L'habitació color cigró. Tunis

Tunísia és de tots els països del viatge el que hem donava menys al·licients. Aquí estic, encallat. Enlluernat pel visat de Líbia m’he adormit amb el d’Argèlia, i tampoc és fàcil; segurament sols qüestió de temps, calers i paciència.

Mentrestant per la capital Tunis, en aquesta mena de protectorat francès que recorda més a un barri magrebí de Marsella que no pas una ciutat del Nord d’Africa. La gent és sospitosament tranquil·la, i fins i tot se’ls ha encomanat aquest aire d’eterna tardor dels francesos. He trobat lloc al Hotel Victòria de la pç Barcelona, centre neuràlgic de la urbe. Estic en una habitació de sostres alts i color cigró, exageradament gran i quadrada per la seva guarnició; a la paret del fons un radiador d’aigua calenta i una pica empotrada de les de la guerra civil, a la dreta una tauleta amb cadira de cara a la paret i una llar de foc tapiada, el terra és bonic estil eixampla. Crec que no hi ha gaire gent més en tot l’edifici. Tres portalades més enllà tinc el bar Marius amb moltes taules i grups de senyors q xerren, aquí he pogut gaudir altre cop d’un cafè expresso o de sucar el croissant matiner al café-au-lait. Intento passar el temps, sense masses ganes, tocant tecles a les palpentes esperant que alguna engegui la ferregosa màquina burocràtica que m’acabi donant els segells necessaris per marxar d’aquesta terra de transit.

Puc explicar una alegria. Quan vaig passar per Bolonya a visitar l'Imma, el Costas i l'Alessandro no tenien lloc per dormir i vaig estar a casa d’un amic seu, el Gianpiero. Doncs resulta que aquests dies està descansant a la costa de Tunísia. Abans d’ahir vaig anar a veure’l; s’agraeix canviar una estona la ciutat per la platja i la bona companyia. Segur que ens retrobem abans de marxar. Q més puc explicar... A Tunis cal passejar per la Medina, la zona dels carrers estrets i recargolats plena de botiguetes. La diferència amb les q he vist fins ara és tota blanca i amb finestres i balcons decorats estil morisc. També he anat a visitar la ancestral Cartago i arqueològicament ha estat molt decepcionant.

Ara q ja m’ha passat l’enrabiada de Líbia. Coneixent els entrebancs que posa qualsevol país d'Europa per a concedir un visat turístic als àrabs ( no diguem ja dels altres) i veient la cara d’en Gadaffi, no em sorprèn que ells també intentin fer-ho complicat.