diumenge, 11 de maig de 2008

Pels carrers d'Alger.

Alger és un altre d’aquestes poques grans ciutats mediterrànies que creix a peu de mar. Els francesos varen marxar a cops de colze fa 45 anys i l’escenari encara te tota la pinta de un bulevard, però els personatges han canviat. La visita es pot alleugerir si abans fas un curs intensiu al Raval. M’agrada el contrast entre el peu de carrer brut, caòtic i fosc, amb les grans façanes blanques plenes de balcons i porticons blaus. Les cortines pengen per l’exterior, estil la porta de les tendes tuaregs, i de tant en tant veus sortir caps de canalla o senyora gran. Aquest llençol deu ser important, el noi de la recepció de l’hotel m’avisà de que tanques els porticons, mig en broma, no fos cas que hem disparessin des del bloc de davant.
El barri més antic és la casbah, tot de carrerots de graons empedrats que pugen muntanya amunt, però no tant laberíntic com el volen pintar. El conjunt està catalogat per L'Unesco però continua molt degradat, amb solars plens de runa i puntals. També tenen un pintoresc barri espanyol on venien a caure diferents remeses de refugiats, entre ells un tal Juan Bastos que muntà una fàbrica de cigarrets.
Aquí pensava saludar a dues Sarahs. Una la de la carta d’invitació pel visat ; jo convençut que tenien l’oficina a la capital i, espifiada, resulta que són una agència de capital de província, l’hi he donat molts records via e-mail. L’altre, una noia algeriana que vaig trobar a la sala d’espera del aeroport del Caire; aquesta contestà el telèfon i la vaig enxampar treballant en un estand del construmat nacional a les afores de la ciutat; vaig arribar-hi i poguérem xerrar un moment, vaig intentar fer passar el temps però hi han poques coses més ensopides que una fira de la construcció i quedàrem per després fer el got, a partir d’aquí un pam de nas perquè si te visto no me acuerdo.
A part de passejar pels carrers, ara mirar el mar i ara la ciutat, tampoc hi ha massa res a fer. Una opció clàssica que he escollit es anar al museu d’art modern de la ciutat. Un altre dia vaig marxar del brogit urbà per saludar una tomba númida perduda entre turons. En definitiva marxo d’aquí moll, continua plovent, i una mica decepcionat; a la recerca de la gent del desert amb la seva calma i espiritualitat.