volta al mediterrani

Semidirecte a Torelló

2008-06-05T02:46:00.000-07:00

Aquests darrers dies m’han començat a sortir tots els mals. Tinc l’estómac poc coordinat, el cap ple de mucositats, esgotament general, s’ha escardat un vidre d’ullera. Tot i això crec que tantes batalles amb els transports de 17 països m’han curtit suficientment per afrontar un últim tram amb els regionals de RENFE de la línea Barcelona - Puigcerdà. Sempre m’ha agradat aquest trajecte i esporàdicament quan no tinc pressa l’intento recuperar. Quina manera d’arrodonir els 7 mesos arribant amb ferrocarril, com els reis d’orient o el de l’anunci de la tele.
La RENFE no m’ha decepcionat. He pogut arribar abans d’hora gràcies a que havia caigut una catenària i el servei s’havia aturat. Quan he baixat del tren de València a Sants encara faltava un hora pel següent enllaç. M’he dirigit a la taquilla i quan he demanat la línea de Puigcerdà al noi ja ha canviat el semblant. Per esquivar l’avaria havia d’agafar la línea de Sant Celoni, baixar a Granollers on esperaven uns autobusos fins a l’altre estació de la ciutat i recuperar la via habitual - quan surt el pròxim cap a Granollers Central? d’aquí 5 minuts - Una vegada dins el dispositiu ha anat tot rodat, el trajecte s’ha reeixit abans de l’horari estipulat. A l’andana de Torelló no hi havia ningú, he fet els darrers metres del viatge com tots els altres, carregat i passejant; he trucat a la porta de casa i ... vet aquí un gos, vet aquí un gat aquest periple s’ha acabat.

L’Anna i l’Assumpta hem regalaren un diari de viatge amb alguns fulls omplerts amb cançons o poesies del que m’aniria trobant. Aquesta de l'Ovidi m’agrada com a final.

Au, adéu! Comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me'n vaig; sóc qui torna.

Granada i València. Moros i cristians.

2008-06-03T09:05:00.000-07:00

Bé, ni tan moros ni tan cristians. El regna de Granada va ser l’últim de claudicar sota els Reis Catòlics i València és on es concentraven més moros o moriscs (dels d'apeu) quan la seva expulsió o reconversió final el 1609.

Granada tocava passar. Quan parles amb estrangers que han visitat Espanya o amb els àrabs enlluernats per l'Al-Andalus, tots canten la bellesa de l'Alhambra i fa certa vergonya seguir-los la corrent sense saber massa de que va. La primera expedició llampec els 80's amb els amics impossible de contabilitzar. Això hem fa recordar que també estan a la llista la Pedrera i la Sagrada Família, però abans clar necessitava anar al Taj Majal. L'Alhambra està reconeguda com un dels més bonics conjunts d’art islàmic no religiós. No és la seva espectacularitat; el lloc on està situat, els seus preciosos detalls i d’agradable sensació de tranquil·litat. L’aigua i els jardins fan una porta de connexió amb el passat, a més ara que a plogut està tot brillant.

Vaig ràpid que ja tinc ganes d’acabar.

Valencia tampoc hi havia estat mai. M’ha fet pensar amb la meva primera parada del viatge a Perpinyà, allí eren els francesos aquí són els castellans, allí no sabia massa com agafar això del viatge aquí és la propera vida normal. Bé, tot el centre molt endreçat, una mica avorrit això de passejar pel carrer i que tot passi de llarg, però ja mi aniré acostumant. El complex estació espacial del Calatrava és brutal, et deixa bocabadat.
Ja estic fent els primers passos de reimmersió; menjars, begudes, converses ... potser quan hem llegeixis ja soc arribat.

Marialand, Nord Marroc.

2008-05-31T13:22:00.000-07:00

Un dels reclams que pot buscar la gent al Marroc és fumar porros. Es il·legal però es permet i en zones es permet cultivar. No es fa estrany als bars més campetxanos veure senyors de qualsevol edat cremant haixix; i sí ets turista contínuament t'en ofereixen per comprar.
De Fes hi ha un bus que va entrant cap a les muntanyes del Rift. La gent allí viu en cases disperses i d’aprofitar qualsevol marge tou de terra. A partir d’un punt comencen a canviar el blat per la marihuana i durant 40km és l’únic que hi ha, ni una trista tomaquera o camp de patates. Al bus una professora de col·legi m’explicà que el cultiu començà amb la colonització espanyola i francesa. Quan has assumit la brutalitat de m2 costa d’imaginar com s’ho fan per passar-ho a Europa.
Al mig d’aquesta taca hi ha Ketama. El paratge és preciós, a 2000m d’alçada i molt escarpat, amb boscos d’alzina sureda, roures i el mític cedre al cim. Però el "poble" només és un creuament de carreteres que s’ha fet gran, la gent viu fora al camp. Acabava de ploure i el lloc tenia un aire a "ciudad sin nombre" tot desorganitzat. Durant l’estona que vaig necessitar per menjar-me mig pollastre i esperar el canvi d’autocar varen anar desfilant tot de "pajaros" amb tics, intentant explicar-me els encants de passar uns dies a casa seva o de comprar. En tot cas sí algun fumeta se sent temptat, treu-t’ho del cap, allí ets carn de canó. Una cosa que hem va sorprendre de Ketama i els dos pobles del voltant és que no vaig veure cap dona pel carrer; primera vegada en tot el viatge!
Quan començava fer-se fosc vaig arribar a Chefchaouen. Fins l’endemà no vaig poder veure lo preciosa que és aquesta ciutat encaixada al naixement d’un riu. Han fet una gran feina per mantenir el centre viu i blanc; i amb un dia net, assolellat i de mercat local és un plaer de visitar.
I com que ja fa baixada, d’una tirada fins a Tanger, la ciutat vigilant de l’estret de Gibraltar. Entre que els dos dies va fer boira pixanera i que jo he recuperat el constipat de la primera part, no l’he aprofitat. Ha servit per tornar a veure la península a un dia caminant, per despedir-me del trosset de Marroc i tots els seus contrasts; i quasi per acomiadar-me de la volta al Mediterrani.

Ara com fa cent anys. Fes

2008-05-28T14:22:00.000-07:00

Ja he arribat a Fes, capital de l’artesania al Marroc; i no és una etiqueta pel visitant, realment està plena de tallers i gent que treballen la pell, el metall, catifes, fusta, mosaics de ceràmica... i els és ben igual de que vinguin turistes o no, ells es guanyen la vida amb això ara com fa cent anys. la part vella té un altre encant, és la segona vegada en tot el viatge que hem perdo donant-me per vençut, amb l’agreujant que no havia demanat la direcció del hotel -últimament estic fent moltes pífies de principiant- i ni el del taxi hem va saber ajudar. Realment val molt la pena deixar-se vagar per la medina (ciutat vella emmurallada) amb o sense guia local. dins hi viuen unes 100.000 persones. Es fàcil passar el temps, només cal que t’agradi el te amb menta (dels millors que he provat), regirar una mica buscant un bon recò-bar i veure passar els ases carregats, la canalla que no saps mai si venen o van ha estudiar, algun orfebre picant xapa d’aram o uns senyors que juguen a cartes i al parxís mentre fumen un cigarret de haixix. Una de les zones curioses és l’antic quarter jueu; vaig entrar a una de les cases, encara conservava el seu estil àrab senyorial però ara s’ho havien repartit 13 famílies, cada una tenia una sala menjador més o menys gran amb dos envans als laterals per separar la cuina i l’habitació de clapar. La fita estrella són els pous dels tints, t’ho mires des d’un terrat bocabadat, espectador d’una feina on embruten igual l’aigua ara com fa cent anys.
Un dels dies he anat fins a Meknès, ciutat gran a 1h30 d’autobús. De dia m’hi he avorrit bastant. Al vespre he pogut veure un grup marroquí que m’ha recomanat la Mireia de l'Esquirol, els Dogba. L’hora de concert m’ha agradat bastant, barreja de reagge, rock i rap magrebí. He marxat abans perquè ja era fosc i patia per tornar. Quedava un bus; Asseguts i amb mitja hora de retard ha pujat el dels tiquets dient que allò s’havia anul·lat, que no érem prous per engegar. Al veure que la resta no s’immutaven gaire he anat a buscar un taxi (sempre acaben sortint taxistes); 12 euros no és massa car tenint en compte que la gasolina i els cotxes valen quasi igual aquí que allà. El tram final l’he fet amb el taxi urbà; al anar a pagar el preu del taxímetre m’ho ha incrementat vuit dirhams... que si la tarifa nocturna que si tralarí - tralarà; mentre afegia els diners anava fent així amb el cap "ai le morroc, le morroc", el tio s’ha cabrejat: que no, que tots els marroquins paguem igual; ha fet sortir el conserge per que m’expliqués tota la qüestió de la tarifa nocturna, i el conductor quan més xerrava més s’esverava; ha marxat d’un cop de porta i jo dient-li salam malicum (tinguem la pau), salam malicum.

Pòlvora pels cavalls. Nord-Est Marroc

2008-05-25T07:50:00.000-07:00

He fet una mena de doble salt mortal enrere i m’he plantat a Melilla. Venint dels desmanegats carrers àrabs semblava un telefilm, tot plàcid, pintat i endreçat; però aviat me l’han cardat. Entre que anava adormit, baldat i carregat; i avesat a que qualsevol tipus amb xancletes, xandall, fumant com un carreter i mal afaitat podia ser un respectable pare de família amb un negoci ambulant, els hi he servit en safata. El cas és que m’ha vingut un element d’aquests que "hola, que tal ... como va Barcelona ... conozco un hotelito, bien de précio ... tengo un Chivas bueno ... carton Marlboro? ... es pa un favor ..." No se com s’ho a fet anar però ja teníem un col·lega que anava a per medio carton que jo no havia demanat. I, inexplicablement, li he donat 14 euros "porqué el cambio, asi no le va mal..." No he despertat fins que s’ha aixecat un moment a buscar el metxero i no ha tornat. Ben vingut a Espanya i al mon real.
La primera mesura de crisis ha estat entornar-me amb els àrabs, ells tot i vendre’t duros a 6 pessetes mai et deixen pelat. He entrat a la biblioteca municipal per fer la ruta del Marroc i adéu Melilla. La frontera és can pixa, està ple de marroquins als dos costats, alguns asseguts, altres intentant fer una fila, unes dones cridant-se a banda i banda del cordó policial. Jo he anat caminant fins a topar amb un policia cara Mustafà -Ya està? ya he pasado? -Allí garita le pondran sello. Al costat meu ha creuat una rentadora amb un tio ha sota, suposo que amb el pes que ja portava ningú l’ha gosat molestar.
La primera nit he dormit a Nador, ciutat originària de la meitat dels magrebins de la Plana. Sense cap encant. Entrant més al país ha arribat la compensació pel meu accés de dropolència. Viatjant cap a Taza he vist que preparaven un festival en una ciutat. He baixat i eren una d’aquestes exhibicions de curses de cavalls amb cavallers disparant pólvora dels seus avantpassats. Festival de fotos.
L’endemà he arribat a Taza i m’han recomanat un parc natural de l'Atles a 30km per passar una mica de fred i veure el mon rural.

Frontera sense forats, anant a Oran.

