El desert no està a prop. He agafat un bus a les 8h que arriba a Gardahia a mitja tarda. Primer travesses la serralada de boscos verds, a la falda Sud van passant a prats i a migdia és paisatge àrid de rocs i arbusts. La carretera està plena de controls (bé, tot el país), normalment deixen circular als autobusos, o quan pugen a inspeccionar nomes incordien a la gent de color que la majoria son compatriotes seus.
A Gardahia ja has entrat al desert. Es una vall coberta d’arena que fa de magatzem de l’aigua; on creixen palmeres i tenen els pous per abastir-se del preuat element. Aquí conserven les seves particularitats, no són ni saharians ni muntanyencs del Nord. Sobretot destaca una arquitectura de façanes llises, sense quasi obertures, colors naturals i terrats plans amb recolzadors i angles arrodonits. La gent viu més religiosa. La majoria de dones van tapades de dalt a baix amb un llençol marfil que s’agafen amb la ma i els homes casats porten el birret blanc.
Durant la visita guiada he coincidit amb una parella jova francesa i dues jubilades alamanes. El noi francès el seu pare treballa en la Alstom construint el metro d'Alger. Com a tals els obliguen a seguir tot un protocol de seguretat. A la capital no poden fer cap pas sense la companyia del seu taxista particular. Aquí els han deixat respirar i realment se’ls veia més alleugerits al vespre quan hem quedat per menjar xai a prop de la pç. del mercat.
Marxant de Gardahia un altre bus maratonià per carreteres desèrtiques, en 500km només he vist 3 nuclis i una "ciutat". Durant mig trajecte he tingut al costat l’iman Abdallah de Berriane. Un pintoresc senyor de barba blanca, ull de vidre, sense una dent i tres de plata. Xerraire d’ofici m’ha explicat tot lo dels llibres sagrats, els 5 profetes, la mesquita de Cordovà, el cel i l’infern... Ha visitat mig món i m’ha donat records per l’iman de la Rambla. Quan hem parat a dinar complint la tradició d’hospitalitat ha pagat el plat i al conductor del mini-bus li ha tocat convidar-me al cafè. Distès i simpàtic amb tothom només ha perdut una mica els nervis en un control policial, se’ls mirava remugant i al refer la marxa s’ha posat a cridar "auf wiedersehen! auf wiedershen!", li he fet un gest de al tantu q és la poli i ha aixecat el bastó volent dir que ell aviat ho tindria arreglat.
A Gardahia ja has entrat al desert. Es una vall coberta d’arena que fa de magatzem de l’aigua; on creixen palmeres i tenen els pous per abastir-se del preuat element. Aquí conserven les seves particularitats, no són ni saharians ni muntanyencs del Nord. Sobretot destaca una arquitectura de façanes llises, sense quasi obertures, colors naturals i terrats plans amb recolzadors i angles arrodonits. La gent viu més religiosa. La majoria de dones van tapades de dalt a baix amb un llençol marfil que s’agafen amb la ma i els homes casats porten el birret blanc.
Durant la visita guiada he coincidit amb una parella jova francesa i dues jubilades alamanes. El noi francès el seu pare treballa en la Alstom construint el metro d'Alger. Com a tals els obliguen a seguir tot un protocol de seguretat. A la capital no poden fer cap pas sense la companyia del seu taxista particular. Aquí els han deixat respirar i realment se’ls veia més alleugerits al vespre quan hem quedat per menjar xai a prop de la pç. del mercat.
Marxant de Gardahia un altre bus maratonià per carreteres desèrtiques, en 500km només he vist 3 nuclis i una "ciutat". Durant mig trajecte he tingut al costat l’iman Abdallah de Berriane. Un pintoresc senyor de barba blanca, ull de vidre, sense una dent i tres de plata. Xerraire d’ofici m’ha explicat tot lo dels llibres sagrats, els 5 profetes, la mesquita de Cordovà, el cel i l’infern... Ha visitat mig món i m’ha donat records per l’iman de la Rambla. Quan hem parat a dinar complint la tradició d’hospitalitat ha pagat el plat i al conductor del mini-bus li ha tocat convidar-me al cafè. Distès i simpàtic amb tothom només ha perdut una mica els nervis en un control policial, se’ls mirava remugant i al refer la marxa s’ha posat a cridar "auf wiedersehen! auf wiedershen!", li he fet un gest de al tantu q és la poli i ha aixecat el bastó volent dir que ell aviat ho tindria arreglat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada