dimecres, 28 de novembre del 2007

Napols i el forat a l'infern.

Caos, caos, caos. Els mateixos napolitans es donen per perduts, diuen q tenen un caràcter de viure el dia a dia; i no m’estranya amb la presència plantada del Vesubi a l’horitzó, sinó q preguntin a la penya de pompeians petrificats.
6 dies he estat a Nàpols. Vaig començar per la costa de Sorrento al Sud de la baia. El relleu són colades de lava volcànica q acaben en cingles al mar; com Castellfollit de la Roca però amb aigua salada. Allí estan els hotels de luxe i les cases dels capos.
Després vaig pujar caminant al Vesubi des del costat terra. Tot de vegetació de tardor, passant per la cresta de l’antic cràter col·lapsat, per la vall del infern de terra negre, i arribant a la impressionant cim; un gran forat de 100m de diàmetre i parets verticals fifti-fifti. Pel camí, quan estava més perdut, va aparèixer el Sr. Onorio de Gennaro, un alpinista forofo dels volcans, diu q ha escalat els més importants del mon, professor jubilat de francès a la universitat i napolità. M’explicà entusiasmadament l’historia de la muntanya com qui parla d’una bèstia, i feu una premonició: d’aquí a vint anys el Vesubi tornarà a esclatar i causarà un gran desastre. Doncs, pot ser; afanyeu-vos!
Ens varem retrobar al pàrking del volcà i s’oferí per tornar-me en cotxe a la ciutat. Parlant, parlant, ell digué q a la península no hi han volcans, no senyor! tenim els d'Olot! S’interessà molt i hem demanà q li expliqués on era per a poder escalar-lo; li vaig dir q el volcà d'Olot (Cruscat) no es pot tocar, només és pot mirar. Ho trobà molt curiós i hem demanà q li enviés una postal d’aquell lloc. Es divertit q a la fi he pogut explicar a algú com es fa per anar a Olot.
També he passejat per les ciutats petrificades de Pompeia i Ercolano. Val la pena enganxar-te a algun dels guies; son senyors amb pinta de senadors romans, vestits d'Emporio-Armani, i explicant "faules" pompeianes amb teatralitat italiana. Però el més bonic està al museu nacional de la ciutat. Els mosaics son fets amb peces de fins un mil·límetre, l’expressió i els colors et fan caure la baba, igual q el gest de les estàtues de bronze. Vaig quedar tant impressionat q vaig fer dues passades.
El dissabte a la nit hi havia muntada una festa de tecno-progressiv-ibisenc, jo ulls com taronges, però em va enxampar la Marina per anar a fer un gelat al port...hem faig vell. La Marina és una senyora napolitana al voltant dels 50 q viu a Florència; des de q es va morir la seva mare no te bona relació amb la família i ve un cop l’any a l’alberg així no s’enyora tant. Hem fet alguna passejada junts i volia q l’acompanyes a missa de Sant Gennaro a la catedral, no scusa. M’explicà que allí tenen un reliquiari q és la sang coagulada del sant, i una vegada a l’any fa el miracle de liquar-se, caram amb les proeses de la santedat. La Marina s’ha plantejat venir a Bari, però al final s’ha fet enrere pq no es trobava massa bé de la panxa; potser millor.
Més: he provat les sfogliattellas, un dolç cruixent i "cremós" per dins, mmmhh. I paro ja, només m’he quedat amb les ganes de baixar a la ciutat subterrània, tot unes galeries de grutes excavades sota la ciutat des dels romans. Un altre prova de que els napolitans viuen més lluny del cel que del infern.
P.D: una abraçada Kersten.