2008-05-19T11:31:00.000-07:00

De pujada cap a Casa abans he de trepitjar el Marroc i buscant pas de duana m’he plantat a Beni Ounif. Hem digueren, atenció! és territori de contrabandistes. Segurament els he enxampat treballant, el poble era un oasis de tranquil·litat. Els que no estaven tant tranquils eren les forces de seguretat. Venint l’autobús ha hagut de fer dues parades llargues poc habituals; la primera perquè amb la solellada una dona embarassada s’ha desmaiat; la segona perquè en un control de l’exèrcit m’han fet anar a la garita i s’han copiat fil per randa el passaport i visat. A la nit, quan ja agafava el son, han trucat a la porta, aquesta vegada eren dos policies, un municipal i dos de paisà que estaven a la recepció remirant-se el mateix paperam; feien preguntes més per vessar l’expedient que per descobrir cap escletxa sospitosa. Però, al que interessa, la frontera estava tancada; des del 90 i pico que es fan morros marroquins i algerians; doncs passar pàgina.
Al mati he voltat pel poble i el mercat. Quan picava la calda he vist una haima plantada al mig del carrer on servien tes, he fet un primer intent per entrar i no ha funcionat; però la curiositat els mata, de seguida uns de fora m’han preguntat d’on era i he acabat a l’estora amb un te i un plat compartit de llenties davant. Al marxar m’ha passat pel cap demanar si celebraven res i sí, un funeral. Ja m’estranyava a mi , tot i l’hora, l’apagament general.
Pujant al Nor he parat a Ain Sefra per veure uns gravats rupestres d’aquests que surten al bitllet de 1000 algerià. Un dels vespres ha vingut un fenomen meteorològic especial, una tempesta de les que sumades nomes veuen una setmana a l’any. Primer començà un fort vent amb sorra, pols i alguna gota, darrere la trompa d’aigua i finalment els llamps.
He arribat a Oran per provar sort a la frontera del costat. Un altre recomanació algeriana havia estat que per Oran no calia passar; nomes m’ho explico amb que no hi han estat mai. La part "francesa" te molts edificis amb encant i la ciutat vella està a la falda d’una penya amb castell i església de vistes impressionants. Per cert, la duana també tancada per turistes i nacionals.
Ara Haureu de mirar cap a Finisterre, vaig a fer un truc de il·lusionisme per aparèixer al país del costat.
Adéu algerians i sort.

Les dunes no es poden trepitjar. Timimoun

2008-05-17T02:39:00.000-07:00

Ara ja no és temporada de dunes, fa massa calor i és difícil circular per la sorra, els camellers estan de vacances i els tours de 4x4 valen una milionada. El que m’han proposat és agafar un guia que fora de campanya es guanya la vida com a taxista. M’ha portat a fer una ruta pels voltants del antic llac de Timimoun; visitar alguns nuclis en runes, travessar el palmerar i sobretot seguir els regs d’aigua que donen vida a totes aquestes taques. Són canals fets de argila i pedra de més de 7 segles de vida, formen una complexa xarxa amagada sota la sorra per on circula contínuament mig pam d’aigua, les fonts estan kilòmetres i kilòmetres amunt i acaben donant un canya de dos dits de gruix per a cada tros. T’ho ensenyen com si fos una peça de roba exquisida i delicada. Es un bon exemple de com l’home pot viure dignament on la natura en prou feines diu paraula. Perquè al Sàhara hi ha aigua, poca, corra amagant-se de la superfície esquerdada i roent.
També ens hem creuat amb algun nòmada. Crec que se perquè es tapen fina a la punta del nas, ho necessiten per a conservar l’humitat, tot i així algun està quasi sec com un bacallà.
En conclusió poques fotos de dunes. Alguna aproximació que, aprofitant el marc de la càmera, semblo estar en un aventura amb la cantimplora foradada, tempestes de sorra amenaçant... realment on he pogut veure el Sàhara ha estat a traves dels 1500 km de finestra d’autobús.
Tomimoun és un poble gran al costat d’un oasis, però fora d’aquests miratges la realitat és infinites esplanades de rocs i grava amb algun grupet d’arbusts-eriçó que busquen els racons més flonjos. Aquestes esplanades de tant en tant s’obren formant cingles plens de blocs que rodolen a ritme estacional empesos pel fred i la calor. I de sobte comencen a venir les dunes, primer petites perfectes mitges llunes, que s’ajunten en ramats i s’acaben fusionant en grans munts ondulants. Tal com arriben se’n van. Lliscant a ritme invisible són com ànimes en pena condemnades a vagar pel Sàhara. Però el que les fa màgiques és el seu color, fruit d’una mescla mil·lenària i constant, des del peu a la cresta i les del seu voltant, només la llum els pot canviar la tonalitat. Això les fa seure a la categoria de la neu, el cel o el mar.

Les dones no es poden fotografiar. Gardahia

2008-05-13T12:38:00.000-07:00

El desert no està a prop. He agafat un bus a les 8h que arriba a Gardahia a mitja tarda. Primer travesses la serralada de boscos verds, a la falda Sud van passant a prats i a migdia és paisatge àrid de rocs i arbusts. La carretera està plena de controls (bé, tot el país), normalment deixen circular als autobusos, o quan pugen a inspeccionar nomes incordien a la gent de color que la majoria son compatriotes seus.
A Gardahia ja has entrat al desert. Es una vall coberta d’arena que fa de magatzem de l’aigua; on creixen palmeres i tenen els pous per abastir-se del preuat element. Aquí conserven les seves particularitats, no són ni saharians ni muntanyencs del Nord. Sobretot destaca una arquitectura de façanes llises, sense quasi obertures, colors naturals i terrats plans amb recolzadors i angles arrodonits. La gent viu més religiosa. La majoria de dones van tapades de dalt a baix amb un llençol marfil que s’agafen amb la ma i els homes casats porten el birret blanc.
Durant la visita guiada he coincidit amb una parella jova francesa i dues jubilades alamanes. El noi francès el seu pare treballa en la Alstom construint el metro d'Alger. Com a tals els obliguen a seguir tot un protocol de seguretat. A la capital no poden fer cap pas sense la companyia del seu taxista particular. Aquí els han deixat respirar i realment se’ls veia més alleugerits al vespre quan hem quedat per menjar xai a prop de la pç. del mercat.

Marxant de Gardahia un altre bus maratonià per carreteres desèrtiques, en 500km només he vist 3 nuclis i una "ciutat". Durant mig trajecte he tingut al costat l’iman Abdallah de Berriane. Un pintoresc senyor de barba blanca, ull de vidre, sense una dent i tres de plata. Xerraire d’ofici m’ha explicat tot lo dels llibres sagrats, els 5 profetes, la mesquita de Cordovà, el cel i l’infern... Ha visitat mig món i m’ha donat records per l’iman de la Rambla. Quan hem parat a dinar complint la tradició d’hospitalitat ha pagat el plat i al conductor del mini-bus li ha tocat convidar-me al cafè. Distès i simpàtic amb tothom només ha perdut una mica els nervis en un control policial, se’ls mirava remugant i al refer la marxa s’ha posat a cridar "auf wiedersehen! auf wiedershen!", li he fet un gest de al tantu q és la poli i ha aixecat el bastó volent dir que ell aviat ho tindria arreglat.

Pels carrers d'Alger.

2008-05-11T12:58:00.000-07:00

Alger és un altre d’aquestes poques grans ciutats mediterrànies que creix a peu de mar. Els francesos varen marxar a cops de colze fa 45 anys i l’escenari encara te tota la pinta de un bulevard, però els personatges han canviat. La visita es pot alleugerir si abans fas un curs intensiu al Raval. M’agrada el contrast entre el peu de carrer brut, caòtic i fosc, amb les grans façanes blanques plenes de balcons i porticons blaus. Les cortines pengen per l’exterior, estil la porta de les tendes tuaregs, i de tant en tant veus sortir caps de canalla o senyora gran. Aquest llençol deu ser important, el noi de la recepció de l’hotel m’avisà de que tanques els porticons, mig en broma, no fos cas que hem disparessin des del bloc de davant.
El barri més antic és la casbah, tot de carrerots de graons empedrats que pugen muntanya amunt, però no tant laberíntic com el volen pintar. El conjunt està catalogat per L'Unesco però continua molt degradat, amb solars plens de runa i puntals. També tenen un pintoresc barri espanyol on venien a caure diferents remeses de refugiats, entre ells un tal Juan Bastos que muntà una fàbrica de cigarrets.
Aquí pensava saludar a dues Sarahs. Una la de la carta d’invitació pel visat ; jo convençut que tenien l’oficina a la capital i, espifiada, resulta que són una agència de capital de província, l’hi he donat molts records via e-mail. L’altre, una noia algeriana que vaig trobar a la sala d’espera del aeroport del Caire; aquesta contestà el telèfon i la vaig enxampar treballant en un estand del construmat nacional a les afores de la ciutat; vaig arribar-hi i poguérem xerrar un moment, vaig intentar fer passar el temps però hi han poques coses més ensopides que una fira de la construcció i quedàrem per després fer el got, a partir d’aquí un pam de nas perquè si te visto no me acuerdo.
A part de passejar pels carrers, ara mirar el mar i ara la ciutat, tampoc hi ha massa res a fer. Una opció clàssica que he escollit es anar al museu d’art modern de la ciutat. Un altre dia vaig marxar del brogit urbà per saludar una tomba númida perduda entre turons. En definitiva marxo d’aquí moll, continua plovent, i una mica decepcionat; a la recerca de la gent del desert amb la seva calma i espiritualitat.

Els 7 ponts de Constantina

2008-05-06T12:46:00.000-07:00

Altre cop tot sencer, hem agafat motxilla, passaport i jo un taxi comunitari per creuar la frontera. Cap problema, aquests tipus de taxistes sempre et poden donar un cop de ma. En territori algerià ha engegat la radio i la primera emissora a sintonitzar ha estat les noticies de "sa nostra"; cada cop estic mes a prop de casa.

Quan arribàvem a Annaba li he preguntat que tal això de l'Algèria i m’ha dit que és el mateix que Tunísia. No ho crec del tot, aquí tot és més gris i deixat, es veu més la pobresa i la gent està més apagada; tampoc està la cosa per masses focs artificials.
Annaba l’he passat bastant ràpidament. Lo més destacat ha estat la meva lluita amb un exercit de mosquits abans de poder ficar-me al llit. La ruta anava cap a Constantina, capital dels numídics, ciutat romana i de tots els que han passat per aquí. El seu atractiu són unes profundes gorgues (de Rhumel) que la fan inaccessible per a tres costats.

El primer tràngol ha estat buscar hotel. El seu aspecte era nivell acceptable però al preguntar per la dutxa no existia. Al quart intent ja hem pujava la mosca al nas i encarant-me al recepcionista li vaig dir: "així que faig amb aquesta suor? pots anar a les dutxes comunitàries" ...ai caram, així que no tenen dutxes perquè són públiques, només els de luxe i semi-luxe n’ofereixen. Es poden anar prenent apunts.

El segon tràngol ha estat obtenir líquid. A Annaba no funcionava cap caixer automàtic però tampoc i vaig fer massa cabal, era divendres i els musulmans tenen festa; vaig anar tirant amb els quatre dinars tunisians que el taxista em canvià a dinars algerians. A Constantina vaig trobar algun caixer que funcionava però no acceptaven la meva targeta (visa), era dissabte i els bancs tenen festa; sort que tenia 20 euros estalviats a la motxilla. Diumenge tot obert. Directe a "ventanilla" els ensenyava la visa dient pour l’argent?, els primers m’enviaren al Banc Nacional Algerí, aquests al Banc Exterior Algerí, aquests a un banc amb nom francès, aquests a una sucursal seva set carrers més avall on era possible treure calers però havien perdut la connexió! hem proposaren la seva seu central a l'avenue Ben Boulaid; allí tragueren una maquineta de les de pagar als restaurants i passaren la targeta, hem donaren el resguard i m’indicaren per anar a caixa. Lo irònic és que abans de entregar-me els 40000 dinars havia d’abonar 60 din (quasi un cafè) pel servei i en prou feines me’n quedaven 80.

S’ha de dir en defensa seva que els algerians venen d’un època estil comunista i tot encara fa una mica de tuf a burocràcia. Pel bitllet de tren m’han donat un quart de foli omplert a ma i ell s’ha quedat dues còpies a paper ciclostilat; sort que nomes érem cinquanta a la cua i anava amb retard.

A poc a poc van obrint mires al estres modern. He coincidit amb un festival de jazz, ple de gent jove, i quan la presentadora agraïa als patrocinadors la seva col·laboració en nombrà un que tots aplaudiren i aclamaren, era la companyia de telefonia mòbil de la que estan profundament enamorats.

L'os de Tunìsia. Costa Nord.

