Les dones no es poden fotografiar. Gardahia

El desert no està a prop. He agafat un bus a les 8h que arriba a Gardahia a mitja tarda. Primer travesses la serralada de boscos verds, a la falda Sud van passant a prats i a migdia és paisatge àrid de rocs i arbusts. La carretera està plena de controls (bé, tot el país), normalment deixen circular als autobusos, o quan pugen a inspeccionar nomes incordien a la gent de color que la majoria son compatriotes seus.
A Gardahia ja has entrat al desert. Es una vall coberta d’arena que fa de magatzem de l’aigua; on creixen palmeres i tenen els pous per abastir-se del preuat element. Aquí conserven les seves particularitats, no són ni saharians ni muntanyencs del Nord. Sobretot destaca una arquitectura de façanes llises, sense quasi obertures, colors naturals i terrats plans amb recolzadors i angles arrodonits. La gent viu més religiosa. La majoria de dones van tapades de dalt a baix amb un llençol marfil que s’agafen amb la ma i els homes casats porten el birret blanc.
Durant la visita guiada he coincidit amb una parella jova francesa i dues jubilades alamanes. El noi francès el seu pare treballa en la Alstom construint el metro d'Alger. Com a tals els obliguen a seguir tot un protocol de seguretat. A la capital no poden fer cap pas sense la companyia del seu taxista particular. Aquí els han deixat respirar i realment se’ls veia més alleugerits al vespre quan hem quedat per menjar xai a prop de la pç. del mercat.

Marxant de Gardahia un altre bus maratonià per carreteres desèrtiques, en 500km només he vist 3 nuclis i una "ciutat". Durant mig trajecte he tingut al costat l’iman Abdallah de Berriane. Un pintoresc senyor de barba blanca, ull de vidre, sense una dent i tres de plata. Xerraire d’ofici m’ha explicat tot lo dels llibres sagrats, els 5 profetes, la mesquita de Cordovà, el cel i l’infern... Ha visitat mig món i m’ha donat records per l’iman de la Rambla. Quan hem parat a dinar complint la tradició d’hospitalitat ha pagat el plat i al conductor del mini-bus li ha tocat convidar-me al cafè. Distès i simpàtic amb tothom només ha perdut una mica els nervis en un control policial, se’ls mirava remugant i al refer la marxa s’ha posat a cridar "auf wiedersehen! auf wiedershen!", li he fet un gest de al tantu q és la poli i ha aixecat el bastó volent dir que ell aviat ho tindria arreglat.

Pels carrers d'Alger.

Alger és un altre d’aquestes poques grans ciutats mediterrànies que creix a peu de mar. Els francesos varen marxar a cops de colze fa 45 anys i l’escenari encara te tota la pinta de un bulevard, però els personatges han canviat. La visita es pot alleugerir si abans fas un curs intensiu al Raval. M’agrada el contrast entre el peu de carrer brut, caòtic i fosc, amb les grans façanes blanques plenes de balcons i porticons blaus. Les cortines pengen per l’exterior, estil la porta de les tendes tuaregs, i de tant en tant veus sortir caps de canalla o senyora gran. Aquest llençol deu ser important, el noi de la recepció de l’hotel m’avisà de que tanques els porticons, mig en broma, no fos cas que hem disparessin des del bloc de davant.
El barri més antic és la casbah, tot de carrerots de graons empedrats que pugen muntanya amunt, però no tant laberíntic com el volen pintar. El conjunt està catalogat per L'Unesco però continua molt degradat, amb solars plens de runa i puntals. També tenen un pintoresc barri espanyol on venien a caure diferents remeses de refugiats, entre ells un tal Juan Bastos que muntà una fàbrica de cigarrets.
Aquí pensava saludar a dues Sarahs. Una la de la carta d’invitació pel visat ; jo convençut que tenien l’oficina a la capital i, espifiada, resulta que són una agència de capital de província, l’hi he donat molts records via e-mail. L’altre, una noia algeriana que vaig trobar a la sala d’espera del aeroport del Caire; aquesta contestà el telèfon i la vaig enxampar treballant en un estand del construmat nacional a les afores de la ciutat; vaig arribar-hi i poguérem xerrar un moment, vaig intentar fer passar el temps però hi han poques coses més ensopides que una fira de la construcció i quedàrem per després fer el got, a partir d’aquí un pam de nas perquè si te visto no me acuerdo.
A part de passejar pels carrers, ara mirar el mar i ara la ciutat, tampoc hi ha massa res a fer. Una opció clàssica que he escollit es anar al museu d’art modern de la ciutat. Un altre dia vaig marxar del brogit urbà per saludar una tomba númida perduda entre turons. En definitiva marxo d’aquí moll, continua plovent, i una mica decepcionat; a la recerca de la gent del desert amb la seva calma i espiritualitat.

