6 nits a Sarajevo.
Al Autobús de Split a Móstar vaig coincidir amb el Mateo (Itàlia). Ell es fotògraf, anava fins a Sarajevo per un projecte fotogràfic amb gent de la seva edat q durant la guerra tenien entre 10 i 15 anys, joves q no estaven al front però si podien comprendre tot el q passava. Ell es la quarta vegada q visita la ciutat; hem va donar el telèfon i quan vaig arribar vaig trucar. Ens trobarem en un cafè, també hi havia la Sabrina (el Mateo s’està uns dies a casa seva) i amics seus. Hem estat quasi inseparables, passejant, fent fotos, cafès... La Sabrina es de família musulmana i esta estudiant periodisme. Sobta conèixer musulmans amb aspecte de cristians europeus, es una cosa q potser nomes es dona als Balcans.
En tot cas el bon dia Sarajevo ha estat una descomposició de panxa, mareig i mal d’ossos. Segurament el cansament i algun de q altre agent extern. Un dia sencer de dejú i llit es el millor per veure la gravetat del tema. Per sort no ha estat res mes i una prova es q el mateix dia de l’alta (dissabte) ja sortia de copes amb Mateo, Sabrina i uns cooperants espanyols q la volten per allí (Ep! records Gerard). Varem acabar al BudaBar, un d’aquests antros on accedeixes per un túnel amb escales, ple de decoració kitsch, i q una vegada dins no saps massa be quina hora es perquè sempre hi ha gent animant la festa. Jo encara vaig retirar relativament aviat. Sarajevo es conegut en tots els Balcans per la seva especial vida nocturna i agenda cultural. Durant l’assetjament serbi els cafès, teatres i discoteques no varen tancar mai.
Lo de retirar aviat es un dir, a la casa on era m’esperava un altre tipus de festival. Les dues primeres nits havia dormit en un hostal q no em convencia i vaig canviar a casa la Jasna. Ella es d’aquelles dones q estan a l’estació de trens o bus esperant turistes i els ofereixen habitació a casa seva per un mòdic preu. Em aquest cas jo dormia en el menjador-cuina-habitació i ella en l’altre habitació q quedava del pis. Doncs, tornant del BudaBar em disposava a fer la primera nit a casa la Jasna i la trobo dormint al sofà del menjador. M’explica q ha vingut un amic seu, q ha begut massa i q dorm a l’habitació petita, sinó m’importa q ella dormi al sofà: ok!ok. Als deu minuts de ficar-me al llit s’obra la porta i entre un home barbut, d’uns dos metres, prim però forçut, amb unes mans immenses, curtides, unes botes del 45 i completament begut. Fent un discurs d’aquells totalment alcoholitzats q nomes s’escolten a ells mateixos i no acaben mai. La Jasna, una mica espantada l’anava empenyent dissimuladament i dient una cosa així com: ves q aquest senyor vol dormir. L’anà estirant fins a l’habitació, però no callava. Al cap d’una estona ella torna demanant-me 20 km (moneda bòsnia) per que aquell homenot marxes a un hostal i ens deixes dormir, li vaig dir q nanai. Torna a l’habitació i altre cop vingué suplicant q li donés 10 km i q ja no ens molestaria mes, li vaig dir q jo no donava ni un duro a aquell borratxo. Mentres ell nooo callava. Finalment ens asseguérem els tres al menjadors i continuaren discutint els dos (mai acaloradament); de tant en tant el begut es girava cap a mi, deia un sorry poc creïble i continuava discutint, jo nomes intervenia per intentar comunicar les meves ganes de dormir i que, please, se’n anés a la seva habitació. No vaig arribar a entendre quins tractes es portaven ni exactament q passava. Ja feia estona q la cosa era pesada quan la Jasna s’aixecà i em digué q recollís ràpid totes les meves coses i ens anàvem d'allí; amb 10 segons ja tenia la motxilla a l’esquena i sortíem al carrer, però sense les claus! au, trucar a la porta, convèncer al llarg, entrar, agafar les claus i sortir. Havíem fet 50m i encara estava a l’entrada gesticulant no se que.
La Jasna em porta a un hostal d’un amic (allí tots son amics), sense haver de pagar la nit, en una fantàstica habitació vistes al minaret; i allí m’he quedat fins l’últim dia. Això si, eren les sis del mati i tot just entrava al llit.
Però no es tot amics, La targeta també m’ha fet una mala jugada. Un caixer automàtic em regala un rebut donant les gracies per utilitzar els seus serveis, però el molt verro es queda els calers. Desprès d’una llarga i costosa investigació resulta q ni un banc ni l’altre s’havien posat en contacte i allí no havia passat res; tot era una broma del simpàtic caixer automàtic. Però la targeta no ha tornat a funcionar. Sort del meu equip de recolzament als països catalans q han pogut solucionar-ho tot definitivament.