2008-04-28T11:16:00.000-07:00

Acabo i passo pàgina a Tunísia amb la costa Nord. Els primers dies he dormit a Bizerte. tenen un bonic i pintoresc port de pescadors amb la vella medina al costat; a darrere han construït la nova ciutat i un atrafegat port de mercaderies. Al hotel he coincidit amb un català ( el 2on en tot el viatge!) que visitava el país fent dit. En una de les excursions he arribat al poble de Raf Raf. El Gianpiero m’havia demanat que sondegés la zona buscant casetes blanques amb cúpula i vistes al mar. El lloc te molt d’encant i possibilitats, hem recorda la costa Nord de Menorca. Només apunto dos inconvenients, el vent i l’hivern que poden gratar la paciència dels no iniciats. Un altre jour vaig proposar-me visitar un parc natural d’ocells i aiguamolls. Res a dir. L’autobús m’abandonà al trencant de la carretera, vaig caminar una hora cercant algun senyal, indici... i finalment girar cua. El que si veus per aquesta província son moltíssims nius de cigonyes.
Una de les nits va tocar el Barça - Manchester. No comentaré el partit sinó el comentarista de la cadena de TV Al-Jazeera, no parava d'animar l'equip com als catalans i de tant en tant també se li escapava algun Catalunya quan el Barça tocava la pilota ( tocar, la toca bé, però...).

Vaig abandonar Biserte cap al Est, una platja que recomanava la Guia on hi ha un hotel. El punt és tant poca cosa que el taxi rural hem deixà dalt del turó i vaig haver de fer l’últim tram a peu. El lloc és perfecte per a qui els agrada escoltar les onades. Matant el rellotge caminava per la sorra fins a quatre pedres romanes de més enllà, i fent un xut a una hem sortí un crani humà semi enterrat. Com que 6 mesos sense treballar m’han fet sortir altre volta el cuc, vaig estar remenant, sortiren més ossos i una dent de vaca. Dos mesos de sou de la Generalitat buscant fòssils per l'Anòia i el més complert que vaig trobar fou un fèmur de gos que encara es doblegava; aquí faig un esternut i hem surt un crani humà! Això no es podia quedar així. Vaig anar a comunicar-ho als dos policies de la xavola de l’emissora de costes. Vingueren al escenari en qüestió amb la pistola, després de mirar-ho per tots costats i rascar-se una estona el bigoti decidiren que aquell crim ja no era competència seva i el tornàrem a colgar. Mirant pels voltants crec que les restes son més antigues que el jaciment romà; quan torni a ciutat aniré a algun museu a explicar el que tenen per allí i si els interessa ja s’espavilaran.

El meu Pare ja te el passaport a les mans i la resposta és: VISAT d'Algèria per a trenta dies; pensava que m’emocionaria més, potser tenia ja el pressentiment, telepatia? Ara torno a la capital per esperar el paquet; intentaré trucar a la porta del museu arqueològic, aprofitaré per saludar al Sarkosi i Senyora que estan de tour per aquí, i a la fi hem despediré dels tunisians, els àrabs més tranquils de tots i grans aficionats a la tonyina de llauna.

De visita al Gianpiero. Sousse

2008-04-22T10:48:00.000-07:00

Deixo el marró i passo al blau mediterrani. Sousse és un dels centres hotelers de per aquí. Les platges blanques, el clima i el caràcter dels tunisians ha propiciat l’establiment d’un important negoci de paquets turístics. Jo venia sobretot perquè el Gianpiero s’hi ha instal·lat els seus últims dies de desconnexió. El lloc tampoc està malament; com quasi tota ciutat del país tenen una medina o ciutat vella envoltada per muralla. A tocar, la visita obligada del amfiteatre romà del Jem ( el que surt millorat per ordinador a la peli de "Gladiàtor") i el seu museu de mosaics; estic començant a creure q tenen mes mosaics aquí q tota Itàlia. Passejar per Monastir (foto de la dreta) un altre destí playero. A menys d’una hora hi ha Kairouan, la 4ta ciutat santa del islam després de la Meca, Medina i Jerusalem. 7 visites a Kairouan valen per una visita a la Meca, me’n falten sis.
El Gianpiero ve sovint, la seva afició per Tunísia cal afegir les ganes de fugir de Itàlia. Diu q vol buscar una caseta blanca amb la típica cúpula, prop del mar, per quan li donin l’anticipada. A part és q els preus de les agències són escandalosos; inclosos tots els desplaçaments des de casa seva i mitja pensió en hotels de bona planta surt per 30 euros el dia; Jo tinc feines per aconseguir habitacions espartanes d’aigua freda per menys de 10. Aquest és el ganxo, en acabat ja s’encarreguen de buidar-te les butxaques. En G.P aquesta volta s’ha dedicat a regalar sabates. El dia de la platja unes sandàlies a un xaval que les calçava esparracades; i abans per Tunis estiguérem buscant unes bambes per a un nen de soles precàries que l’havia convidat a dinar a casa son pares. Aquest gest li ha donat certa notorietat al país, resulta q la germana participa al "operacion triunfo" nacional i explicà a l’audiència l’historia del italià q regala sabates.
La fixació d’alguns per saltar a Europa fa patir. El Gianpiero es coneix el tema, alguna vegada a acollit emigrants a casa seva o els ha deixat la seva direcció per fer tràmits de paperassa. Per aquí, sempre t’ho demanen, els explica una mica tot i tot el que necessiten, però ells prefereixen provar a la brava. Un noi tunisià li ha dit que vindrà a despedir-lo al avió, però ell està convençut que vol intentar pujar.
Jo anar fent, continuo la meva tesis doctoral del país. Estic content perquè he aconseguit controlar la morena, cosa no gens fàcil, en aquest terreny una dieta sense picant és tant complicada com una dieta a la Plana sense porc.

Un mar fet de desert. Gafsa

2008-04-19T07:52:00.000-07:00

Deixo el verde q te quiero verde i vaig a buscar el marró del Sud.Cap aquí tenia molta curiositat per a trepitjar un chott. Un chott és com un mar al desert. Una persona amb problemes de daltonisme o propensa als miratges pot pensar q està davant d’un gran llac d’aigües calmades. Les seves característiques principals son una superfície geomètricament plana, sense pendent i que alguns períodes de l’any queda recoberta per una prima capa d’aigua que al evaporar-se ajuda a fer aquesta crosta cruixent de sal i arena.Tot això no és massa problema per fer-hi passar carreteres i visitar els pobles i palmerars del voltant. La meva recomanació és Tozuer un poble fet amb sanefes de maó.
El meu campament base estava a Gafsa. un embut geogràfic de la Tunísia cap a les zones dels chotts. Com a bon embut te unes fonts que els romans s’encarregaren d’urbanitzar en forma de piscines; del mur surten tres brocs com a punys que brollen tot l’any, amb aquest bé de Deu de raig d’aigua prou es mereixen un transvasament.
També m’he apuntat a un atractiu turístic d’aquests per passar les hores. un tren de l’oest que passa pel mig d’unes gorges fins arribar a unes mines de potassa. De tant en quant la màquina "s’escalfa" i tots podem baixar a estirar les cames i fer alguna panoràmica.He rebut un missatge de correu electrònic de la Sara (agència algerina) d’aquells q sobten una mica així per Internet i sense conèixer-nos directament. Hem proposen ser el seu representant comercial en un projecte complex turístic a la zona de Taref. Crec que aquesta noia va una mica confosa respecte a les meves intencions. Ja li he dit que no soc home de negocis; en tot cas si algú i veu un filó de turist-totxo-dolars li puc passar el contacte.De les meves previsions optimistes de temps pel visat no s’ha complert cap. La vida sense passaport continua. La proximitat del desert i la frontera Algeriana fa sortir controls policials com bolets. Només un hem demanà d’identificació, li vaig ensenyar una fotocòpia a color i amb el meu francès de beixamel vaig intentar posar-lo al càrrec de la situació; crec que s’ensumà el marron i amb dos copets a l’esquena hem digué: You are welcom, q traduït al argot tricorni seria: circule senyor circule.

Le Kef

2008-04-14T12:23:00.000-07:00

Le Kef és una petita bonica ciutat al interior del Nord de Tunísia. M’agrada aquest nom, es mereix el títol. Des d’aquí he aprofitat per fer alguna sortida sense allunyar-me més enllà de 50km.

Els meus primers dies sense passaport han passat com oli en un llum. En les arribades als hotels acostumen a demanar-lo per omplir formularis. En aquest atrotinat negoci no ha calgut donar explicacions, el mànager és cec i el noi que l’ajuda diu bonjour a qualsevol hora del dia, (aquí es pot intuir el criteri del autor amb els allotjaments). El lloc te bastant d’encant encara q li faltaria un cop d’ull al manteniment general.

A Le Kef hi ha una mica de tot sense exagerar. Un castell dalt del turó, part de muralles, banys romans, una basílica bizantina, una sinagoga, carrers blancs empinats i empedrats, la petita mesquita morisca, i el seu museu; tot això junt i molta tranquil·litat.

La primera visita vaig tirar una mica cap al Nord a veure la ciutat romana de Dougga, diuen la més gran i més ben conservada de Tunísia, i la més lliura; pots campar-la per allí, del arc al capitoli, saltant fins al teatre, aturant-me al temple, fent una visita al puticlub i acabant al circ; inclosos mosaics trepitjables i columnes abraçables.

Per aquí a prop hi ha Testour, un poble refundat el SXVII pels moriscs expulsats del Al-Andalus. Diuen que fa 150 anys encara organitzaven alguna cursa de braus. Pots trobar-hi cognoms i cares típical spànish i conserven una música que s’emportaren de allí, el "Maluf"; he de buscar algun C.D, no és flamenc però sona bé.

Un altre dia vaig tirar cap al Sud a visitar un d’aquests llocs, que jo soc tant fan, anunciats a les guies amb el repic de "solo accessible por...." En aquesta ocasió és un taula envoltada de cingles que de sempre han utilitzat per la aguait i barallar-se només accessible per escales a la roca. La caminada molt maca, les vistes preciós (al fons Argèlia) i a dalt quatre parets i quatre forats amb aquesta màgia... un guarda i un gos.

Tornant amb la bus-furgo hi havia una dona de mitjana edat, rabassuda, de cara alegre i el bolso ple de colònies, q trencà el silenci i començà a explicar una història. Al principi cares de circumstàncies, algú se li escapava el riure, i al final tot el passatge es pixava (menys jo). He investigat una mica i he descobert que la dona estava casada i amb canalla. Un dia el seu marit li digué que no l’estimava i li proposà que la deixava marxar amb un altre home a canvi de diners. Ella li contestà q el q havia de fer era buscar-se la vida i marxar de casa perquè a partir d’aquell moment ja estaven divorciats. La gent de camp sempre han estat més pràctics i viscerals.

P.D: Felicitats Jimmy i penya en general. El meu condol als italians.

Mig aquí, mig per allí. Tunis II

2008-04-11T11:13:00.000-07:00

A la fi s’ha mogut alguna cosa, però mare de Deu com grinyola. Una de les agències de viatges algeriana m’ha ofert una carta d’invitació per 100 euros. La necessito, conjuntament amb 3 fotos, una reserva d’hotel, una assegurança de viatge, 3 formularis de sol·licitud i un itinerari detallat; per demanar el visat turístic al consolat Algerià a Alacant ( resulta q ells s’encarreguen de la zona Levante). La noia de l’agència (Sara) a après a pronunciar bé el meu nom. Després de tantes trucades i e-mails crec que hi ha més que una relació professional entre nosaltres dos; li he dit q si aconsegueixo entrar al seu país la passaré a saludar per l’oficina. He hagut de mobilitzar al meu Pare, que per sort fa poc s’ha jubilat, en temes de transferències bancàries ( un robo!), enviar fax del justificant a Alger i estar pendent de l’arribada del paquet per rebotar-lo cap Alacant i altre cop fins a Tunis. Aquest dies m’he tornat un obsés dels correus electrònics i les trucades internacionals. M’he estressat.
A mida que escrivia el formulari del correu urgent i anava ficant tots els papers i passaport dins el paquet, s’anava desfent la bola de greix entre cella i cella i recuperava la lluïssor d’idees. Però m’ha durat poc, he recordat que ara soc un home mal-documentat. Quan estàs lluny a l’estranger i et quedes sense passaport és com perdre la meitat de tu. M’han vingut a la memòria històries terribles de gent que ha perdut els documents en indrets que només surten a les enciclopèdies; per sort tinc una mica d’experiència en el tema, i com a mínim ara ja sé el que espero.
Me’n vaig a voltar uns dies per Tunísia.

L'habitació color cigró. Tunis

2008-04-07T02:08:00.000-07:00

Tunísia és de tots els països del viatge el que hem donava menys al·licients. Aquí estic, encallat. Enlluernat pel visat de Líbia m’he adormit amb el d’Argèlia, i tampoc és fàcil; segurament sols qüestió de temps, calers i paciència.

Mentrestant per la capital Tunis, en aquesta mena de protectorat francès que recorda més a un barri magrebí de Marsella que no pas una ciutat del Nord d’Africa. La gent és sospitosament tranquil·la, i fins i tot se’ls ha encomanat aquest aire d’eterna tardor dels francesos. He trobat lloc al Hotel Victòria de la pç Barcelona, centre neuràlgic de la urbe. Estic en una habitació de sostres alts i color cigró, exageradament gran i quadrada per la seva guarnició; a la paret del fons un radiador d’aigua calenta i una pica empotrada de les de la guerra civil, a la dreta una tauleta amb cadira de cara a la paret i una llar de foc tapiada, el terra és bonic estil eixampla. Crec que no hi ha gaire gent més en tot l’edifici. Tres portalades més enllà tinc el bar Marius amb moltes taules i grups de senyors q xerren, aquí he pogut gaudir altre cop d’un cafè expresso o de sucar el croissant matiner al café-au-lait. Intento passar el temps, sense masses ganes, tocant tecles a les palpentes esperant que alguna engegui la ferregosa màquina burocràtica que m’acabi donant els segells necessaris per marxar d’aquesta terra de transit.

Puc explicar una alegria. Quan vaig passar per Bolonya a visitar l'Imma, el Costas i l'Alessandro no tenien lloc per dormir i vaig estar a casa d’un amic seu, el Gianpiero. Doncs resulta que aquests dies està descansant a la costa de Tunísia. Abans d’ahir vaig anar a veure’l; s’agraeix canviar una estona la ciutat per la platja i la bona companyia. Segur que ens retrobem abans de marxar. Q més puc explicar... A Tunis cal passejar per la Medina, la zona dels carrers estrets i recargolats plena de botiguetes. La diferència amb les q he vist fins ara és tota blanca i amb finestres i balcons decorats estil morisc. També he anat a visitar la ancestral Cartago i arqueològicament ha estat molt decepcionant.

Ara q ja m’ha passat l’enrabiada de Líbia. Coneixent els entrebancs que posa qualsevol país d'Europa per a concedir un visat turístic als àrabs ( no diguem ja dels altres) i veient la cara d’en Gadaffi, no em sorprèn que ells també intentin fer-ho complicat.

Líbia a vol d'ocell

2008-04-03T11:56:00.000-07:00

Líbia segurament és molt bonica, però s’han quedat amb les ganes de conèixer-me. Masses exigències i cap facilitat. Des de Síria amb la traducció del passaport q hi anava buscant escletxes. Vaig enviar un fotimer d’e-mails a agències de viatges del país, necessites a un guia q t’acompanyi arreu (poca gràcia q hem feia) pel teu compte t’ho tenen prohibit. Ninguna baixava dels 80 euros diaris. Un dels contactes s’oferí per aconseguir un visat mig d'estranquis però quan els anava a confirmar les seves condicions el seu correu desaparegué de la xarxa i hem retornaven els missatges. A última hora em digueren que necessitava un mínim de 1000€ en divisa Líbia per passar la frontera. A tot plegat tenen la norma de q si has visitat Israel no ets benvingut; jo no tenia el segell dels jueus al passaport (pots demanar-lo apart) però si el d’entrada i sortida per les fronteres jordanes; per tant corria el risc q qualsevol despesa econòmica abans del vistiplau de la policia duanera es quedés en les butxaques d’en Gadaffi. En definitiva, com ja havia decidit visitar Israel i com que de totes aquestes històries de república datilera no n’he aconseguit aplacar cap, allí es queden! Pot ser q quan l'Incerso hi organitzi una acampada...

Si borrem Líbia del mapa després venia Tunísia. L’única manera d’arribar des del Caire era amb avió. Mentres escoltàvem cançó lleugera aràbiga les pantalles de l’aparell anaven mostrant la ruta. Als deu minuts sobrevolàvem Alexandria, després a dalt a la dreta es veia Xipre, a la següent hora passàvem per sota de Creta, finalment Malta i la punta de la bota Italiana. En nomes dues hores i mitja! aquell ocell de ferro que treia foc per les ales ha fet quasi el mateix camí que jo havia necessitat 4 mesos! de sobte m’he adonat que els Reis son els Pares i que el mon està controlat per una gran computadora, estic desolat.
Però no tot son noves grises. Felicitats Sandra i Jordi! els millors desitjos per en MarcGrau petit.

Terenci Moix, el virrei d'Alexandria.

2008-04-01T07:50:00.000-07:00

Nomes baixar del tren ja notes la atmosfera a Mediterrani, res mes natural q la seva presencia física. Totes les ciutats de costa q he visitat tenen aquest punt en comú, mes una barreja no proporcional de totes i cada una d’elles. Saps q tens el mar allí i que no es cap altre.
M’he anat fixant en mes llassos i no hem resulta senzill. Potser un caràcter o tarannà social tirant a nocturn i durant el dia mes centrats en les seves coses; poc estrictes amb les costums i curiosos per tot, no se.... En el menjar pensava q seria mes fàcil, la famosa dieta mediterrània; però en l’únic q puc posar la ma al foc que es repeteix a tota la costa son les paradetes de calaixons de peix fresc mediterrani, aquest peix de mida mitjana de tons blaus o vermellosos, acompanyat de llagostins i calamars. Fet i menjat al moment, a la brasa o fregit. El barri d'Alexandria on es barregen restaurants, pescadors i platja em va fer pensar en com deuria ser abans la barceloneta. I crec precisament que un plat de calamars fregits de xiringuito ha estat la gota que a fet vessar l’orinal. Porto tres dies de alts i baixos estomacals; res greu, superable. Ara q estic al Nord d'Africa i la calor no falta haure d’anar mes en compta a ficar els dits al primer plat que passa.
La guia diu q Alexandria es la ciutat mes mítica amb menys coses per veure. Veritat, sinó ets amant dels passeigs arran de mar amb vida de terrasses o perdre’t pels carrerons, les restes monumentals necessiten d’una gran imaginació. Com la que han posat en la nova biblioteca d'Alexandria, un d’aquests moderns edificis q passa directament a la 1r divisió de l’arquitectura. Es un gran cercla inclinat que s’enfonsa dins un llac simbolitzant el sol naixent.
Com q tinc bastant temps per perdre m’he dedicat a xafardejar per les prestatgeries. Trobes coses curioses com la secció de novel·la rosa o de kiosk ( aventures de l’oest, juvenils...). M’he centrat en buscar llibres catalans. A la secció de literatura hi han uns 100 títols, vint dels quals eren novel·les d’en Terenci Moix, edició gruixuda i portada de tots colors, el nostre ambaixador en terres egípcies. En el que hi destaquem son aquestes enciclopèdies voluminoses de historia, cultura... que amb tanta afició col·leccionem. En canvi no vaig trobar cap diccionari de català, ni el general ni el català-àrab àrab-català, i potser algun moment els faran falta.

Uns quants coms pel Caire.

2008-03-28T08:44:00.000-07:00

Com esdevenir vianant i arribar als llocs? No es recomanable caminar per la vorera, esta plena de forats negres, ferros q busquen el Sol i venedors ambulants; s’ha de caminar pel carrer. Fer-ho en direcció contraria als cotxes. Important aprendre el llenguatge dels clàxons. Al travessar no buscar semàfors, son perpetuïtat de la decoració de Nadal; els urbanos et poden ajudar. Sinó, respira fons, traça una diagonal, fes el primer pas, ves marcant amb la ma cap on vols tirar, no t’aturis, mira fixament als ulls del conductor q vol envair el teu camí imaginari, no tiris enrere. Sempre es millor utilitzar un local com a guia o escut. Si no ho veus clar pots agafar un taxi o el metro (bo), els busos son un misteri.
Com passar la set? i la gana? Hi han uns armaris platejats amb aixetes repartits per tots els carrers; si tens poca set pots refrescar-te el clatell, si tens molta molta set pots amorrar't-hi que no te mal gust. Una segona opció es un dels milers bars de fumadors de xixa on preparen bons tes, de pas seus (cosa complicada al Caire) i la veus passar. Un altre opció vitaminada son els xiringuitos q exprimeixen canya de sucre (gens empalegos) o el tradicional suc de taronja in-time.
Passar la gana pot ser complicat, pocs restaurants. Uns quants indicadors serien: Buscar el local mes petit i amagat; les rajoles llardoses i el terra relliscós son una bona pista. Els fogons poden estar al mig de la vorera. Ells acostumen a porta samarreta a tires o roba insalvable. La gent fa cua. Trobant aquests indicadors es sinònim dels millors falafels del barri.
Com ser cristià? No es complicat, n’hi han 17 milions. S’ha de recordar que es diuen coptes i fan alguna cosa diferent. No fer com jo que desprès de travessar tota l’església, amb mirades poc amigables dels devots, i seure a l’ultima fila un feligrès em senyala les sabates i vaig haver de tornar a sortir per descalçar-me. Important tenir bona oïda pels monòtons cants aràbics. No ser al·lèrgic al incens. Sobretot no espantar-se pel fosc personatge amb caputxa negra plena de creus i un micro; i molta paciència.
Com ser dona, posar-se sexy i seguir les regles de vestir musulmà? Prohibit el vel acampanat amb un forat al cap. Combinar diferents mocadors de colors enroscats al cap tipus melena de lleó i amb alguna cadena q penja. Samarreta de màniga llarga arrapada i llisa, a sobre alguna cosa sense mànigues amb detalls brillants o enreixat obert. La cara maquillada amb tons pastels marcant els ulls de azabache, celles perfectes. Pantalons texans sota la faldilla d’un altre color, tot sense deixar de marcar el tipus (el de cada una). Sandàlies fantasia amb ungles pintades (peus i mans); i finalment saber caminar sense pressa.
Com accedir als punts neuràlgics dels faraons? Pagar l’entrada del museu. Passar dels detectors que sempre piten amb cara de despistat. Seguir recta fins al final de la sala esquivant sarcòfags, estàtues i vitrines empolsinades. Pujar les escales al primer pis, girar i buscar la sala on tenen la llampant i hipnotitzadora mascara de Tutankamon. Si la mires fixament pots jugar a qui acluca primer els ulls.
Agafes el bus 357 darrera el museu. Baixes a l’ultima parada de Giza. Poses taps a les orelles i acceleres el pas en el carrer dels souvenirs. Busques el forat de la piràmide. Estudies la curvatura de l’esquena q necessites per introduir-te dins la rampa. No atinar a mitja baixada q tu ets claustrofòbic. Arribes a la cambra de repòs per eixugar-te la suor i educar el ritme respiratori. Afrontes un altre rampa igual de malgirbada però costa amunt. Entres a la sala del sarcòfag i prens consciència de la quantitat de blocs de pedra q tens damunt. Dones propina i records pels seus familiars extraterrestres al vigilant que porta unes quantes hores en aquella sauna. Fer el camí a la inversa, ara mes tranquil.
Com fer feliç a un egipci? Donar-li un feix de bitllets petits ( les monedes quasi no existeixen) ben rebregats i suats. Demanar-li q els compti i que els guardi fins dema al mati; els encanta remenar calers. Segur q els tornarà. Si se’n pesca alguna d’original per quedar-se una part pots fer-lo mes feliç.

Aswan o com admirar el pas del Nil.

