Haifa de sofà i tele.

Fugint una mica de l’atmosfera concentrada de Jerusalem he anat fins a Haifa; es la 3r ciutat del país i te fama de la millor convivència entre comunitats. Ha Meteora vaig conèixer una parella de israelites; coincidirem poc temps però m’invitaren a passar per casa seva i allí he estat aquest cap de setmana. Ells viuen en el barri rus, a la falda de la muntanya del Carmel; i com altres cops he aprofitat per fer home sweet home (sofà, tele i cuina casolana).
La Rebeca aquest dilluns canviava de feina. Ella es nou vinguda, va néixer a New Mexico (EEUU) i fa un any va venir amb un bitllet gratis; en aquest país les pateres tenen forma d’avió i les paga el govern. Com q li va agradar el país i el seu novio ha decidit quedar-se. De moment es defensa amb l’hebreu (aquí quasi tothom parla angles) i vol aprendre l’àrab.
Ell es diu Ari i els seus pares emigraren de EEUU , ara esta estudiant a d’universitat i va fent alguna feina. Aquesta setmana l’han cridat de la reserva, l’envien un mes a la frontera del Líban. Això vol dir zona de combat, que no reraguarda (feina a les bases) ni zona de guerra(molt probable confrontament). A Israel el servei militar es obligatori per homes i dones (Jueus, cristians i drusos), cobren un mínim de 200 euros i s’allarga 3 anys, desprès cada any alguns fan un mes de servei. El país esta ple de joves q van i tornen amb el fusell penjat a l’esquena. L’exèrcit es com una part mes del seu sistema d’educació i de fer país. Així s’entén millor el caràcter q gasten a vegades.
Vaig arribar en un moment especial de la setmana, el sopar del sàbat, cosa q vol dir un menjar mes elaborat i una petita cerimònia abans de començar. Encengueren espelmes, taparen el pa amb un mocador especial i ell amb la "còfia" jueva al cap llegí unes pregaries per venerar la vianda, el vi i el pa; tot seguit cantaren junt una cançó i ja poguérem atacar el pollastre al forn.
La resta de cap de setmana m’he dedicat a posar el meu cos i cap a to; des de q vaig entrar al Líban entre controls de l’exèrcit, bombes, fronteres i míssils necessitava una mica de caliu casolà. Res mes q mirar telescombraries, alguna peli, llegir, dormir, un dia vaig voltar sol per la ciutat, i un altre tarda anàrem en cotxe a la muntanya del Carmel per fer un cafè-pícnic. Sobretot xerrar amb ells, o mes aviat escoltar, i intentar conèixer millor aquesta gent. Encara q tinguéssim alguna opinió diferent, m’he trobat molt a gust i la seva hospitalitat ha estat complerta, els agraeixo molt que m’hagin adoptat durant un cap de setmana.

Thanks Rebeca & Ari.