Les dunes no es poden trepitjar. Timimoun

Ara ja no és temporada de dunes, fa massa calor i és difícil circular per la sorra, els camellers estan de vacances i els tours de 4x4 valen una milionada. El que m’han proposat és agafar un guia que fora de campanya es guanya la vida com a taxista. M’ha portat a fer una ruta pels voltants del antic llac de Timimoun; visitar alguns nuclis en runes, travessar el palmerar i sobretot seguir els regs d’aigua que donen vida a totes aquestes taques. Són canals fets de argila i pedra de més de 7 segles de vida, formen una complexa xarxa amagada sota la sorra per on circula contínuament mig pam d’aigua, les fonts estan kilòmetres i kilòmetres amunt i acaben donant un canya de dos dits de gruix per a cada tros. T’ho ensenyen com si fos una peça de roba exquisida i delicada. Es un bon exemple de com l’home pot viure dignament on la natura en prou feines diu paraula. Perquè al Sàhara hi ha aigua, poca, corra amagant-se de la superfície esquerdada i roent.
També ens hem creuat amb algun nòmada. Crec que se perquè es tapen fina a la punta del nas, ho necessiten per a conservar l’humitat, tot i així algun està quasi sec com un bacallà.
En conclusió poques fotos de dunes. Alguna aproximació que, aprofitant el marc de la càmera, semblo estar en un aventura amb la cantimplora foradada, tempestes de sorra amenaçant... realment on he pogut veure el Sàhara ha estat a traves dels 1500 km de finestra d’autobús.
Tomimoun és un poble gran al costat d’un oasis, però fora d’aquests miratges la realitat és infinites esplanades de rocs i grava amb algun grupet d’arbusts-eriçó que busquen els racons més flonjos. Aquestes esplanades de tant en tant s’obren formant cingles plens de blocs que rodolen a ritme estacional empesos pel fred i la calor. I de sobte comencen a venir les dunes, primer petites perfectes mitges llunes, que s’ajunten en ramats i s’acaben fusionant en grans munts ondulants. Tal com arriben se’n van. Lliscant a ritme invisible són com ànimes en pena condemnades a vagar pel Sàhara. Però el que les fa màgiques és el seu color, fruit d’una mescla mil·lenària i constant, des del peu a la cresta i les del seu voltant, només la llum els pot canviar la tonalitat. Això les fa seure a la categoria de la neu, el cel o el mar.