Semidirecte a Torelló

Aquests darrers dies m’han començat a sortir tots els mals. Tinc l’estómac poc coordinat, el cap ple de mucositats, esgotament general, s’ha escardat un vidre d’ullera. Tot i això crec que tantes batalles amb els transports de 17 països m’han curtit suficientment per afrontar un últim tram amb els regionals de RENFE de la línea Barcelona - Puigcerdà. Sempre m’ha agradat aquest trajecte i esporàdicament quan no tinc pressa l’intento recuperar. Quina manera d’arrodonir els 7 mesos arribant amb ferrocarril, com els reis d’orient o el de l’anunci de la tele.
La RENFE no m’ha decepcionat. He pogut arribar abans d’hora gràcies a que havia caigut una catenària i el servei s’havia aturat. Quan he baixat del tren de València a Sants encara faltava un hora pel següent enllaç. M’he dirigit a la taquilla i quan he demanat la línea de Puigcerdà al noi ja ha canviat el semblant. Per esquivar l’avaria havia d’agafar la línea de Sant Celoni, baixar a Granollers on esperaven uns autobusos fins a l’altre estació de la ciutat i recuperar la via habitual - quan surt el pròxim cap a Granollers Central? d’aquí 5 minuts - Una vegada dins el dispositiu ha anat tot rodat, el trajecte s’ha reeixit abans de l’horari estipulat. A l’andana de Torelló no hi havia ningú, he fet els darrers metres del viatge com tots els altres, carregat i passejant; he trucat a la porta de casa i ... vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest periple s’ha acabat.

L’Anna i l’Assumpta hem regalaren un diari de viatge amb alguns fulls omplerts amb cançons o poesies del que m’aniria trobant. Aquesta de l'Ovidi m’agrada com a final.

Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Granada i València. Moros i cristians.

Bé, ni tan moros ni tan cristians. El regna de Granada va ser l’últim de claudicar sota els Reis Catòlics i València és on es concentraven més moros o moriscs (dels d'apeu) quan la seva expulsió o reconversió final el 1609.

Granada tocava passar. Quan parles amb estrangers que han visitat Espanya o amb els àrabs enlluernats per l'Al-Andalus, tots canten la bellesa de l'Alhambra i fa certa vergonya seguir-los la corrent sense saber massa de que va. La primera expedició llampec els 80's amb els amics impossible de contabilitzar. Això hem fa recordar que també estan a la llista la Pedrera i la Sagrada Família, però abans clar necessitava anar al Taj Majal. L'Alhambra està reconeguda com un dels més bonics conjunts d’art islàmic no religiós. No és la seva espectacularitat; el lloc on està situat, els seus preciosos detalls i d’agradable sensació de tranquil·litat. L’aigua i els jardins fan una porta de connexió amb el passat, a més ara que a plogut està tot brillant.

Vaig ràpid que ja tinc ganes d’acabar.

Valencia tampoc hi havia estat mai. M’ha fet pensar amb la meva primera parada del viatge a Perpinyà, allí eren els francesos aquí són els castellans, allí no sabia massa com agafar això del viatge aquí és la propera vida normal. Bé, tot el centre molt endreçat, una mica avorrit això de passejar pel carrer i que tot passi de llarg, però ja mi aniré acostumant. El complex estació espacial del Calatrava és brutal, et deixa bocabadat.
Ja estic fent els primers passos de reimmersió; menjars, begudes, converses ... potser quan hem llegeixis ja soc arribat.

Marialand, Nord Marroc.