2008-03-24T11:15:00.000-07:00

Aswan es segurament la ciutat mes maca d’Egipta. En aquest punt el riu Nil es troba varies illes de roca granítica q li segmenten el camí formant jardins flotants, un d’ells botànic. La mes gran es l’illa Elefantina, anomenada així d quan era lloc de comerç del marfil africà, te dos viles de nubians a cada punta batejades com dalt i baix. Els nubians son un poble barreja de magrebins i africans, tenen una llengua diferent i un somriure mes reposat, acostumen a vestir unes túniques blanques i no porten el típic turbant al cap; qualsevol tracte amb ells sempre serà mes agradable q amb els egipcis del Sud. En una de les ribes senyalitzant tot el passeig de la ciutat fan ombra uns fornits arbres, les flors son boles marrons obertes cap amunt per quatre fulles vermelles que cauen com pilotes de bàdminton. Al altre costat, amb molt bon criteri, nomes hi han deixat construir tombes per a faraons.
El far dels turistes a Aswan es el temple d'Abu Simbel, a tres hores amb furgo cap al Sud es la perla faraònica rescatada del gran pantà Nasser. Fa mig segle es dedicaren a tallar-lo a cubs i transportar-lo a mes alçada. Entre això, que la pedra es d’un gres marro molt bast i l'endreçada dels voltants per a les visites, el monument respira un aire de plató paper-cartró per a la Metro Golden Mayer dels 60's que hem deixa un regust decebedor.
Pel meu aniversari, a part de brindar sopant amb l'Andy i l'Elisa (una british's parella), hem vaig regala dos dies de anar lliscant Nil avall amb faluca, la tradicional barca de vela. Un agradable i relaxant avorriment amb petits moments àlgids com menjar, parar per anar al lavabo o fe una cabussada. La resta d’hores pots mirar les netes aigües com belluguen tranquil·lament el seu enllustrat blau marí. Crec q es el mes llarg del Mon. En aquest tram fa uns 200m d’ample i 10 de fons. El seu pendent es ridícul, pel delta encara li manquen 1000km i la ciutat esta a cota 200m. Malgrat tot es molta i molta aigua; una ferida de vida q parteix el desert. Els costats son tot de palmeres clavades com dards als camps sempre verds; i, sense quasi avisar, un altre línia de color ocre guspirejant que marca l’inici de l’arena calenta i els turons de roca més fosca.

El camí cap a la vall dels reis. Luxor

2008-03-21T07:50:00.000-07:00

Per sortir del Sinaí vaig decidir agafar un ferry que surt de la punta de baix i travessa fins a Africa. Arribant al port feia falta un taxi i vaig pillar un motxillero per compartir-lo. En Matthew es d’aquelles poques persones amb la sort que dient el seu barri tothom sap d’on ve, Brooklyn; ell diu q és escriptor però també ha de treballar de "metre" en un restaurant d’aquests q s’hi deixen caure gent brutalment famosa. Agafarem el barco desprès d’un correcte retràs de dues hores (l’anterior varen ser 6). Un d’aquests hermètics ferrys súper-ràpids amb l’aire condicionat a tota pastilla no aptes per claustrofòbics, i en aquell trajecte tampoc per a marejadors. Arribarem a Africa a mitja nit i plovia! fantàstica rebuda.
L’endemà iniciarem el pas 2n del viatge cap a Luxor, o sigui estació d’autobusos. El q esperarem es trenca pel desert i no aparegué. Decidirem provar el trajecte d’aproximació fins a mig camí. En el primer autocar el conductor no ens hi volgué, mentres tancava la porta digué en veu baixa: ...police, al següent no tinguérem cap problema per agafar seient. A la q portàvem 5 minuts un individu para el transport, puja i ens assenyala a nosaltres dos per a que baixéssim. Deia q era policia i que no ens estava permès viatjar així. Quan ens tingué fora del bus ens oferir anar a Luxor en cotxe per 200 pounds ( l’altre val 30). Davant la pregunta de tu que ets poli o taxista tragué un carnet q tant podia ser el de la piscina. Ens negarem a negociar res amb ell i ens porta gratis a informació turística. Allí entrarem en cara d’enfadats i traient pit, som turistes. El primer recepcionista deia q allò no podia ser; el seu company li aclarí q feia cinc mesos s’havia canviat la llei i nomes acceptaven grups superiors a 4; la versió definitiva arriba desprès d’una trucada i es q cap turista te permís per entrar o sortir d’Hurgada a no ser que ho faci per agencia de viatges, ja es començava a veure el plumero. Ells mateixos ens recomanaren un lloc. Una vegada allí no volien vendre nomes el trajecte sinó un paquet sencer de visites a temples i tornada. Tornarem acompanyats del noi d’informació turística i aconseguirem nomes anada per 210, llàstima q esperant dos dies; els engegarem amb bones paraules.
Hurgada es una gran ciutat playera sortida del no res q actualment acull 20000 turistes un dia qualsevol, plena de discoteques i platges privades; l’aigua se la fan portar del Nil i en un futur esperen 50000 zombis vacacionals.
Entrarem a un altra agencia on comprarem un paquet de marxar aquella mateixa nit (02:00), mig dia d’hotel amb platja privada i visites varies com botiga de perfums i la de figuretes d’alabastre; total 380 pounds. El viatge fou pèssim, dins una furgoneta a vessar d’europeus de l’est i sense espai per a les motxilles. En el primer temple, desprès d’esmorzar, ja havíem completat la metamorfosis a zombis de sandàlies emmitjonades i seguíem com xaiets les avorrides dissertacions del guia bilingüe. A mitja tarda ens despenjarem del seguici. Trobar hotel tampoc va ser fàcil, ens "ajuda" un tal Farruix (pollastre en àrab) q s’emportà la conseqüent comissió. Per sort, 50 hores desprès, agafarem una tranquil·la habitació estil colonial amb porticons a l’entrada del templa de Habou, tot un luxe.
Els següents dies visitarem les tombes de la vall dels reis, que te un complicat sistema de pagament segons categories, a la de la Nefertitis pots fer-hi un cop d’ull previ pagament de 1500 euros. Passejarem per algun temple ple de jeroglífics i deïtats amb caps d’animals i barrets estrafolaris; i sobretot ens anàrem recuperant de l’odissea Sinaí-Nil. El q mes m’impressiona de tot el tema egipci antic es la perfecció de les seves línees, les moles q aixequen, la densitat de tota l’ornamenta sense repetir-se infinitament i de la compaginació de les imatges i jeroglífics en els espais; tot això tant ho pots trobar en pedra picada com en paret pintada. ah! i fa molta calor.

Dahab, paradís de mosques i peixos de colors.

2008-03-13T10:41:00.000-07:00

Se’m fa difícil recordar que vaig fer el dimarts, intentava escriure al diari i nomes era capaç d’apuntar esmorzar, dinar... sopar. desprès del rebombori mediterrani d’Orient Mig necessitava buscar un lloc com aquest, preus temperats, clima càlid, hamaques amb mar de fons i restaurants encoixinats per a la migdiada (si et deixen les mosques!). Sabia q es un paradís pel submarinisme però venia sense cap intenció, es una esport q hem sona a reportatge de TV2 amb tauró q t’envesteix per l’esquena. La realitat, es tant fàcil que nomes et cal entrar a l’aigua, posar-te les ulleres i vigilar no xafis cap corall de branques de cel·lofana.
De les ulleres, el tub i els peus d’ànec se’n diu snorkeling. Al primer cop d’ull quedes esverat, no pot ser q a menys d’un metre teu hi hagi tant bestiar d’estampats espaterrants totalment despreocupat per la teva presencia. La volten els típics aixafats amb forma de lluna i pijama a ratlles, unes moles de mig metre de lunares verdosos i llavis a lo Carmen de Mairena, peixos banyuts de color blau guspirejant segons els toca la llum i, el mes espectacular, el peix lleó un plomall de music-hall amb cara de mala llet (i verinós). No nomes això, l’escull coralí es un amuntegament de bròquils de color groc, canelobres amb tentacles dansaires i boles esponjoses fetes de mil·liars d’ulls.A l’habitació érem un suís q tenia la moto retinguda a la frontera, un angles i jo. En Daniel i jo anàvem de pardillos i en Trevor s’havia escapat per a la seva enèsima immersió. Ell m’animà per a que proves l’oxigen i el trajo de neoprè, i així a passat! El meu bateig de submarinista (l’any de carnaval no compte) ha estat al mar Roig. Desprès d’un test de salut vas amb un instructor q t’ensenya els 4 trucs i normes. Les primeres proves a la platja de metro varen ser descoratjadores, això de respirar sota l’aigua va contra qualsevol sentit de supervivència; pensava q ja retirava. Però al començar a lliscar per sota l’aigua i saludar als peixos t’oblides del trajo q t’ofega, la vàlvula d’aire que et mante en vida i les bombones a l’esquena. Si veure un meravellós mon de colors i fantasia relaxa, moure’s al seu ritme o ficar-se dins un banc de peixos encara mes. Nomes hem puc queixar d’un dolor d’orelles de dos dies. El somni dura uns 30min i no vaig anar mes enllà dels 5m.
De la resta de dies recordo q una nit varem sopar peix, un altre varem fumar amb la xixa àrab,... ah! també vaig anar a la platja..., un llibre,...vol,....,tam...be...

Mont Sinaí. La santa companya.

2008-03-10T12:15:00.001-07:00

No m’esperava això. Vaig agafar l’excursió de nit al mont Sinaí imaginant-me un solitària caminada nocturna amb bucòlica sortida de Sol al cim. Al entrar al pàrking del monestir de santa Caterina l’escena s’apropava mes a un concert de rock, desenes d’autobusos i caos egipci. Hi havia colles de tot el mon, sobretot russos i nigerians, també asiàtics i sud-americans. La festa la tornaven a manegar els beduins; fan de guies nocturns i tenen muntades paradetes de tes i tentempies cada 20 minuts. No m’equivoco al afirmar q a dalt de tot s’amuntegaven mes de 1000 persones.

La millor hora per començar a caminar son les 2:00, el sender es prou ample i va pujant en ziga-zaga. No hi ha pèrdua, els lots vacil·lants il·luminen tota la ruta, com una moderna santa companya. La mitjana d’edat no es pas jove, trobaves molta gent gran, acompanyats de la ma pels beduins, esforçant-se per no dislocar-se un turmell, mentres es barallen amb la son i la fatiga. Entre la foscor camells recollint als refagats o q abandonen l’empresa de pujar a peu. Al principi hem desconcerta tant q no vaig poder estar d’anar demanant a la penya "perquè pugeu aquesta muntanya de nit?" una dona nigeriana fins es va ofendre "perquè es santa!" i tot seguit mig entropessant arranca altre cop.El cim del Sinaí es on Moises i Deu entaularen els deu manaments. El monestir de santa Caterina esperaven impacients el poble jueu i on desprès Moises esclafa la feina feta; al jardí encara creix l’arbust q crema amb la flama de Yavé sense consumir-se. Lo curiós del tema es que el peregrinatge es fa de nit per arribar al cim i pregar al alba ( alguns ho fan a la posta); es la primera vegada q sento d’una tradició cristiana q necessita de la sortida del Sol per ser complerta, tot plegat com una barreja. Maco, sobretot amb els cants gospel dels nigerians; i de fans no n’hi falten, un egipci guia d’espanyols m’explicà q cada nit tenen la mateixa gent i vinguts d’arreu.Hi havien esforços dignes de santificació, sobretot els últims 200 metres de graons de pedres desencaixades, allí hi vaig trobar un coix q relentia tota la cua. Però la meva campiona es la Tiana, una boleta filipina, cap 60s, amb ulleres i descabellada q no parava d’esbufegar i xerrar; cap al final es decidí per un camell, aquests animals no son de balanceig fàcil i als pocs metres caigué per un dels costats ( aprox. 2m.), per sort el guia beduí (sorprenentment mes baixet q ella) la recollí al vol; sense mes q l’ensurt, continuaren els tres de la ma. A primera hora del mati, en la visita al monestir la vaig veure de lluny i vaig córrer a felicitar-la, però ella em contesta q no podia estar contenta perquè el final no havia arribat a dalt de tot. Espero q quan li passi la son i el cansament ho vegi d’un altre manera.

De 0 a -416, el mar Mort.