Els 7 ponts de Constantina

Altre cop tot sencer, hem agafat motxilla, passaport i jo un taxi comunitari per creuar la frontera. Cap problema, aquests tipus de taxistes sempre et poden donar un cop de ma. En territori algerià ha engegat la radio i la primera emissora a sintonitzar ha estat les noticies de "sa nostra"; cada cop estic mes a prop de casa.

Quan arribàvem a Annaba li he preguntat que tal això de l'Algèria i m’ha dit que és el mateix que Tunísia. No ho crec del tot, aquí tot és més gris i deixat, es veu més la pobresa i la gent està més apagada; tampoc està la cosa per masses focs artificials.
Annaba l’he passat bastant ràpidament. Lo més destacat ha estat la meva lluita amb un exercit de mosquits abans de poder ficar-me al llit. La ruta anava cap a Constantina, capital dels numídics, ciutat romana i de tots els que han passat per aquí. El seu atractiu són unes profundes gorgues (de Rhumel) que la fan inaccessible per a tres costats.

El primer tràngol ha estat buscar hotel. El seu aspecte era nivell acceptable però al preguntar per la dutxa no existia. Al quart intent ja hem pujava la mosca al nas i encarant-me al recepcionista li vaig dir: "així que faig amb aquesta suor? pots anar a les dutxes comunitàries" ...ai caram, així que no tenen dutxes perquè són públiques, només els de luxe i semi-luxe n’ofereixen. Es poden anar prenent apunts.

El segon tràngol ha estat obtenir líquid. A Annaba no funcionava cap caixer automàtic però tampoc i vaig fer massa cabal, era divendres i els musulmans tenen festa; vaig anar tirant amb els quatre dinars tunisians que el taxista em canvià a dinars algerians. A Constantina vaig trobar algun caixer que funcionava però no acceptaven la meva targeta (visa), era dissabte i els bancs tenen festa; sort que tenia 20 euros estalviats a la motxilla. Diumenge tot obert. Directe a "ventanilla" els ensenyava la visa dient pour l’argent?, els primers m’enviaren al Banc Nacional Algerí, aquests al Banc Exterior Algerí, aquests a un banc amb nom francès, aquests a una sucursal seva set carrers més avall on era possible treure calers però havien perdut la connexió! hem proposaren la seva seu central a l'avenue Ben Boulaid; allí tragueren una maquineta de les de pagar als restaurants i passaren la targeta, hem donaren el resguard i m’indicaren per anar a caixa. Lo irònic és que abans de entregar-me els 40000 dinars havia d’abonar 60 din (quasi un cafè) pel servei i en prou feines me’n quedaven 80.

S’ha de dir en defensa seva que els algerians venen d’un època estil comunista i tot encara fa una mica de tuf a burocràcia. Pel bitllet de tren m’han donat un quart de foli omplert a ma i ell s’ha quedat dues còpies a paper ciclostilat; sort que nomes érem cinquanta a la cua i anava amb retard.

A poc a poc van obrint mires al estres modern. He coincidit amb un festival de jazz, ple de gent jove, i quan la presentadora agraïa als patrocinadors la seva col·laboració en nombrà un que tots aplaudiren i aclamaren, era la companyia de telefonia mòbil de la que estan profundament enamorats.

L'os de Tunìsia. Costa Nord.

Acabo i passo pàgina a Tunísia amb la costa Nord. Els primers dies he dormit a Bizerte. tenen un bonic i pintoresc port de pescadors amb la vella medina al costat; a darrere han construït la nova ciutat i un atrafegat port de mercaderies. Al hotel he coincidit amb un català ( el 2on en tot el viatge!) que visitava el país fent dit. En una de les excursions he arribat al poble de Raf Raf. El Gianpiero m’havia demanat que sondegés la zona buscant casetes blanques amb cúpula i vistes al mar. El lloc te molt d’encant i possibilitats, hem recorda la costa Nord de Menorca. Només apunto dos inconvenients, el vent i l’hivern que poden gratar la paciència dels no iniciats. Un altre jour vaig proposar-me visitar un parc natural d’ocells i aiguamolls. Res a dir. L’autobús m’abandonà al trencant de la carretera, vaig caminar una hora cercant algun senyal, indici... i finalment girar cua. El que si veus per aquesta província son moltíssims nius de cigonyes.
Una de les nits va tocar el Barça - Manchester. No comentaré el partit sinó el comentarista de la cadena de TV Al-Jazeera, no parava d'animar l'equip com als catalans i de tant en tant també se li escapava algun Catalunya quan el Barça tocava la pilota ( tocar, la toca bé, però...).

