diumenge, 2 de març del 2008

Jerusalem, concentrat de mediterrània.

Per entrar a Israel has de ser benvingut; i un sol home, q ve de països hostils, sense reserva d’hotel, q no sap ben be q visitarà, amb 20 euros a la butxaca i sense bitllet de tornada, crec q aixeca bastantes sospites. La duana es una gran sala d’espera encarada a tot de cabines amb guapíssims soldades israelís, movent-se per allí estil videoclip, q t’omplen de preguntes. El seu joc es posar-te nerviós, provocar alguna relliscada. Hem tenien allí assegut i de tant en tant venia un nou element a preguntar-me on treballava? com es diu el meu avi?... sovint hem sortien amb informacions errònies de les anteriors entrevistes, per veure com reaccionava. Amables però punyateros. Desprès de 4 hores i molta paciència, quan ja tancaven barraca i nomes quedàvem jo i un home amb basto, hem deixaren entrar. L’únic q hem sap greu es q els vaig donar el nom i el telèfon del Hosni de Beirut.

A la capital m’he instal·lat en la part antiga. El vell Jerusalem encara conserva tot el perímetre de les muralles, nomes pots accedir per unes grans portes. A dins hi ha un concentrat d’història, religió i cultures que fa respecta. Qualsevol graó on t’asseus mig defallit pot ser el lloc on Jesús va perdre la sandàlia, la cantonada on el rei David es va tallar un rinxol dels cabells o la pedra q va fer entrebancar Mahoma. Els llocs sagrats s’amunteguen uns sobre als altres. L’església dels Sant Sepulcre es un caòtic laberint de cristianitat. Tot pleníssim de turistes, sacerdots tuticolori, peregrins, venedors, nens... encaixats entre muralles i conservant l’encant de sempre. Una gran llauna de historia mediterrània al oli d’oliva.

Però el q mes m’ha agradat de Jerusalem es el museu de l’holocaust. Son un grup d’edificis dalt un turo enjardinat, el principal es un llarg prisma de formigó amb diferents sales q entres des del passadís central i acabes en un gran balco vistes a Jerusalem, on per fi et pots relaxar desprès de tanta barbaria. L’exposició es estil CCCB; comencen explicant el context antisemític de l'europa de principis de segle, l’ascens dels nazis a Alemanya, tota la repressió jueva, els camps de concentració, les practiques d’extermini i finalment l’alliberament dels presoners. Estava ple d’instituts q s’empassaven tot el recorregut de pa a pe.
També he fet una incursió als territoris alliberats Palestins. Vaig visitar Jerico sota l’ombra del mont de les temptacions. Havent dinat vaig agafar un bus fins a Ramala, la capital dels territoris del Nord. Es el seu centra comercial, ple de botigues i bullint de gent jova passejant. Quan voltes pels territoris Palestins es inevitable xocar amb el mur de formigó i els reforçats punts de control. Un company andalús de l’hostal els descrivia com a trampes per a tonyines; son tot de passadissos de barrots d’acer i portes rotatòries que van conduint a la gent fins al últim entrebanc entre palestins i israelites. Ara estan bombardejant-se a la zona de Gaza però al carrer es difícil notar masses canvis i quan parles amb ells cada-u tira cap a casa, i aquí hi han moltes cases.

1 comentari:

Gemma Rifà Castro ha dit...

eudald avui e anat a l'escola i m'he aburrit molt per k ho he acabat to i despres no savia k fer




AFRICA