dilluns, 19 de novembre de 2007

Rovereto: Casa Helena, Gabriele i Eva.

Salut a tothom.

Rovereto es una ciutat mitjana al Nord d’italià. Allí viu l'Helena, el Gabriele (de per a prop) i la seva filla Eva. Ella és amiga de la meva germana; fa bastants anys varen venir a Itàlia, amb una cosa d’aquelles de la Comunitat Europea, i l'Helena al final s’hi ha instal·lat. L'Eva ara és molt amiga de l'Africa i aquest estiu va venir per Torelló. Ha valgut la pena desviar-me una mica per estar amb ells.

Aquests vorals ja son estil "Heidi". Ells es consideren Tirolesos. Fins a principis del segla passat eren part de l’imperi Austro-Hungar, parlen italià i alemany. El millor d’aquests dies ha estat recuperar una mica de caliu "familiar", horaris de feina, escola, sopar mirant la tele... buf s’enyora.

A part també he pogut fer allò q tant m’agrada: perdrem per camins q no se on porten. Ells hem recomanaren visitar el llac de Garda. Quan el bus s’apropava a Rivera de Garda, una mena de ressort històric del turisme de relax, he vist un camí q pujava per la roca dels penya-segats del llac, doncs de pet cap allí. Resulta q era l’antic camí per arribar a una de les valls penjades del llac. Les valls penjades són típiques a les parets de les valls excavades per glaceres. El camí estava construït fent una mossegada a la roca, donant la sensació de q vas per un mig-tunel. De tant en tant a la paret hi havien unes entrades tancades amb reixes, son antigues trinxeres de la I Guerra Mundial. En aquesta zona dels Alps se les van fotre de valent, fins i tot crearen fronts de trinxeres en els mateixos penya-segats, excavant coves a la roca, disparant-se uns als altres en la mateixa paret i fent incursions escalant. Evidentment aquí hi deixaren la pell molts innocents sense guanyar un pam de roca. Estan bojos aquests humans.

Després de caminar dues hores la intenció era fer un capuccino i trobar algun medi de transport per tornar al llac. El primer poble, molt pintoresc, tenia parada de Bus (un cada 2 hores) però cap bar, vaja tampoc cap anima a qui demanar res. Com q la caminada era agradable vaig decidir continuar amunt fins un altre poble... el mateix. Finalment al tercer poble s’obria una vall amb un altre llac mes petit, també molt idíl·lic, algun bar però pas oberts. La solució me la va donar una senyora q passejava el gos, ella m’informà de q podia trobar alguna cosa oberta a l’altra punta del llac i q ella a passo de cane hi estava un hora, eco doncs. El camí era molt fàcil, nomes calia seguir la dona a una distància prudencial. Però ella començà a accelerar, i pels cops de cap q feia enrere i per les estirades q donava al gos cada vegada q parava a aixecar la pota, crec q la dona s’espantà o es fica una mica nerviosa; jo q hagués agraït una mica de pràctica amb el meu italià macarrònic.
L’últim destí semblava mes important, tenia una oficina de turisme amb calefacció. A la pregunta de: un Bar? La noia ho tingué de pensar dues vegades, i a la pregunta de q veure per allí? hem contestà q el novembre no era un mes de fer gaire res allí dalt. Desprès d’insistir una mica se’n recorda de q hi havien mes trinxeres per allí i un ossari dels morts en el camp de batalla. Aquesta va ser la meva distracció fins q començà a fer-se fosc i agafar l’autobús.Altres coses de Rovereto: resulta q te el museu d’art modern mes gran d’italià, una mena de MACBA. D’aquí es fill Fortunato Depero (dadaista i futurista) i l’hi han dedicat el museu, divertit aquest home, no en coneixia res. També hi havia una exposició de pintors russos actuals i una mostra de "la paraula en l’art" ( faltaven en Brossa i en Papasseit). Tot molt recomanable. Altres excursions q vaig fer: a Trento (on el concil·li) i a Verona (a casa el Romeo i la Julieta).

Però sobretot, gràcies Helena i família i fins aviat.

2 comentaris:

Gemma Rifà Castro ha dit...

He que el cuadro de la foto de casa l `helena es meu hehehe. ES barcelona.

eudaldrifa@yahoo.es ha dit...

Clar, ho vaig veure nomes arribar. No el sevia aquest cuadre, m'agrada.