Un dels reclams que pot buscar la gent al Marroc és fumar porros. Es il·legal però es permet i en zones es permet cultivar. No es fa estrany als bars més campetxanos veure senyors de qualsevol edat cremant haixix; i sí ets turista contínuament t'en ofereixen per comprar.
De Fes hi ha un bus que va entrant cap a les muntanyes del Rift. La gent allí viu en cases disperses i d’aprofitar qualsevol marge tou de terra. A partir d’un punt comencen a canviar el blat per la marihuana i durant 40km és l’únic que hi ha, ni una trista tomaquera o camp de patates. Al bus una professora de col·legi m’explicà que el cultiu començà amb la colonització espanyola i francesa. Quan has assumit la brutalitat de m2 costa d’imaginar com s’ho fan per passar-ho a Europa.
Al mig d’aquesta taca hi ha Ketama. El paratge és preciós, a 2000m d’alçada i molt escarpat, amb boscos d’alzina sureda, roures i el mític cedre al cim. Però el "poble" només és un creuament de carreteres que s’ha fet gran, la gent viu fora al camp. Acabava de ploure i el lloc tenia un aire a "ciudad sin nombre" tot desorganitzat. Durant l’estona que vaig necessitar per menjar-me mig pollastre i esperar el canvi d’autocar varen anar desfilant tot de "pajaros" amb tics, intentant explicar-me els encants de passar uns dies a casa seva o de comprar. En tot cas sí algun fumeta se sent temptat, treu-t’ho del cap, allí ets carn de canó. Una cosa que hem va sorprendre de Ketama i els dos pobles del voltant és que no vaig veure cap dona pel carrer; primera vegada en tot el viatge!
Quan començava fer-se fosc vaig arribar a Chefchaouen. Fins l’endemà no vaig poder veure lo preciosa que és aquesta ciutat encaixada al naixement d’un riu. Han fet una gran feina per mantenir el centre viu i blanc; i amb un dia net, assolellat i de mercat local és un plaer de visitar.
I com que ja fa baixada, d’una tirada fins a Tanger, la ciutat vigilant de l’estret de Gibraltar. Entre que els dos dies va fer boira pixanera i que jo he recuperat el constipat de la primera part, no l’he aprofitat. Ha servit per tornar a veure la península a un dia caminant, per despedir-me del trosset de Marroc i tots els seus contrasts; i quasi per acomiadar-me de la volta al Mediterrani.

Ara com fa cent anys. Fes

Ja he arribat a Fes, capital de l’artesania al Marroc; i no és una etiqueta pel visitant, realment està plena de tallers i gent que treballen la pell, el metall, catifes, fusta, mosaics de ceràmica... i els és ben igual de que vinguin turistes o no, ells es guanyen la vida amb això ara com fa cent anys. la part vella té un altre encant, és la segona vegada en tot el viatge que hem perdo donant-me per vençut, amb l’agreujant que no havia demanat la direcció del hotel -últimament estic fent moltes pífies de principiant- i ni el del taxi hem va saber ajudar. Realment val molt la pena deixar-se vagar per la medina (ciutat vella emmurallada) amb o sense guia local. dins hi viuen unes 100.000 persones. Es fàcil passar el temps, només cal que t’agradi el te amb menta (dels millors que he provat), regirar una mica buscant un bon recò-bar i veure passar els ases carregats, la canalla que no saps mai si venen o van ha estudiar, algun orfebre picant xapa d’aram o uns senyors que juguen a cartes i al parxís mentre fumen un cigarret de haixix. Una de les zones curioses és l’antic quarter jueu; vaig entrar a una de les cases, encara conservava el seu estil àrab senyorial però ara s’ho havien repartit 13 famílies, cada una tenia una sala menjador més o menys gran amb dos envans als laterals per separar la cuina i l’habitació de clapar. La fita estrella són els pous dels tints, t’ho mires des d’un terrat bocabadat, espectador d’una feina on embruten igual l’aigua ara com fa cent anys.
Un dels dies he anat fins a Meknès, ciutat gran a 1h30 d’autobús. De dia m’hi he avorrit bastant. Al vespre he pogut veure un grup marroquí que m’ha recomanat la Mireia de l'Esquirol, els Dogba. L’hora de concert m’ha agradat bastant, barreja de reagge, rock i rap magrebí. He marxat abans perquè ja era fosc i patia per tornar. Quedava un bus; Asseguts i amb mitja hora de retard ha pujat el dels tiquets dient que allò s’havia anul·lat, que no érem prous per engegar. Al veure que la resta no s’immutaven gaire he anat a buscar un taxi (sempre acaben sortint taxistes); 12 euros no és massa car tenint en compte que la gasolina i els cotxes valen quasi igual aquí que allà. El tram final l’he fet amb el taxi urbà; al anar a pagar el preu del taxímetre m’ho ha incrementat vuit dirhams... que si la tarifa nocturna que si tralarí - tralarà; mentre afegia els diners anava fent així amb el cap "ai le morroc, le morroc", el tio s’ha cabrejat: que no, que tots els marroquins paguem igual; ha fet sortir el conserge per que m’expliqués tota la qüestió de la tarifa nocturna, i el conductor quan més xerrava més s’esverava; ha marxat d’un cop de porta i jo dient-li salam malicum (tinguem la pau), salam malicum.

