Buf, q especial q és Venezia. és com un gran laberint, els carrers s’estrenyen, es recargolen; acaben en un mur, una placeta o un canal; quasi mai tens punts de referència. Sempre q volia anar a un lloc havia de sortir 20min abans. A més no hi han cotxes; la ciutat nomes és accessible caminant o amb barca. Tot ho mouen per l’aigua, el menjar, les escombraries, els malalts i fins i tot els morts. Tinc la teoria q els llocs on encara no s’arriba en cotxe guarden una atmosfera molt especial. Entre això, els canals q tard o d’hora sempre travesses i els edificis que tots mantenen un tipus de construcció seguint uns patrons segurament centenaris (del més pompós al més humil); tot plegat fa de Venezia un lloc mig màgic.
Doncs aquí dins hem vaig ficar amb la motxilla de 30k, o mes, buscant una pensió barata que tenia apuntada. Una cosa curiosa, les cases s’enumeren del 1 al 3000 o 4000 sense interrompre el conte a cada carrer. Bé, al límit de l’esgotament vaig veure un cartell en una botiga de llibres de 2a ma que llogaven llits. Allí m’he quedat els quatre dies. Dormia al magatzem de la llibreria compartint "habitació", cuina i lavabo, amb tres altres. bé, correcte, simpàtic, fins i tot una mica bucòlic.
He coincidit amb la Biennale d’art, això et serveix d’excusa per entrar a palaus on, per exemple, un grup de Finlandesos ha omplert el sostre de bombetes, projeccions estressants i maquines q fan soroll. Hi havien coses xules, com un coreà q havia reproduït l’esquelet d’en Tom i Jerry, o un Danès q havia omplert una sala de dianes i podies fer punteria amb els dards, o uns altres q havien muntat tot un vídeo i una web de promoció per a fer vacances a Bagdad amb imatges reals de la guerra.
També hem vaig mig colar en un concert per piano i violi d’inici de curs del Liceu Marco Polo. Res de smoking, un lloc bastant senzill, això a Venezia vol dir un palauet sense cap Tintoreto a les parets. El concert estava dedicat a un tal A. Wolf - Ferrari, ell ja és mort però la seva dona assistia a primera fila. Crec q tots eren bastant del mundillo de la clàssica, per les pintes. Al costat meu tenia un senyor q no movia un pel, només quan la noia del piano accelerava el joc de dits se li obrien els ulls i s’abraonava cap a mi per a poder veure millor l’execució magistral, quan alentia tornava a lloc. Varen tocar diferents peces d’aquest tal Ferrari, resulta q una d’elles la seva muller mai l’havia escoltat en directa, la dona es va emocionar tant q no va poder aguantar el plor, i com q ja tenia una edat va sortir de la sala acompanyada de la seva neta. Al final tots varem aplaudir molt.