Vaig abandonar Biserte cap al Est, una platja que recomanava la Guia on hi ha un hotel. El punt és tant poca cosa que el taxi rural hem deixà dalt del turó i vaig haver de fer l’últim tram a peu. El lloc és perfecte per a qui els agrada escoltar les onades. Matant el rellotge caminava per la sorra fins a quatre pedres romanes de més enllà, i fent un xut a una hem sortí un crani humà semi enterrat. Com que 6 mesos sense treballar m’han fet sortir altre volta el cuc, vaig estar remenant, sortiren més ossos i una dent de vaca. Dos mesos de sou de la Generalitat buscant fòssils per l'Anòia i el més complert que vaig trobar fou un fèmur de gos que encara es doblegava; aquí faig un esternut i hem surt un crani humà! Això no es podia quedar així. Vaig anar a comunicar-ho als dos policies de la xavola de l’emissora de costes. Vingueren al escenari en qüestió amb la pistola, després de mirar-ho per tots costats i rascar-se una estona el bigoti decidiren que aquell crim ja no era competència seva i el tornàrem a colgar. Mirant pels voltants crec que les restes son més antigues que el jaciment romà; quan torni a ciutat aniré a algun museu a explicar el que tenen per allí i si els interessa ja s’espavilaran.

El meu Pare ja te el passaport a les mans i la resposta és: VISAT d'Algèria per a trenta dies; pensava que m’emocionaria més, potser tenia ja el pressentiment, telepatia? Ara torno a la capital per esperar el paquet; intentaré trucar a la porta del museu arqueològic, aprofitaré per saludar al Sarkosi i Senyora que estan de tour per aquí, i a la fi hem despediré dels tunisians, els àrabs més tranquils de tots i grans aficionats a la tonyina de llauna.

De visita al Gianpiero. Sousse

Deixo el marró i passo al blau mediterrani. Sousse és un dels centres hotelers de per aquí. Les platges blanques, el clima i el caràcter dels tunisians ha propiciat l’establiment d’un important negoci de paquets turístics. Jo venia sobretot perquè el Gianpiero s’hi ha instal·lat els seus últims dies de desconnexió. El lloc tampoc està malament; com quasi tota ciutat del país tenen una medina o ciutat vella envoltada per muralla. A tocar, la visita obligada del amfiteatre romà del Jem ( el que surt millorat per ordinador a la peli de "Gladiàtor") i el seu museu de mosaics; estic començant a creure q tenen mes mosaics aquí q tota Itàlia. Passejar per Monastir (foto de la dreta) un altre destí playero. A menys d’una hora hi ha Kairouan, la 4ta ciutat santa del islam després de la Meca, Medina i Jerusalem. 7 visites a Kairouan valen per una visita a la Meca, me’n falten sis.
El Gianpiero ve sovint, la seva afició per Tunísia cal afegir les ganes de fugir de Itàlia. Diu q vol buscar una caseta blanca amb la típica cúpula, prop del mar, per quan li donin l’anticipada. A part és q els preus de les agències són escandalosos; inclosos tots els desplaçaments des de casa seva i mitja pensió en hotels de bona planta surt per 30 euros el dia; Jo tinc feines per aconseguir habitacions espartanes d’aigua freda per menys de 10. Aquest és el ganxo, en acabat ja s’encarreguen de buidar-te les butxaques. En G.P aquesta volta s’ha dedicat a regalar sabates. El dia de la platja unes sandàlies a un xaval que les calçava esparracades; i abans per Tunis estiguérem buscant unes bambes per a un nen de soles precàries que l’havia convidat a dinar a casa son pares. Aquest gest li ha donat certa notorietat al país, resulta q la germana participa al "operacion triunfo" nacional i explicà a l’audiència l’historia del italià q regala sabates.
La fixació d’alguns per saltar a Europa fa patir. El Gianpiero es coneix el tema, alguna vegada a acollit emigrants a casa seva o els ha deixat la seva direcció per fer tràmits de paperassa. Per aquí, sempre t’ho demanen, els explica una mica tot i tot el que necessiten, però ells prefereixen provar a la brava. Un noi tunisià li ha dit que vindrà a despedir-lo al avió, però ell està convençut que vol intentar pujar.
Jo anar fent, continuo la meva tesis doctoral del país. Estic content perquè he aconseguit controlar la morena, cosa no gens fàcil, en aquest terreny una dieta sense picant és tant complicada com una dieta a la Plana sense porc.