Al Autobús de Split a Móstar vaig coincidir amb el Mateo (Itàlia). Ell es fotògraf, anava fins a Sarajevo per un projecte fotogràfic amb gent de la seva edat q durant la guerra tenien entre 10 i 15 anys, joves q no estaven al front però si podien comprendre tot el q passava. Ell es la quarta vegada q visita la ciutat; hem va donar el telèfon i quan vaig arribar vaig trucar. Ens trobarem en un cafè, també hi havia la Sabrina (el Mateo s’està uns dies a casa seva) i amics seus. Hem estat quasi inseparables, passejant, fent fotos, cafès... La Sabrina es de família musulmana i esta estudiant periodisme. Sobta conèixer musulmans amb aspecte de cristians europeus, es una cosa q potser nomes es dona als Balcans.
En tot cas el bon dia Sarajevo ha estat una descomposició de panxa, mareig i mal d’ossos. Segurament el cansament i algun de q altre agent extern. Un dia sencer de dejú i llit es el millor per veure la gravetat del tema. Per sort no ha estat res mes i una prova es q el mateix dia de l’alta (dissabte) ja sortia de copes amb Mateo, Sabrina i uns cooperants espanyols q la volten per allí (Ep! records Gerard). Varem acabar al BudaBar, un d’aquests antros on accedeixes per un túnel amb escales, ple de decoració kitsch, i q una vegada dins no saps massa be quina hora es perquè sempre hi ha gent animant la festa. Jo encara vaig retirar relativament aviat. Sarajevo es conegut en tots els Balcans per la seva especial vida nocturna i agenda cultural. Durant l’assetjament serbi els cafès, teatres i discoteques no varen tancar mai.
Lo de retirar aviat es un dir, a la casa on era m’esperava un altre tipus de festival. Les dues primeres nits havia dormit en un hostal q no em convencia i vaig canviar a casa la Jasna. Ella es d’aquelles dones q estan a l’estació de trens o bus esperant turistes i els ofereixen habitació a casa seva per un mòdic preu. Em aquest cas jo dormia en el menjador-cuina-habitació i ella en l’altre habitació q quedava del pis. Doncs, tornant del BudaBar em disposava a fer la primera nit a casa la Jasna i la trobo dormint al sofà del menjador. M’explica q ha vingut un amic seu, q ha begut massa i q dorm a l’habitació petita, sinó m’importa q ella dormi al sofà: ok!ok. Als deu minuts de ficar-me al llit s’obra la porta i entre un home barbut, d’uns dos metres, prim però forçut, amb unes mans immenses, curtides, unes botes del 45 i completament begut. Fent un discurs d’aquells totalment alcoholitzats q nomes s’escolten a ells mateixos i no acaben mai. La Jasna, una mica espantada l’anava empenyent dissimuladament i dient una cosa així com: ves q aquest senyor vol dormir. L’anà estirant fins a l’habitació, però no callava. Al cap d’una estona ella torna demanant-me 20 km (moneda bòsnia) per que aquell homenot marxes a un hostal i ens deixes dormir, li vaig dir q nanai. Torna a l’habitació i altre cop vingué suplicant q li donés 10 km i q ja no ens molestaria mes, li vaig dir q jo no donava ni un duro a aquell borratxo. Mentres ell nooo callava. Finalment ens asseguérem els tres al menjadors i continuaren discutint els dos (mai acaloradament); de tant en tant el begut es girava cap a mi, deia un sorry poc creïble i continuava discutint, jo nomes intervenia per intentar comunicar les meves ganes de dormir i que, please, se’n anés a la seva habitació. No vaig arribar a entendre quins tractes es portaven ni exactament q passava. Ja feia estona q la cosa era pesada quan la Jasna s’aixecà i em digué q recollís ràpid totes les meves coses i ens anàvem d'allí; amb 10 segons ja tenia la motxilla a l’esquena i sortíem al carrer, però sense les claus! au, trucar a la porta, convèncer al llarg, entrar, agafar les claus i sortir. Havíem fet 50m i encara estava a l’entrada gesticulant no se que.
La Jasna em porta a un hostal d’un amic (allí tots son amics), sense haver de pagar la nit, en una fantàstica habitació vistes al minaret; i allí m’he quedat fins l’últim dia. Això si, eren les sis del mati i tot just entrava al llit.
Però no es tot amics, La targeta també m’ha fet una mala jugada. Un caixer automàtic em regala un rebut donant les gracies per utilitzar els seus serveis, però el molt verro es queda els calers. Desprès d’una llarga i costosa investigació resulta q ni un banc ni l’altre s’havien posat en contacte i allí no havia passat res; tot era una broma del simpàtic caixer automàtic. Però la targeta no ha tornat a funcionar. Sort del meu equip de recolzament als països catalans q han pogut solucionar-ho tot definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada