Nord Xipre, adeu Turquia.

He arribat a una illa partida en 2. Al nord hi han els turcs xipriotes, en un tros de terra oblidats per tothom, nomes reconeguts per Turquia i despreciats pels seus veïns del Sud. Si et passa res estàs perdut, no existeixen ambaixades. A mi no m’han entrat be, sort del reconfortant Sol nostrum. Els preus doblen als turcs (volien cobrar-me 3 euros per un te i dues galetes Principe!), utilitzen la seva moneda i tot ho importen d’allí. Regne una atmosfera decadent i poc entusiasta. El tros d’illa esta ple de militars, casinos, jubilats europeus i urbanitzacions pensades per a ells. No produeixen res, no he vist ni un trist ramat de cabres. Els sous dels funcionaris son desorbitats i el carrer es ple d’homes mans a les butxaques. Tot plegat em fa mala pinta.Vaig arribar pel port principal, en una ciutat q ja he oblidat el nom. Desprès vaig visitar Famagusta, una melancòlica joia del mediterrani, antic port obligat de comerciants i templers; esta envoltada per muralles venecianes i al centre s’amunteguen desenes de precioses esglésies actualment abandonades o reformades a mesquites pels otomans; la zona de platja era el Benidorm dels 70's ara recorda l’escena d’una pel·lícula de zombis. Finalment he anat a la capital Nicòsia, una de les ultimes ciutats dividida per un mur militar, la famosa línia verda; aquí l'ONU a injectat diners de maquillatge i pots fer un bonic recorregut pels principals recons, però a la q surts del itinerari trobes a faltar les faroles.
A la practica estic a Turquia. Aquest es un territori ocupat des del 1974 per defensar el q consideraven drets dels turco-xipriotes. Per tant aprofito per despedir-me dels turcs.
Abans però voldria donar 4 línies al tema kurd. Una gran majoria viuen dispersos arreu, camuflats entre la gent, atemorits pel menyspreu i el boicot, tant q fins i tot em demanaren q no els nombres en el blog per no perdre la seva feina. El seu problema es doble; per una banda el govern i els militars q no tenen en el seu diccionari la paraula kurd i fan servir el comodí de terrorista; i per l’altre un moviment armat de ideologia extrema esquerra q associa el reconeixement del seu pobla amb la lluita armada. Els q vaig conèixer nomes volien viure tranquils en el lloc on varen néixer i desconfien de totes dues opcions. Els últims anys ambdós han fet públic alguns gests, però insuficients davant actituds enquistades.

Be doncs, adéu turcs! un poble q tenen un cert parescut als badalonins (una abrasada); gent afable i disposats a parar-me pel carrer i demanar q faig. La gran majoria meravellats per Europa i amb unes malaltisses ganes de formar-ne part. El país es modern, te empenta de sobres i, em repeteixo, una fantàstica xarxa d’autobusos q facilita la mobilitat i, crec jo, de gran respecte cap a les persones. En la llista negra hi han unes greus faltes cap els drets humans, el problema dels kurds, el conflicte de Xipre molt relacionat amb les males vibracions entre ells i grecs, i finalment q Europa sigui capaç d’acollir un país de majoria musulmana.
A Turquia m’ha caigut un mite mediterrani: l’oli d’oliva, no l’he vist per enlloc. La majoria de carn q mengen esta feta en aquests doms q donen voltes a uns plafons d’estufes de la iaia, moltes sopes (xorbes), alguna cassolada... i l’amanida mes comú es un plat de julivert en rama, 4 talls d’un rave gegant, sal i llimona. Als restaurants no existeixen les setrilleres!
...cada vegada m'enrottlo mes.