2008-03-07T10:48:00.000-08:00

Sortint del Carmel vaig agafar un rodalies en hora punta d’aquests Alstom de dos pisos amb seients dobles i triples. El tren anava amb retard, però com a casa. Hem toca seure a les escales amb uns soldats/des q reien repenjats als fusells. No sabia massa ben be on tenia q baixar i parava l’orella a la megafonia mentres mirava passar el paisatge... next station Telaviv center... aquesta era la bona i amb 4 empentes i dues escales mecàniques ja estava al centre de Telaviv, la ciutat moderna i dinàmica d’Israel, lloc on volen un pis tots els joves, amb una llarguíssima platja q et porta al ancià poble-port de Jaffa.Desprès de Telaviv ja nomes faltava el mar Mort. Quan Deu expulsa Adan i Eva del paradís diuen q va fer el mateix amb la serp i el dimoni; a cada-u l’envià a llocs diferents; al diable li toca un vall de les q surten del mar Mort. Això es una gran paella plena d’oli calent nomes apte per fer-hi crispetes. Als voltants no hi ha vegetació, ni ocells, ni sargantanes, ni insectes, tampoc cap peix, nomes turistes i molt poques onades; algun reco, on surt una deu d’aigua o rierol perdut de les planes altes, tens petits oasis de vida, però la resta nomes aigua salada, calor i pedres (visca la geologia!). Crec que això d’estar 416 metres per sota del nivell del mar també hi fa. Els israelites s’esforcen i encaparren a mantenir els centres turístics-terapèutics i petites viles enjardinades amb el seu invent del gota-gota. Ho tenen a una hora de Jerusalem i quan poden baixen per a fer un volta i volta. El Gener, Febrer es la millor època per visitar-ho.
Les propietats saludables de les aigües son tant evidents com engegar una rentadora. A primer cop d’ull res sembla estrany, però nomes entrar ja tens gratis una teràpia del riure, tothom al notar-se flotar comença a somriure o petar-se la caixa ell sol. Desprès passes a la teràpia de relaxació; tanques els ulls, de panxa enlaire amb el Sol q t’escalfa i flotant sobre un infiniiiiiiit matalàs d’aigua; deixes q el teu cos es distensioni i entres en una agradable sensació de semiingravidesa; suposo q quan mes gras o mes mal d’ossos millor. Mentres, les sals et van treballant la pell; o també pots esnifar l’aigua per destapar les foses nasals. El gust es molt desagradable, una suma de molt salat i astringent. Quant surts l’aigua tarda mes a secar-se i te un tacte en la pell com oliós (dins no ho notes). Una estona al Sol... ja pots tornar-hi o dutxar-te i cap a casa.
No hi han masses llocs per banyar-se, la riba es perillosa perquè es formen esvorancs, les poques platges son minis i tenen la pinta d’artificials. El millor es privat i amb hotels de 5 estrelles q tapen l’entrada. El mar Mort es un cul de vall amb la part mes baixa entollada d’aigua. Cada any el perímetre es fa mes petit, com a les glaceres també l’efecte el canvi climàtic. Sortint d'allí vaig agafar la carretera del Sud q segueix la direcció de la vall i el paisatge es com si algú hagués tret el tap de la "banyera" i s’hagués escapat tota l’aigua; es l’imatge d’un mar mort i ja enterrat.

Adeu palestins i israelites... i molta sort.

Haifa de sofà i tele.

2008-03-04T10:52:00.000-08:00

Fugint una mica de l’atmosfera concentrada de Jerusalem he anat fins a Haifa; es la 3r ciutat del país i te fama de la millor convivència entre comunitats. Ha Meteora vaig conèixer una parella de israelites; coincidirem poc temps però m’invitaren a passar per casa seva i allí he estat aquest cap de setmana. Ells viuen en el barri rus, a la falda de la muntanya del Carmel; i com altres cops he aprofitat per fer home sweet home (sofà, tele i cuina casolana).
La Rebeca aquest dilluns canviava de feina. Ella es nou vinguda, va néixer a New Mexico (EEUU) i fa un any va venir amb un bitllet gratis; en aquest país les pateres tenen forma d’avió i les paga el govern. Com q li va agradar el país i el seu novio ha decidit quedar-se. De moment es defensa amb l’hebreu (aquí quasi tothom parla angles) i vol aprendre l’àrab.
Ell es diu Ari i els seus pares emigraren de EEUU , ara esta estudiant a d’universitat i va fent alguna feina. Aquesta setmana l’han cridat de la reserva, l’envien un mes a la frontera del Líban. Això vol dir zona de combat, que no reraguarda (feina a les bases) ni zona de guerra(molt probable confrontament). A Israel el servei militar es obligatori per homes i dones (Jueus, cristians i drusos), cobren un mínim de 200 euros i s’allarga 3 anys, desprès cada any alguns fan un mes de servei. El país esta ple de joves q van i tornen amb el fusell penjat a l’esquena. L’exèrcit es com una part mes del seu sistema d’educació i de fer país. Així s’entén millor el caràcter q gasten a vegades.
Vaig arribar en un moment especial de la setmana, el sopar del sàbat, cosa q vol dir un menjar mes elaborat i una petita cerimònia abans de començar. Encengueren espelmes, taparen el pa amb un mocador especial i ell amb la "còfia" jueva al cap llegí unes pregaries per venerar la vianda, el vi i el pa; tot seguit cantaren junt una cançó i ja poguérem atacar el pollastre al forn.
La resta de cap de setmana m’he dedicat a posar el meu cos i cap a to; des de q vaig entrar al Líban entre controls de l’exèrcit, bombes, fronteres i míssils necessitava una mica de caliu casolà. Res mes q mirar telescombraries, alguna peli, llegir, dormir, un dia vaig voltar sol per la ciutat, i un altre tarda anàrem en cotxe a la muntanya del Carmel per fer un cafè-pícnic. Sobretot xerrar amb ells, o mes aviat escoltar, i intentar conèixer millor aquesta gent. Encara q tinguéssim alguna opinió diferent, m’he trobat molt a gust i la seva hospitalitat ha estat complerta, els agraeixo molt que m’hagin adoptat durant un cap de setmana.

Thanks Rebeca & Ari.

Jerusalem, concentrat de mediterrània.

2008-03-02T07:32:00.000-08:00

Per entrar a Israel has de ser benvingut; i un sol home, q ve de països hostils, sense reserva d’hotel, q no sap ben be q visitarà, amb 20 euros a la butxaca i sense bitllet de tornada, crec q aixeca bastantes sospites. La duana es una gran sala d’espera encarada a tot de cabines amb guapíssims soldades israelís, movent-se per allí estil videoclip, q t’omplen de preguntes. El seu joc es posar-te nerviós, provocar alguna relliscada. Hem tenien allí assegut i de tant en tant venia un nou element a preguntar-me on treballava? com es diu el meu avi?... sovint hem sortien amb informacions errònies de les anteriors entrevistes, per veure com reaccionava. Amables però punyateros. Desprès de 4 hores i molta paciència, quan ja tancaven barraca i nomes quedàvem jo i un home amb basto, hem deixaren entrar. L’únic q hem sap greu es q els vaig donar el nom i el telèfon del Hosni de Beirut.

A la capital m’he instal·lat en la part antiga. El vell Jerusalem encara conserva tot el perímetre de les muralles, nomes pots accedir per unes grans portes. A dins hi ha un concentrat d’història, religió i cultures que fa respecta. Qualsevol graó on t’asseus mig defallit pot ser el lloc on Jesús va perdre la sandàlia, la cantonada on el rei David es va tallar un rinxol dels cabells o la pedra q va fer entrebancar Mahoma. Els llocs sagrats s’amunteguen uns sobre als altres. L’església dels Sant Sepulcre es un caòtic laberint de cristianitat. Tot pleníssim de turistes, sacerdots tuticolori, peregrins, venedors, nens... encaixats entre muralles i conservant l’encant de sempre. Una gran llauna de historia mediterrània al oli d’oliva.

Però el q mes m’ha agradat de Jerusalem es el museu de l’holocaust. Son un grup d’edificis dalt un turo enjardinat, el principal es un llarg prisma de formigó amb diferents sales q entres des del passadís central i acabes en un gran balco vistes a Jerusalem, on per fi et pots relaxar desprès de tanta barbaria. L’exposició es estil CCCB; comencen explicant el context antisemític de l'europa de principis de segle, l’ascens dels nazis a Alemanya, tota la repressió jueva, els camps de concentració, les practiques d’extermini i finalment l’alliberament dels presoners. Estava ple d’instituts q s’empassaven tot el recorregut de pa a pe.
També he fet una incursió als territoris alliberats Palestins. Vaig visitar Jerico sota l’ombra del mont de les temptacions. Havent dinat vaig agafar un bus fins a Ramala, la capital dels territoris del Nord. Es el seu centra comercial, ple de botigues i bullint de gent jova passejant. Quan voltes pels territoris Palestins es inevitable xocar amb el mur de formigó i els reforçats punts de control. Un company andalús de l’hostal els descrivia com a trampes per a tonyines; son tot de passadissos de barrots d’acer i portes rotatòries que van conduint a la gent fins al últim entrebanc entre palestins i israelites. Ara estan bombardejant-se a la zona de Gaza però al carrer es difícil notar masses canvis i quan parles amb ells cada-u tira cap a casa, i aquí hi han moltes cases.

Petra no decepciona!

2008-02-24T11:27:00.000-08:00

Passin i gaudeixin del q pot fer la natura amb les roques i de com l’home sap engalanar-ho! A part d’una de les meravelles, Petra es tot un laberint on cada u pot buscar-hi el camí q mes li plagui. L’entrada ja es com un llarg passadís de desconnexió que et va preparant per no tocar de peus a terra en tot el dia.

Els beduins fan d’amos i senyors ( de fet ho varen ser fins que un suís reconvertit al islam va descobrir l’amagatall fa 150 anys); amb els seus camells, ases i carretons per fer-te arribar on calgui; els tenderetes de plata i souvenirs q afegirem a la col·lecció, o una simple ombra amb un foc a terra i una tetera; sempre estirant per que t’aturis una estona. Tot el conjunt fa la seva patxoca. Però els mestres i mèrit d’aquest jardí àrid han estat sempre els mateixos, els Nabateus. Una mena de vigilants del desert que sempre intentaven treure el millor profit dels q en aquell moment tallessin el bacallà (egipcis, grecs, romans...), i se’n sortiren molt be.

Una vegada dins ets lliure per pujar escales, ficar-te a tots els forats, barallar-te amb el vertigen que no et deixa veure el final del cingle, buscar defectes a les façanes de les tombes, fer carreres de camells o veure desfilar totes les varietats de turistes del planeta sense límits d’edat ni condició. Finalment, quan ja comença a tombar el dia, els veus baixar per tots els camins confluint cap a la gorja de sortida; la gent desmanegada, sabates plenes de pols i cares de satisfacció; un q esgota el cul d’ampolla i crida als altres q no el deixin enrere, converses q ja han perdut tota superficialitat. Sembla com un final de festa d’aquestes q duren tota la nit i quan comença a canviar la llum, quasi per inèrcia, busques anar a reposar... i tornar-hi l’endemà, perquè amb un sol dia no t’acabes Petra.

Llàstima q al sortir de la gorja s’acaba l’encanteri; i que mes cru q l’historia q teníem a l’hotel (una matrimoni alemany i jo q compartíem la tertúlia del mati i vespre). A l’habitació del costat hi havia una parella d'allí. La dona creiem q no sortia de l’habitació, l’home tenia la clau però ella passava el passador. La primera nit nomes va ser el xou de obra, obra i la posterior discussió. Però la segona nit vaig sentir q la pegava. El vigilant els va cridar l’atenció. Crec q no va passar res mes però vaig dormir fatal. Al mati varem comentar a l’amo q havíem sentit la baralla, ell va dir q eren acabats de casar i q si tornava a passar els trauria del hotel, al vespra ja no hi eren; trista solució, i hem sap greu dir q a ningú vaig notar el mateix grau d’angoixa q passarem nosaltres.

L'hortet de Palmyra.