Pòlvora pels cavalls. Nord-Est Marroc

He fet una mena de doble salt mortal enrere i m’he plantat a Melilla. Venint dels desmanegats carrers àrabs semblava un telefilm, tot plàcid, pintat i endreçat; però aviat me l’han cardat. Entre que anava adormit, baldat i carregat; i avesat a que qualsevol tipus amb xancletes, xandall, fumant com un carreter i mal afaitat podia ser un respectable pare de família amb un negoci ambulant, els hi he servit en safata. El cas és que m’ha vingut un element d’aquests que "hola, que tal ... como va Barcelona ... conozco un hotelito, bien de précio ... tengo un Chivas bueno ... carton Marlboro? ... es pa un favor ..." No se com s’ho a fet anar però ja teníem un col·lega que anava a per medio carton que jo no havia demanat. I, inexplicablement, li he donat 14 euros "porqué el cambio, asi no le va mal..." No he despertat fins que s’ha aixecat un moment a buscar el metxero i no ha tornat. Ben vingut a Espanya i al mon real.
La primera mesura de crisis ha estat entornar-me amb els àrabs, ells tot i vendre’t duros a 6 pessetes mai et deixen pelat. He entrat a la biblioteca municipal per fer la ruta del Marroc i adéu Melilla. La frontera és can pixa, està ple de marroquins als dos costats, alguns asseguts, altres intentant fer una fila, unes dones cridant-se a banda i banda del cordó policial. Jo he anat caminant fins a topar amb un policia cara Mustafà -Ya està? ya he pasado? -Allí garita le pondran sello. Al costat meu ha creuat una rentadora amb un tio ha sota, suposo que amb el pes que ja portava ningú l’ha gosat molestar.
La primera nit he dormit a Nador, ciutat originària de la meitat dels magrebins de la Plana. Sense cap encant. Entrant més al país ha arribat la compensació pel meu accés de dropolència. Viatjant cap a Taza he vist que preparaven un festival en una ciutat. He baixat i eren una d’aquestes exhibicions de curses de cavalls amb cavallers disparant pólvora dels seus avantpassats. Festival de fotos.
L’endemà he arribat a Taza i m’han recomanat un parc natural de l'Atles a 30km per passar una mica de fred i veure el mon rural.

Frontera sense forats, anant a Oran.

