dimecres, 28 de maig del 2008

Ara com fa cent anys. Fes

Ja he arribat a Fes, capital de l’artesania al Marroc; i no és una etiqueta pel visitant, realment està plena de tallers i gent que treballen la pell, el metall, catifes, fusta, mosaics de ceràmica... i els és ben igual de que vinguin turistes o no, ells es guanyen la vida amb això ara com fa cent anys. la part vella té un altre encant, és la segona vegada en tot el viatge que hem perdo donant-me per vençut, amb l’agreujant que no havia demanat la direcció del hotel -últimament estic fent moltes pífies de principiant- i ni el del taxi hem va saber ajudar. Realment val molt la pena deixar-se vagar per la medina (ciutat vella emmurallada) amb o sense guia local. dins hi viuen unes 100.000 persones. Es fàcil passar el temps, només cal que t’agradi el te amb menta (dels millors que he provat), regirar una mica buscant un bon recò-bar i veure passar els ases carregats, la canalla que no saps mai si venen o van ha estudiar, algun orfebre picant xapa d’aram o uns senyors que juguen a cartes i al parxís mentre fumen un cigarret de haixix. Una de les zones curioses és l’antic quarter jueu; vaig entrar a una de les cases, encara conservava el seu estil àrab senyorial però ara s’ho havien repartit 13 famílies, cada una tenia una sala menjador més o menys gran amb dos envans als laterals per separar la cuina i l’habitació de clapar. La fita estrella són els pous dels tints, t’ho mires des d’un terrat bocabadat, espectador d’una feina on embruten igual l’aigua ara com fa cent anys.
Un dels dies he anat fins a Meknès, ciutat gran a 1h30 d’autobús. De dia m’hi he avorrit bastant. Al vespre he pogut veure un grup marroquí que m’ha recomanat la Mireia de l'Esquirol, els Dogba. L’hora de concert m’ha agradat bastant, barreja de reagge, rock i rap magrebí. He marxat abans perquè ja era fosc i patia per tornar. Quedava un bus; Asseguts i amb mitja hora de retard ha pujat el dels tiquets dient que allò s’havia anul·lat, que no érem prous per engegar. Al veure que la resta no s’immutaven gaire he anat a buscar un taxi (sempre acaben sortint taxistes); 12 euros no és massa car tenint en compte que la gasolina i els cotxes valen quasi igual aquí que allà. El tram final l’he fet amb el taxi urbà; al anar a pagar el preu del taxímetre m’ho ha incrementat vuit dirhams... que si la tarifa nocturna que si tralarí - tralarà; mentre afegia els diners anava fent així amb el cap "ai le morroc, le morroc", el tio s’ha cabrejat: que no, que tots els marroquins paguem igual; ha fet sortir el conserge per que m’expliqués tota la qüestió de la tarifa nocturna, i el conductor quan més xerrava més s’esverava; ha marxat d’un cop de porta i jo dient-li salam malicum (tinguem la pau), salam malicum.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

nano!!
quina emoció veure que gairebé ja tanques la volta!!
que tal les teves forces?
si més no una bona truita de patates sempre ajuda una mica no?
i la tienes a la vuelta de la esquina...
Ei que si t'afanyes encara podrás presentar la teva truita mediterránia al xics & turtills d'enguany!!
petons!
wave

Anònim ha dit...

capturing transition ophthalmol lafkir diners chaos comfort external overshadowed restriction induction
lolikneri havaqatsu