet servir com excusa per parlar amb ells ( per cert Genís passem el teu e-mail i t’explico). Ells viuen al barri de Sant Jaume, al centre històric, amb els magrebins; de seguida t’adones de quan has creuat la línea, els carrers s’omplen de cotxes mal aparcats, roba estesa als balcons, nens jugant als carrers, brutícia, façanes encrostades i dones amb amples malucs i melenes llampants.

També he anat fins al camp de l'USAP a veure com entrenaven. Aquest és un equip de rugbi q juga a primera divisió i no va dels últims. El seu escut és la senyera, el seu crit: sem catalans i el seu himne "l’estaca"... immpesionant, això si q és gallina de piel.

Una història q m’ha agradat. Quan esperava q obrissin l’alberg a la tarda ( de 7 a 10 i de 17 a 23, francesos!) ha arribat un home gran, abrigat fins al nas i amb tres bosses de súper a la ma. Jo he pensat de q era normal q vingués aquest tipus de gent als Youth Hostels amb la diferència de preus!. Han passat uns vint minuts, els dos asseguts al carrer davant la porta, vent. A la fi, amb el meu francès macarrònic, m’he queixat de q ja era quasi l’hora i no obrien, ell a tret un despertador de la bossa per ensenyar-me q encara faltaven 5 minuts, davant d’allò se m’ha escapat un "ostia ", que eres espanyol? si, de Barcelona? ah! català? si si. estic de viatge per aquí i vostè que hi fa? Estic rodant una pel·lícula, un llargmetratge (jo ulls com taronges), porto una petita càmera a la bossa. Haaa, i de q va? Va de q espanya i portugal s’ajunten en un sol país i es passen a dir els Estats Units Ibèrics ( ulls mes taronges); i q te q veure perpinyà? doncs tot allò d’en Carod Rovira, també surt però amb noms falsos, ell serà en Cago Roira i en Mas l'Artur Massa... La conversa a continuat... Aquí només faig els exteriors, els interiors els filmaré a Vic; ep, jo soc de Torelló; ha doncs jo de Manlleu, Ja Ja Ja. Potser coneixes la meva última pel·lícula, la vaig estrenar l’any passat al centre cívic i la gent va estar DEU minuts aplaudint; doncs no se, com es titula? " Mercuri (Juan Molera) el defensor dels animals "; no hem sona ho sento...

La cosa ha continuat una estona en els mateixos termes impagables. Algú li sona la pel·lícula? te un altre llargmetratge q es titula " Mossèn Josep de la calle" ambientada a Vic. El Sr. Josep Santias de Bertran, q així es diu pq m’ha donat una targeta, s’ha ofert per fer una pel·lícula del meu viatge, tot gratis! pq sinó és així les pel·lícules no surten bé i pq ell ja és jubilat.

S’escapava el tren i he hagut de acomiadar-me del sr.Josep realment emocionat i amb ganes d’haver pogut ser actor en una de les seves pel·lícules.

Ara he arribat a Carcassona, crec q no estava en la ruta inicial. Molt recomanable el viatge amb tren des de Perpinyà a Narbona passant a tocar dels aiguamolls amb flamencs; i de Narbona a Carcassona per turons plens de vinyes de diferents classes.

P.D: perdoneu-me les faltes d’ortografia, son totes culpa d’aquests teclats estrangers.

els Vilars (Espolla)

He retrassat un dia la sortida de terres espanyoles ( Perpinyà sem catalans!) a canvi d’una gran paella de muntanya, un bravateja encisador anomenat cava i un empatx de panellets; tot amb en bona companyia (Carri, Ro Kersten, Assumpta, Anna i Sr.Penyin). La veritat és q sempre és un luxe jaure per can Carriel, si això afegeixes la típica crisis de: ara per quins dallonses he de marxar, doncs és normal de q hem quedes fins el dilluns al Empordà.

Jo ho considero una primera etapa, perquè com va dir el gran poeta; que és el Mediterrani sense l'Empordà!?

El dilluns la Kersten m’ha portat a l’estació de Figueres, ha estat l’ultima persona coneguda q m’he despedit fins d’aquí uns mesos. He agafat el tren a les 10.45

Rossinyol q vas a França rossinyol, encomanem a la mare rossinyol, d’un bell ...

La boira i els xaragalls de la Plana

Inaguració

He parit el blog... deu, nou, vuit, set...