De pujada cap a Casa abans he de trepitjar el Marroc i buscant pas de duana m’he plantat a Beni Ounif. Hem digueren, atenció! és territori de contrabandistes. Segurament els he enxampat treballant, el poble era un oasis de tranquil·litat. Els que no estaven tant tranquils eren les forces de seguretat. Venint l’autobús ha hagut de fer dues parades llargues poc habituals; la primera perquè amb la solellada una dona embarassada s’ha desmaiat; la segona perquè en un control de l’exèrcit m’han fet anar a la garita i s’han copiat fil per randa el passaport i visat. A la nit, quan ja agafava el son, han trucat a la porta, aquesta vegada eren dos policies, un municipal i dos de paisà que estaven a la recepció remirant-se el mateix paperam; feien preguntes més per vessar l’expedient que per descobrir cap escletxa sospitosa. Però, al que interessa, la frontera estava tancada; des del 90 i pico que es fan morros marroquins i algerians; doncs passar pàgina.
Al mati he voltat pel poble i el mercat. Quan picava la calda he vist una haima plantada al mig del carrer on servien tes, he fet un primer intent per entrar i no ha funcionat; però la curiositat els mata, de seguida uns de fora m’han preguntat d’on era i he acabat a l’estora amb un te i un plat compartit de llenties davant. Al marxar m’ha passat pel cap demanar si celebraven res i sí, un funeral. Ja m’estranyava a mi , tot i l’hora, l’apagament general.
Pujant al Nor he parat a Ain Sefra per veure uns gravats rupestres d’aquests que surten al bitllet de 1000 algerià. Un dels vespres ha vingut un fenomen meteorològic especial, una tempesta de les que sumades nomes veuen una setmana a l’any. Primer començà un fort vent amb sorra, pols i alguna gota, darrere la trompa d’aigua i finalment els llamps.
He arribat a Oran per provar sort a la frontera del costat. Un altre recomanació algeriana havia estat que per Oran no calia passar; nomes m’ho explico amb que no hi han estat mai. La part "francesa" te molts edificis amb encant i la ciutat vella està a la falda d’una penya amb castell i església de vistes impressionants. Per cert, la duana també tancada per turistes i nacionals.
Ara Haureu de mirar cap a Finisterre, vaig a fer un truc de il·lusionisme per aparèixer al país del costat.
Adéu algerians i sort.

Les dunes no es poden trepitjar. Timimoun

Ara ja no és temporada de dunes, fa massa calor i és difícil circular per la sorra, els camellers estan de vacances i els tours de 4x4 valen una milionada. El que m’han proposat és agafar un guia que fora de campanya es guanya la vida com a taxista. M’ha portat a fer una ruta pels voltants del antic llac de Timimoun; visitar alguns nuclis en runes, travessar el palmerar i sobretot seguir els regs d’aigua que donen vida a totes aquestes taques. Són canals fets de argila i pedra de més de 7 segles de vida, formen una complexa xarxa amagada sota la sorra per on circula contínuament mig pam d’aigua, les fonts estan kilòmetres i kilòmetres amunt i acaben donant un canya de dos dits de gruix per a cada tros. T’ho ensenyen com si fos una peça de roba exquisida i delicada. Es un bon exemple de com l’home pot viure dignament on la natura en prou feines diu paraula. Perquè al Sàhara hi ha aigua, poca, corra amagant-se de la superfície esquerdada i roent.
També ens hem creuat amb algun nòmada. Crec que se perquè es tapen fina a la punta del nas, ho necessiten per a conservar l’humitat, tot i així algun està quasi sec com un bacallà.
En conclusió poques fotos de dunes. Alguna aproximació que, aprofitant el marc de la càmera, semblo estar en un aventura amb la cantimplora foradada, tempestes de sorra amenaçant... realment on he pogut veure el Sàhara ha estat a traves dels 1500 km de finestra d’autobús.
Tomimoun és un poble gran al costat d’un oasis, però fora d’aquests miratges la realitat és infinites esplanades de rocs i grava amb algun grupet d’arbusts-eriçó que busquen els racons més flonjos. Aquestes esplanades de tant en tant s’obren formant cingles plens de blocs que rodolen a ritme estacional empesos pel fred i la calor. I de sobte comencen a venir les dunes, primer petites perfectes mitges llunes, que s’ajunten en ramats i s’acaben fusionant en grans munts ondulants. Tal com arriben se’n van. Lliscant a ritme invisible són com ànimes en pena condemnades a vagar pel Sàhara. Però el que les fa màgiques és el seu color, fruit d’una mescla mil·lenària i constant, des del peu a la cresta i les del seu voltant, només la llum els pot canviar la tonalitat. Això les fa seure a la categoria de la neu, el cel o el mar.