2008-02-20T11:29:00.000-08:00

Es el primer oasi del camí. Vaig arribar tard al bus gros i em toca el local. La carretera es una d’aquelles ratlles vermelles en el mapa q va fent kms i kms en línea recta dins una taca de color groc. Nomes trobarem un desvio i el cartell posava Bagdad, agafarem el de l’esquerra. Al final de tot un oasi. El poble te un toc d’oest Americà; carrers amples, quadriculats, poc asfaltats i cases baixes. A mes venia avisat per una parella de canadencs q havien viscut una baralla en un bar, on dues colles feren volar cadires, ampolles i cops de puny. De moment l’hotel es un pou de tranquil·litat.
El dia següent tocava visitar les runes romanes. Son una llarga acumulació de columnes repartides en un paisatge de sorres i roques. Nomes has de pagar entrada pel templa, una petita ajuda pel ministeri arqueològic sirià ja q no te res d’especial i el criteri de reconstrucció es una mica dubtós. La resta pots anar fent al teu aire, fins a perdre’t cap als turons.
Tornant al poble vaig entrar a la zona de les palmeres buscant la bassa d’aigua. Doncs no hi es. L’oasi son hortets amb dàtils i oliveres que tenen els seus pous sempre generosos. El tros el separen amb murs de fang i dins hi posen la caseta per guardar les eines i prendre l’ombra. No tardaren a enxampar-me i fer-me entrar. Hi havien uns 7 o 8 homes de diferents edats xerrant amb dàtils i te; de tant en tant arribava una moto amb dos pagesos mes per animar l’assumpte i en marxaven d’altres. Allí he passat una bona estona intentant seguir unes converses de to campetxano sobra si l’oliva ja estava al punt, del rec que s’havia trencat o les prestacions del últim mòbil q havia comprat. Quan apretava la gana vaig acomiadar-me i camí cap a les afores em tornaren a enxampar; ara uns paletes q estaven a mig fer una casa amb jardí-hortet. Altre cop mes te i les preguntes de sempre. Això de ser espanyol es una as a la màniga, per ells els 7 segles de cultura Al-Andalus a la península es sinònim de mes proximitat i segurament confiança. Un dels paletes els explica l’historia als q anaven mes peix del tema i m’anaven mirant com si fos un bagul de les golfes. Aleshores es un bon moment per jugar al lugares o palabras espanyolas de origen arabe; un, dos, tres responda otra vez: Guadalquivir, aceituna, Benicarlo... falafel... En definitiva gent tranquil·la i agradable, dels q toquen terra i de tant en tant s’esbatussen entra ells.
L’endemà ja he marxat cap Amman; però abans quina millor despedida d’un oasi q una tempesta de pols! També aprofito per despedir-me de Síria, un país bonic, encallat, on guany el gris i el marro.

El Crac, Hama i finalment Aleppo.

2008-02-17T12:17:00.000-08:00

Sortint de Damasc camí cap a Aleppo he parat al castell dels castells, o com diuen ells al Crac des Chevaliers. Una mole immensa iniciada abans de crist; i assetjada, ocupada i engrandida per tots els q en algun moment han tret pit en aquestes contrades. Si alguna vegada us hi acosteu s’aconsella portar lot. Les parets del castell eren massa humides i he fet nit a Hama, una ciutat q nomes poden lluir una foto, les sínies de fusta q vas trobant pel riu q serpenteja la ciutat.
Al dia següent ja vaig arribar a Aleppo, la segona ciutat del país. El seu centre neuràlgic es un rodo i solitari turo convertit en ciutadella, on diu la llegenda q Abraham hi pasturava les cabres. Als peus del turo hi ha un fossar i a partir d’aquí s’han anat col·locant el zoco, el barri vell, la mesquita dels Omeya (importants aquests!), les muralles, desprès els hotels, avingudes, mes mesquites , l’estació de trens, parcs i jardins... El hotel q vaig triar, seguint en la meva línea garrepa, era bastant cutre, però bona gent. Potser el seu defecte mes destacable es que simpatitzaven amb el Madrid. Els futboleros d’aquí tots s’enamora d’un dels dos clubs, ho viuen a cor. Crec q fins al punt q mes d’un pensa q Barcelona es un club de futbol, com molt be va dir el gran Nunyez en un dels seus minuts d’or.
Passejant pel zoco un estudiant d’història m’ha convidat a casa seva, hem tingut una interessant conversa on s’apuntà el seu germà estudiant de medicina. M’explicaren com funciona el calendari musulmà, es base en els períodes lunars i te uns quants dies menys q el nostre. Els germans estaven preocupats perquè a occident pensem q tots els musulmans son terroristes; els vaig intentar calmar una mica explicant-els q jo ja n’havia conegut uns quants i q de moment cap n’era. També em digueren q Valladolid era un nom musulmà i q segurament a Espanya encara hi havien molts descendents dels musulmans. Els vaig repassar tot el tema dels reis catòlics i l’expulsió dels àrabs i jueus, i q segurament alguns espanyols podien venir de famílies àrabs però q ells no ho sabien. Aquests dos eren del barça.
A Allepo he continuat la meva curiositat pel gran assortit de religions mediterrànies. Aquí he presenciat un bateig de cristians armenis, vaig resistir mitja hora d’una missa de cristians maronites i he assistit a una classe de recitar el Coran ( quan arribava el meu torn els vaig fer entendre q tenia l’olla al foc).

Fora de Damasc he tingut problemes per connectar-me al meu blog, hem donava accés denegat. Demano disculpes perquè això no m’ha deixat complir les entregues en els terminis correctes. S’ha de tenir en compte q estic en un país amb certes mancances democràtiques. El govern controla l’accés a segons quins servidors d’Internet on la gent hi pot penjar el q li sembla. Sort q aquests dels cibercafés se la saben llarga. Si mirem el rànquing de dictadura del 0-10 (en el zero països com: Suècia o Dinamarca, i en el 10 glories com Corea del Nord o Guinea Equatorial) Síria tindria un BE en dictadura, tirant a NOTABLE.

Vuelva usted Damasc.

2008-02-14T10:10:00.000-08:00

Ara si q ja he entrat de ple en un país àrab, se’m nota per la cara de cigró q estic agafant, a qualsevol àpat del dia sempre apareix l’humus. Estic a la capital de la gran Síria, Damasc. Ells consideren com a tal el Líban, Palestina, el seu país i Jordània, divisions q acordaren sobre el paper els francesos i els anglesos en la descolonització. Son tots aquests q porten el mocador estil palestí amb diferents colors. A mi la ciutat m’ha recordat una mica a Madrid, i Beirut seria Barcelona, tot de fa 30 anys (aquí dono una pista de la meva edat).
A part dels meus que fers normals aquí tenia l’intenció de demanar el vot per correu i de fer una traducció al àrab del meu passaport. Això ha suposat una kafkiana immersió al meravellós mon de les ambaixades i la burocràcia. Al primer punt no he arribat a temps, tot i q el termini finalitzava dissabte, en cap moment vaig imaginar q els funcionaris treballessin tal dia, no els vaig consultar fins el dilluns. El 2n punt es una llarga història.
Jo volia el passaport en àrab per a poder entrar a Líbia, com m’informava en Raimon en el comentari de l’escrit de Santorino. Primer de tot vaig arribar-me a l’ambaixada Líbia. Dels q es dignaren a atendrem ningú parlava anglès. Vaig intentar-ho amb el meu francès de beixamel i tampoc. Hem presentaren un sofà... esperant...esperant, aparegué un simpàtic home de negocis libanès q m’aclarí tot el q calia per arribar a relacionar-se d’alguna manera amb Líbia, i m’aconsellà la meva ambaixada pel tema traducció. Aquest senyor resulta ser un enamorat d’Espanya i m’explicà q, quan competia els anys 70's en proves internacionals d’esquí aquàtic, havia estat a Arenys de Mar i Banyoles, divertidíssima la seva pronuncia.
Taxi cap a l’ambaixada. Allí m’explicaren q existien uns traductors oficials q per un mòdic preu s’encarregarien de tot i desprès ells nomes havien de posar el seu segell per ha legalitzar-ho, senzill. El següent dia tornava a l’ambaixada, satisfet de com havia quedat el meu nom en àrab; amb aquesta cara els vaig entregar el document. Resposta: no podem legalitzar aquest paper, falta el segell del Ministeri d’exteriors Síria en lloc d’aquest del Ministeri de Justícia. Taxi cap al ministeri d’exteriors. Allí hi havien 7 files exultants de gent, al tercer intent vaig trobar un noi molt amable, hem digué q ell no podia posar el segell perquè la fotocopia del passaport adjuntada a la traducció no estava certificada per la meva ambaixada. Si intento posar-me en la pell d’un funcionari d’un estat burocràtic àrab, puc entendre q no vulguin acceptar una fotocopia no certificada d’un document estranger tot i posar-li el original davant dels nassos. Taxi ambaixada espanyola?Hola, Hola, resposta: Ells no poden certificar la fotocopia per que ho haurien d’haver fet abans de adjuntar-la a la traducció...??...però si poden fer una fotocopia dels dos documents (traducció i fotocopia passaport), grapar-los i certificar-los; doncs vinga, feu-ho. Altra cop cap a exteriors. Entre mig tota l’aventura dels taxistes q sempre et cobren diferent, passen dues vagades per la mateixa rotonda o donen malament el canvi. Un d’ells estigué tot el viatge xerrant en àrab; els primers cinc minuts crec q repassava l’alineació sencera del Barça-Sevilla, desprès no tinc clar si m’explicava una recepta de cuina o recitava algun vers del Cora; vaig convidar-lo a un cigarret per veure si callava. Com deia, en el ministeri d’exteriors acceptaren les fotocopies certificades, les ompliren de segells i finalment els espanyols hem legalitzaren la meva preciosa traducció al àrab del passaport. Tot plegat divertit això de marejar funcionaris, jo rai q tinc temps, i segur q s’aprèn quelcom.

Encara q no ho sembli, he tingut temps per ha visitar tots els recons del vell Damasc; es com un gran barri gòtic, amb cases mes baixes, ple de botigues i carrers d’oficis. Una cosa interessant es q rep molts turistes àrabs, sobretot iranians; envaeixen la impressionant mesquita dels Omayas i la converteixen en un gran parc, ple de canalla descalça jugant a fet-i-amagar. Passejant pels carrers laberíntics pots trobar casses senyorials amb jardins plens d’arbres, fonts i arcades policromades. També vaig fer una petita excursió a la cova de Santa Tecla, al pobla de Maalula on diuen que encara parlen l’arameu, com a la peli de l’exorcista.

Líban, Beirut.

2008-02-09T12:02:00.000-08:00

A cada onada que trenca
un bri de ciutat grimpa cap a la muntanya,
trepitjant amb parets arrebossades
i obrint avingudes a la marinada.
Núvols de caps
brunzeixen diabòlics moviments diaris,
buscant fruits de rondalles i
perdent cues de sargantana.
Voreres de Sol d’hivern
t’esborren l’últim neguit
amb el calfred d’unes celles fines,
el refrec de 3 cames cansades
o el miratge d’un retrat que arranca.
Ciutat de foc, terra cobejada;
mare d'acollida, guspira de venjances.
Des del mirador veig l’horitzó
i somric convençut que un reflex,
travessant la mar blava,
m’ha acariciat la galta.

P.D: merci Hosni i Eva per presentar-me la ciutat i el país.

Sud Xipre, adeu Sr.Euro.

2008-02-03T11:20:00.000-08:00

Des de fa quasi dos anys passar la frontera es molt senzill, tots ho poden fer, per un únic punt de la línia verda al Oest de Nicòsia. Tot i això les comunitats viuen d’esquena una de l’altre, mirant-se de reüll per sobre les espatlles, queixant-se mútuament dels mateixos pecats... dialogo de besugos. La tensió es menor però tot esta parat. Al Xipre grec trobes tot allò q esperes d’un país europeu. Evidentment son els q treuen mes pit. D’aquí a 15 dies tenen eleccions i un dels anuncis del probable guanyador era una dobla pagina al diari, amb una foto de rambos desembarcant a la platja i el candidat q deia: Jo milloraré el nostre exercit; tenint en compte q estan dins la OTAN i la CE, el missatge es bastant significatiu. O per exemple una pintada d’un punt de vigilància proclamava "res es possible sense sang i sacrifici"...
A Nicòsia capital he continuat les passejades per la ciutat emmurallada en forma d’estrella, m’he dedicat a mirar les noticies dels pròxims països i visitar les seves ambaixades. Amb l’encarcarament q comporten aquestes tasques he necessitat de dos dies de muntanya (Troodos). Xipre es el país del coure, el nom deriva del grec cyprium, però no acabo d’entendre si primer va ser l’illa o el mineral... si afegim q jo estava convençut q venia del xiprer... Aquí hi han gozans; una d’aquelles casualitats geològiques q afavoreix la concentració d’uns elements químics concrets, entra ells el Cu. A part de moltes mines també pots visitar petites esglésies medievals repartides per les valls q recorden a les de Boi. El dia q enfilava cap allí va caure la nevada de l’any. Fins el punt q el conductor de l’autobús hem deixa al bar del poble anterior, desprès de 1'30" aparegué la policia municipal per portar-me fins a la porta del hotel "Two flowers". Al segon dia, desprès de mig perdrem per la muntanya i acabar de fosc al mateix bar, baixa a buscar-me la taxista 4x4, una gran dona q passava les hores a la llar de foc de l’hotel fent ganxet. I l’últim dia, desprès de negociar amb la companyia d’autobusos, va pujar un transport especial a recollir-me perquè encara no havien restablert tota la línea. Això de ser l’únic turista de la vall et fa créixer l’ego.

