Al sud d'Albània.
He deixat el paquet a la capital i he agafat camí cap al Sud. En uns autobusos bastant pèssims i per unes carreteres pitjors he arribat a Berat ( q no Borat!). Allí el poble vell esta dalt d’un turo dins unes muralles, li diuen el poble de les finestres. Tenen una església-museu amb unes icones ortodoxes, no fotografiables, precioses.
El següent periple en bus m’ha portat fins a Gjirokastra, abans però m’he negat a pagar. Hem volien cobrar el doble per un trajecte semblant als anteriors. En Jan, un albanes q ha voltat mig mon, m’ha fet de traductor. Desprès de parlar amb ell una bona estona, m’he convençut de q aquí els preus son així de variables, i he pagat al revisor. En Jan m’ha estat explicant com anava el país. Desprès de deixar el comunisme els anys 90 no sembla q acabin d’engegar. El 97 tingueren una curta guerra civil, on un dels bàndols eren clarament clans mafiosos. Avui encara tenen molts problemes de corrupció i les infraestructures en general estan sota mínims. Ell estudia ortopèdia i vol marxar altra cop a fora, no veu massa futur al seu país. Gjirokastra, a part d’un nom fantàstic, es un altre ciutat penjada a la muntanya amb una arquitectura tradicional i un altre castell, amb sorpresa.
Escapant-me del glaç, la pluja i la boira he anat fins a Saranda, a la costa. Es poden visitar les runes grecoromanes de Butrinti. A Saranda he pogut escalfar-me una mica amb el Sol i he tingut la primera cita del viatge. Al taxi atapeït de gent vaig deixar anar les típiques preguntes de si coneixen algun hostal... i hem varen contestar en castellà. Ella es diu Zamira, es força guapa, va aprendre el castellà als 13 anys i el domina prou per no haver estat mai al país. La veritat es q te do de llengües, es professora de filologia anglesa a l'universitat i fa una tesis sobre l’aprenentatge de fonemes estrangers en adolescents. La cita a consistit en trobar-nos per un cafè, però jo he quedat ben distret. Entre altres coses m’ha explicat q a Albània quan a algú se’l diu català es sinònim d’un esser mig home mig bestia q es carrega nens i dones de deu en deu; caram els almogàvers, si q varen deixar petjada. Ella si q es vol quedar a treballar al país. El comiat ha estat una mica confús, jo li anava a fer dos petons de adéu i ella s’ha apartat espantada dient q a Albània res de saludar amb petons... o potser es q encara tinc alguna cosa dels meus avantpassats...
Curiositat: Bon dia en albanes es pronuncia merdita.
He deixat el paquet a la capital i he agafat camí cap al Sud. En uns autobusos bastant pèssims i per unes carreteres pitjors he arribat a Berat ( q no Borat!). Allí el poble vell esta dalt d’un turo dins unes muralles, li diuen el poble de les finestres. Tenen una església-museu amb unes icones ortodoxes, no fotografiables, precioses.
El següent periple en bus m’ha portat fins a Gjirokastra, abans però m’he negat a pagar. Hem volien cobrar el doble per un trajecte semblant als anteriors. En Jan, un albanes q ha voltat mig mon, m’ha fet de traductor. Desprès de parlar amb ell una bona estona, m’he convençut de q aquí els preus son així de variables, i he pagat al revisor. En Jan m’ha estat explicant com anava el país. Desprès de deixar el comunisme els anys 90 no sembla q acabin d’engegar. El 97 tingueren una curta guerra civil, on un dels bàndols eren clarament clans mafiosos. Avui encara tenen molts problemes de corrupció i les infraestructures en general estan sota mínims. Ell estudia ortopèdia i vol marxar altra cop a fora, no veu massa futur al seu país. Gjirokastra, a part d’un nom fantàstic, es un altre ciutat penjada a la muntanya amb una arquitectura tradicional i un altre castell, amb sorpresa.
Escapant-me del glaç, la pluja i la boira he anat fins a Saranda, a la costa. Es poden visitar les runes grecoromanes de Butrinti. A Saranda he pogut escalfar-me una mica amb el Sol i he tingut la primera cita del viatge. Al taxi atapeït de gent vaig deixar anar les típiques preguntes de si coneixen algun hostal... i hem varen contestar en castellà. Ella es diu Zamira, es força guapa, va aprendre el castellà als 13 anys i el domina prou per no haver estat mai al país. La veritat es q te do de llengües, es professora de filologia anglesa a l'universitat i fa una tesis sobre l’aprenentatge de fonemes estrangers en adolescents. La cita a consistit en trobar-nos per un cafè, però jo he quedat ben distret. Entre altres coses m’ha explicat q a Albània quan a algú se’l diu català es sinònim d’un esser mig home mig bestia q es carrega nens i dones de deu en deu; caram els almogàvers, si q varen deixar petjada. Ella si q es vol quedar a treballar al país. El comiat ha estat una mica confús, jo li anava a fer dos petons de adéu i ella s’ha apartat espantada dient q a Albània res de saludar amb petons... o potser es q encara tinc alguna cosa dels meus avantpassats...
Curiositat: Bon dia en albanes es pronuncia merdita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada