diumenge, 24 de febrer de 2008

Petra no decepciona!

Passin i gaudeixin del q pot fer la natura amb les roques i de com l’home sap engalanar-ho! A part d’una de les meravelles, Petra es tot un laberint on cada u pot buscar-hi el camí q mes li plagui. L’entrada ja es com un llarg passadís de desconnexió que et va preparant per no tocar de peus a terra en tot el dia.

Els beduins fan d’amos i senyors ( de fet ho varen ser fins que un suís reconvertit al islam va descobrir l’amagatall fa 150 anys); amb els seus camells, ases i carretons per fer-te arribar on calgui; els tenderetes de plata i souvenirs q afegirem a la col·lecció, o una simple ombra amb un foc a terra i una tetera; sempre estirant per que t’aturis una estona. Tot el conjunt fa la seva patxoca. Però els mestres i mèrit d’aquest jardí àrid han estat sempre els mateixos, els Nabateus. Una mena de vigilants del desert que sempre intentaven treure el millor profit dels q en aquell moment tallessin el bacallà (egipcis, grecs, romans...), i se’n sortiren molt be.

Una vegada dins ets lliure per pujar escales, ficar-te a tots els forats, barallar-te amb el vertigen que no et deixa veure el final del cingle, buscar defectes a les façanes de les tombes, fer carreres de camells o veure desfilar totes les varietats de turistes del planeta sense límits d’edat ni condició. Finalment, quan ja comença a tombar el dia, els veus baixar per tots els camins confluint cap a la gorja de sortida; la gent desmanegada, sabates plenes de pols i cares de satisfacció; un q esgota el cul d’ampolla i crida als altres q no el deixin enrere, converses q ja han perdut tota superficialitat. Sembla com un final de festa d’aquestes q duren tota la nit i quan comença a canviar la llum, quasi per inèrcia, busques anar a reposar... i tornar-hi l’endemà, perquè amb un sol dia no t’acabes Petra.

Llàstima q al sortir de la gorja s’acaba l’encanteri; i que mes cru q l’historia q teníem a l’hotel (una matrimoni alemany i jo q compartíem la tertúlia del mati i vespre). A l’habitació del costat hi havia una parella d'allí. La dona creiem q no sortia de l’habitació, l’home tenia la clau però ella passava el passador. La primera nit nomes va ser el xou de obra, obra i la posterior discussió. Però la segona nit vaig sentir q la pegava. El vigilant els va cridar l’atenció. Crec q no va passar res mes però vaig dormir fatal. Al mati varem comentar a l’amo q havíem sentit la baralla, ell va dir q eren acabats de casar i q si tornava a passar els trauria del hotel, al vespra ja no hi eren; trista solució, i hem sap greu dir q a ningú vaig notar el mateix grau d’angoixa q passarem nosaltres.

8 comentaris:

Gemma Rifà Castro ha dit...

ola eudald m'ha encantat el brassalet de coure!!!
Àfrica
gracies

Anònim ha dit...

Moltes felicitats Africa i un peto des d'aqui.

Eudald

Gemma Rifà Castro ha dit...

GRACIES

Gemma Rifà Castro ha dit...

HOOOOOOOOOOOOOOla:
Miret les noticies que israel estan una mica asbolotats.
gemma

Gemma Rifà Castro ha dit...

eudald on ets ara mateix? AFRICA

ada ha dit...

hola, em pots llegir? renoi,s la 1ra vegada que entro en un blog i estic una mica desconcertada!buf, encara no sé gaire com funciona i si tu seràs l'únic que em llegiràs o podrà llegir-me tothom qui et busqui. Bé, estic tant...res i tot!!com estas,que fas?com et sents?tinc moltes coses per dir-te ,però...no sé com es fa amb aquest poc espai que em limita l'ordinador
les teves paraules m'han emociontat Eudald,de veritat, he llegit amb delicadesa els úlitms dies que expliques i...m'he quedat de pedra( com les de les foto!!)les pròximes vegades ja no em passarà,je,je
t'escric amb els ulls molt oberts,un somriure tímid i els dits que no corren tant com jo voldria!
que totil•la! però...per un moment t'adones que més enllà del carrer per on passeges cada dia, hi ha gent que també passeja per uns altres paisatges, que la vida no s'atura a la cantonada, que terres enllà, tot segueix el seu ritme!! que la gent viu el que encara no hem pogut palpar, i que ens explica el què li passa per dins i des d’aquí estant, llegim, des d'una casa de maons, l’única casa que fins ara coneixem!
bé, continuaré llegint cada troç que ens regales, gràcies.
llàstima que petra,,,no té un final feliç. Això si que ja ho hem palpat a prop de casa,,,desgraciadament!
Eudald! cuida't, quan t'enyoris, busca a la butxaca la castanya que et vares endur, que te l’emprenta de casa.
res, i tot.
mil petons,
mil ganes de saber-ne més.
mil admiracions,
mil alegries de saber-te content.
mil disculpes pels últims dies que et vaig fer viure a casa.
mil rialles que recompensen una mica,
mil...vegades que tornarem a compartir.
sort i fins aviat.
petons.
ada

Anònim ha dit...

Ada! prou q m'emociono.

m'agrada molt q ho sentis aixi aquestes quatre linees q vaig escrivint Est enlla. L'intencio del blog ja era mantenir els familiars i amics el mes aprop possible mentres estaba de parranda pel Mediterrani.

Un peto i mil records, Eudald

Anònim ha dit...

hola eudald, soc el teu cosí, com va per l'àfrica?suposo que amb aquesta volta del mediterrani podràs constatar el que tan comenta la gent, que la gent mediterrania són uns escandaloso i que la liant molt, bé a part de que en general també agrada molt menjar.bueno, una abraçada. Fins aviat.