dilluns, 10 de març del 2008

Mont Sinaí. La santa companya.

No m’esperava això. Vaig agafar l’excursió de nit al mont Sinaí imaginant-me un solitària caminada nocturna amb bucòlica sortida de Sol al cim. Al entrar al pàrking del monestir de santa Caterina l’escena s’apropava mes a un concert de rock, desenes d’autobusos i caos egipci. Hi havia colles de tot el mon, sobretot russos i nigerians, també asiàtics i sud-americans. La festa la tornaven a manegar els beduins; fan de guies nocturns i tenen muntades paradetes de tes i tentempies cada 20 minuts. No m’equivoco al afirmar q a dalt de tot s’amuntegaven mes de 1000 persones.

La millor hora per començar a caminar son les 2:00, el sender es prou ample i va pujant en ziga-zaga. No hi ha pèrdua, els lots vacil·lants il·luminen tota la ruta, com una moderna santa companya. La mitjana d’edat no es pas jove, trobaves molta gent gran, acompanyats de la ma pels beduins, esforçant-se per no dislocar-se un turmell, mentres es barallen amb la son i la fatiga. Entre la foscor camells recollint als refagats o q abandonen l’empresa de pujar a peu. Al principi hem desconcerta tant q no vaig poder estar d’anar demanant a la penya "perquè pugeu aquesta muntanya de nit?" una dona nigeriana fins es va ofendre "perquè es santa!" i tot seguit mig entropessant arranca altre cop.El cim del Sinaí es on Moises i Deu entaularen els deu manaments. El monestir de santa Caterina esperaven impacients el poble jueu i on desprès Moises esclafa la feina feta; al jardí encara creix l’arbust q crema amb la flama de Yavé sense consumir-se. Lo curiós del tema es que el peregrinatge es fa de nit per arribar al cim i pregar al alba ( alguns ho fan a la posta); es la primera vegada q sento d’una tradició cristiana q necessita de la sortida del Sol per ser complerta, tot plegat com una barreja. Maco, sobretot amb els cants gospel dels nigerians; i de fans no n’hi falten, un egipci guia d’espanyols m’explicà q cada nit tenen la mateixa gent i vinguts d’arreu.Hi havien esforços dignes de santificació, sobretot els últims 200 metres de graons de pedres desencaixades, allí hi vaig trobar un coix q relentia tota la cua. Però la meva campiona es la Tiana, una boleta filipina, cap 60s, amb ulleres i descabellada q no parava d’esbufegar i xerrar; cap al final es decidí per un camell, aquests animals no son de balanceig fàcil i als pocs metres caigué per un dels costats ( aprox. 2m.), per sort el guia beduí (sorprenentment mes baixet q ella) la recollí al vol; sense mes q l’ensurt, continuaren els tres de la ma. A primera hora del mati, en la visita al monestir la vaig veure de lluny i vaig córrer a felicitar-la, però ella em contesta q no podia estar contenta perquè el final no havia arribat a dalt de tot. Espero q quan li passi la son i el cansament ho vegi d’un altre manera.

1 comentari:

Gemma Rifà Castro ha dit...

LA FE MOU MONTANYES !!!!!!
( de gent)