Un mar fet de desert. Gafsa

Deixo el verde q te quiero verde i vaig a buscar el marró del Sud.Cap aquí tenia molta curiositat per a trepitjar un chott. Un chott és com un mar al desert. Una persona amb problemes de daltonisme o propensa als miratges pot pensar q està davant d’un gran llac d’aigües calmades. Les seves característiques principals son una superfície geomètricament plana, sense pendent i que alguns períodes de l’any queda recoberta per una prima capa d’aigua que al evaporar-se ajuda a fer aquesta crosta cruixent de sal i arena.Tot això no és massa problema per fer-hi passar carreteres i visitar els pobles i palmerars del voltant. La meva recomanació és Tozuer un poble fet amb sanefes de maó.
El meu campament base estava a Gafsa. un embut geogràfic de la Tunísia cap a les zones dels chotts. Com a bon embut te unes fonts que els romans s’encarregaren d’urbanitzar en forma de piscines; del mur surten tres brocs com a punys que brollen tot l’any, amb aquest bé de Deu de raig d’aigua prou es mereixen un transvasament.
També m’he apuntat a un atractiu turístic d’aquests per passar les hores. un tren de l’oest que passa pel mig d’unes gorges fins arribar a unes mines de potassa. De tant en quant la màquina "s’escalfa" i tots podem baixar a estirar les cames i fer alguna panoràmica.He rebut un missatge de correu electrònic de la Sara (agència algerina) d’aquells q sobten una mica així per Internet i sense conèixer-nos directament. Hem proposen ser el seu representant comercial en un projecte complex turístic a la zona de Taref. Crec que aquesta noia va una mica confosa respecte a les meves intencions. Ja li he dit que no soc home de negocis; en tot cas si algú i veu un filó de turist-totxo-dolars li puc passar el contacte.De les meves previsions optimistes de temps pel visat no s’ha complert cap. La vida sense passaport continua. La proximitat del desert i la frontera Algeriana fa sortir controls policials com bolets. Només un hem demanà d’identificació, li vaig ensenyar una fotocòpia a color i amb el meu francès de beixamel vaig intentar posar-lo al càrrec de la situació; crec que s’ensumà el marron i amb dos copets a l’esquena hem digué: You are welcom, q traduït al argot tricorni seria: circule senyor circule.

Le Kef

Le Kef és una petita bonica ciutat al interior del Nord de Tunísia. M’agrada aquest nom, es mereix el títol. Des d’aquí he aprofitat per fer alguna sortida sense allunyar-me més enllà de 50km.

Els meus primers dies sense passaport han passat com oli en un llum. En les arribades als hotels acostumen a demanar-lo per omplir formularis. En aquest atrotinat negoci no ha calgut donar explicacions, el mànager és cec i el noi que l’ajuda diu bonjour a qualsevol hora del dia, (aquí es pot intuir el criteri del autor amb els allotjaments). El lloc te bastant d’encant encara q li faltaria un cop d’ull al manteniment general.

A Le Kef hi ha una mica de tot sense exagerar. Un castell dalt del turó, part de muralles, banys romans, una basílica bizantina, una sinagoga, carrers blancs empinats i empedrats, la petita mesquita morisca, i el seu museu; tot això junt i molta tranquil·litat.

La primera visita vaig tirar una mica cap al Nord a veure la ciutat romana de Dougga, diuen la més gran i més ben conservada de Tunísia, i la més lliura; pots campar-la per allí, del arc al capitoli, saltant fins al teatre, aturant-me al temple, fent una visita al puticlub i acabant al circ; inclosos mosaics trepitjables i columnes abraçables.

Per aquí a prop hi ha Testour, un poble refundat el SXVII pels moriscs expulsats del Al-Andalus. Diuen que fa 150 anys encara organitzaven alguna cursa de braus. Pots trobar-hi cognoms i cares típical spànish i conserven una música que s’emportaren de allí, el "Maluf"; he de buscar algun C.D, no és flamenc però sona bé.

Un altre dia vaig tirar cap al Sud a visitar un d’aquests llocs, que jo soc tant fan, anunciats a les guies amb el repic de "solo accessible por...." En aquesta ocasió és un taula envoltada de cingles que de sempre han utilitzat per la aguait i barallar-se només accessible per escales a la roca. La caminada molt maca, les vistes preciós (al fons Argèlia) i a dalt quatre parets i quatre forats amb aquesta màgia... un guarda i un gos.

Tornant amb la bus-furgo hi havia una dona de mitjana edat, rabassuda, de cara alegre i el bolso ple de colònies, q trencà el silenci i començà a explicar una història. Al principi cares de circumstàncies, algú se li escapava el riure, i al final tot el passatge es pixava (menys jo). He investigat una mica i he descobert que la dona estava casada i amb canalla. Un dia el seu marit li digué que no l’estimava i li proposà que la deixava marxar amb un altre home a canvi de diners. Ella li contestà q el q havia de fer era buscar-se la vida i marxar de casa perquè a partir d’aquell moment ja estaven divorciats. La gent de camp sempre han estat més pràctics i viscerals.

P.D: Felicitats Jimmy i penya en general. El meu condol als italians.