Finalment, amb el bitllet d’avió a la butxaca, m’he instal·lat a Larnaca, ciutat playera amb aeroport internacional. Just unes hores abans d’agafar el vol l’illa m’ha regalat un d’aquests sospirs màgics. 8 hores abans del enlairament ja era a la terminal, per no morir colgat d’avorriment vaig sortir a caminar per uns aiguamolls d’allí al costat. Caminat vaig arribar fins a una mesquita; resulta q aquell lloc en temps antics era el 3r punt de peregrinació dels musulmans perquè hi ha enterrada una parenta de Mahoma molt propensa als miracles. Al voltant tenia un jardí de palmeres, flors, fonts i ocells. Gaudint d’aquella calma vaig decidir q era el moment d’obrir la meva llauna d’estofat Hess ; com q hi havia vigilant, al demanar-li permís no sols el concedí sinó que em porta pa i un formatge exquisit fet per ell. Allí vaig jaure tota la tarda, prenent el Sol i fent companyia al vigilant mentra acabava els sudokus del diari. Quan comença a caure el dia ens despedirem i jo, mes relaxat, vaig tornar cap a la avorrida, freda i poc amigable terminal d’aeroport.

Nord Xipre, adeu Turquia.

2008-01-28T09:12:00.000-08:00

He arribat a una illa partida en 2. Al nord hi han els turcs xipriotes, en un tros de terra oblidats per tothom, nomes reconeguts per Turquia i despreciats pels seus veïns del Sud. Si et passa res estàs perdut, no existeixen ambaixades. A mi no m’han entrat be, sort del reconfortant Sol nostrum. Els preus doblen als turcs (volien cobrar-me 3 euros per un te i dues galetes Principe!), utilitzen la seva moneda i tot ho importen d’allí. Regne una atmosfera decadent i poc entusiasta. El tros d’illa esta ple de militars, casinos, jubilats europeus i urbanitzacions pensades per a ells. No produeixen res, no he vist ni un trist ramat de cabres. Els sous dels funcionaris son desorbitats i el carrer es ple d’homes mans a les butxaques. Tot plegat em fa mala pinta.Vaig arribar pel port principal, en una ciutat q ja he oblidat el nom. Desprès vaig visitar Famagusta, una melancòlica joia del mediterrani, antic port obligat de comerciants i templers; esta envoltada per muralles venecianes i al centre s’amunteguen desenes de precioses esglésies actualment abandonades o reformades a mesquites pels otomans; la zona de platja era el Benidorm dels 70's ara recorda l’escena d’una pel·lícula de zombis. Finalment he anat a la capital Nicòsia, una de les ultimes ciutats dividida per un mur militar, la famosa línia verda; aquí l'ONU a injectat diners de maquillatge i pots fer un bonic recorregut pels principals recons, però a la q surts del itinerari trobes a faltar les faroles.
A la practica estic a Turquia. Aquest es un territori ocupat des del 1974 per defensar el q consideraven drets dels turco-xipriotes. Per tant aprofito per despedir-me dels turcs.
Abans però voldria donar 4 línies al tema kurd. Una gran majoria viuen dispersos arreu, camuflats entre la gent, atemorits pel menyspreu i el boicot, tant q fins i tot em demanaren q no els nombres en el blog per no perdre la seva feina. El seu problema es doble; per una banda el govern i els militars q no tenen en el seu diccionari la paraula kurd i fan servir el comodí de terrorista; i per l’altre un moviment armat de ideologia extrema esquerra q associa el reconeixement del seu pobla amb la lluita armada. Els q vaig conèixer nomes volien viure tranquils en el lloc on varen néixer i desconfien de totes dues opcions. Els últims anys ambdós han fet públic alguns gests, però insuficients davant actituds enquistades.

Be doncs, adéu turcs! un poble q tenen un cert parescut als badalonins (una abrasada); gent afable i disposats a parar-me pel carrer i demanar q faig. La gran majoria meravellats per Europa i amb unes malaltisses ganes de formar-ne part. El país es modern, te empenta de sobres i, em repeteixo, una fantàstica xarxa d’autobusos q facilita la mobilitat i, crec jo, de gran respecte cap a les persones. En la llista negra hi han unes greus faltes cap els drets humans, el problema dels kurds, el conflicte de Xipre molt relacionat amb les males vibracions entre ells i grecs, i finalment q Europa sigui capaç d’acollir un país de majoria musulmana.
A Turquia m’ha caigut un mite mediterrani: l’oli d’oliva, no l’he vist per enlloc. La majoria de carn q mengen esta feta en aquests doms q donen voltes a uns plafons d’estufes de la iaia, moltes sopes (xorbes), alguna cassolada... i l’amanida mes comú es un plat de julivert en rama, 4 talls d’un rave gegant, sal i llimona. Als restaurants no existeixen les setrilleres!
...cada vegada m'enrottlo mes.

Capadòcia, turisme "la Sirena".

2008-01-24T10:36:00.000-08:00

L’amic Lee ja em va avisar de q la temperatura mínima a Capadòcia durant la seva visita rondava els -25c. Vaig pensar q era un cuento xino... o q s’havia de veure. İ sí, realment de dia no pujàvem dels pocs graus i de nit entre -15 i -20. Crec q no és normal tant sota zero, però tampoc es queixen. No està massa nevat; sobretot es notava en els camins dels barrancs reconvertits en pistes de gel.
La Capadòcia te un paisatge estrany i bonic, d’aquells per marcar un punt al mapamundi. Diuen q els seus primers visitants varen ser extraterrestres. Després els del bronze començaren a excavar-hi coves. Els primers cristians hi instal·laren les seves comunitats i reformaren les coves per fer esglésies. Actualment encara conserven pintures del S.X q maquillen totes les parets i amb els seus colors originals! sembla com sí les haguessin empaperat amb pàgines de còmics gegants. Els habitants actuals tenen una àuria especial. No sé com explicar-ho... són d’aquells q caminen més a poc a poc, amb el cap una mica tort i la vista fugint cap amunt. Molt agradables i de fàcil tracte; i continuen foradant les muntanyes per fer les seves coses.
Ara segurament hem trauran uns quants punts del meu carnet de geòleg. No acabo de veure clar com s’han fet totes aquestes formes capritxoses. Una simple alternança de capes dures i toves, per molt volcàniques q siguin, no fan aquests colls de 20m d’alt amb barret, ni manyocs de roques q s’aixequen com castells. L’erosió per l’aigua, glaç o vent no em creuré q deixa tal varietat de línies en un vessant. Cada barranc te un estil propi. El millor potser és no buscar explicació lògica i desfruitar de la màgia del paisatge.
També he tingut la sort de poder seguir una història personal q arrencava bastant a cegues i potser tindrà un final feliç. Just arribats amb bus un dels passatgers, amb anglès i bastant atabalat, anava demanant als locals q se’l treien de sobre o simplement no l’entenien. Jo portava un mapa de la ciutat i li vaig dir q anava a l’oficina de turisme i q allí li aclaririen el q fes falta. Ell buscava un poble de la Capadòcia reconegut per la seva terrissa (Avanos). Després com q ja era hora de dinar anàrem a menjar. Ell es presentà, es diu Alí, és iranià i ceramista. Finalment afegí q feia una setmana q havia fugit del seu país amb tren i q estava aquí per iniciar tot el procés de refugiat polític. El seu somni és en un any estar als USA i continuar la seva feina. L’endemà ens plantàrem a Avanos, entràrem com a dos turistes en una fàbrica , ens explicaren tota la seva tradició i com treballaven. Al final sempre fan una demostració al torn de peu i deixen als visitants q toquin una mica el fang. En aquell moment l'Alí els digué q estava allí per demanar-los feina i va fer una demostració senzilla però perfecte. L’entrevistaren i han de contestar. En aquests pocs dies la policia ha acceptat el seu estatus de refugiat, i ha aconseguit una habitació amb cuina i lavabo per 100 euros al mes. En pocs dies l’expressió de la cara del comiat, comparada amb la del primer moment q el vaig veure, havia passat de la nit al dia.

Sí teniu curiositat pels seus treballs podeu entrar a www.alitaj.com

Konya, q es pronuncia cònia.

2008-01-21T10:16:00.000-08:00

Konya és un dels centres religiosos del país. El més famós és un tal Mevlana, filòsof iranià q s’instal·là aquí i creà la secta Sufí (una mena de musulmans místics). Potser ús sonen les cerimònies on donen infinites voltes sobre si mateixos amb els braços oberts. Un palmell cap al cel i l’altre cap a la terra, que significa la via de retrobament entre home i Deu. Com a petita introducció, Mevlana (SXIII) deia "vaig buscar Deu en la creu i no el vaig trobar, en els temples hindús, en les pagodes budistes, a la Meca i no el vaig trobar; llavors vaig buscar en el meu cor i estava allí, no hi ha un altre lloc on trobar-lo". El q no he acabat de lligar massa és perquè tant bon rotllo amb els musulmans. En el seu museu tenien un gran recipient d’or i plata on explicaven q es guardava l’aigua de pluja del mes de Maig per les seves propietats curatives. M’ha fet pensar en la dita castellana como agua para Mayo.
Quan em disposava a passejar-la aparegué en Turgay. Em preguntà sí era turista i es presentà: Jo sóc enginyer i treballo a la construcció, al hivern no hi ha massa feina i tinc el dia lliure, q et sembla sí t’ensenyo la ciutat? Encantat. Anàrem a un modern centre comercial; a l’oficina d’un amic on tampoc tenien massa feina, dinarem uns kebbabs allí mateix. Per la tarda un altre centre comercial; passar a animar un conegut seu q ha obert una pizzeria de poc èxit; visitar una noia d’una agència de viatges q li fa tilin, però com q ella vol presentar-li el seu pare en Turgay es desespera. Varem intentar convidar a ella i la seva germana a sopar una pizza per veure sí la cosa es desencallava, tampoc va resultar.
El dia següent varem començar fent una cosa q en sóc expert a Barcelona però q no m’hagués imaginat mai a Turquia, buscar pis de lloguer voltant per la ciutat. Finalment el vaig convèncer per q hem portes a les afores a visitar el poble de Sille on hi ha l’església de santa Hel·lena (300 d.c). M’acompanyà amb cotxe, férem un te i s’entornà a barallar-se amb la ciutat. El poble és encantador. La meva intenció era tornar de fosc amb el bus. El pla canvià quan una colla d’estudiants q havien sortit a airejar-se desprès dels exàmens m’arreplegaren i em portaren a la teteria del poble. Un d’aquests llocs plens d’homes ja granats, fumant, bevent te, jugant a cartes i fent passar el rosari. Quan tornàvem amb cotxe les noies del grup confessaren q era la primera vegada en se vida q entraven a un.

Ankara i el rei Mides.

2008-01-17T11:33:00.000-08:00

Ankara és l’actual capital de Turquia, està pel centre d'Anatòlia i, no sé ben bé perquè, això vol dir temperatures mínimes de -10 a -15c. Com ús podeu imaginar la vida per sota dels -5c consisteix en anar corrents d’un lloc a l’altre, fer sobredosis de tes, festejar qualsevol estufa que puguis trobar o dormir sota cinc mantes. A Turquia existeix un altre opció molt saludable: els banys. A 200m de l’hotel (distància raonable a -10c) n’hi havia un.
Els hamans tenen una sala central hexagonal q és una gran llosa on es fan els massatges. Als costats accedeixes a les saunes, les sales de refresc o les dutxes d’aigua "freda". Tot és de marbre blanc, els sostres alts i amb les típiques bòvedes amb claraboies. Arreu s’està calent i domina el vapor.
El joc consisteix en anar-te aclimatant. Primer entres en una sala de refresc, et vas tirant aigua calenta pel cap amb un gibrell. Passes a la 1r sauna, t’asseus, mires al sostre, saludes al q entra, esbufegues... Vas a la següent sala de refresc, ara l’aigua ja no et sembla tant calenta. Entres a l’ultima sauna i el cop de calor quasi em mareja, notes l’escalfor de les parets com t’embolcalla amb l’espès vapor. T’ajeus, tanques els ulls, esbufegues, t’aguantes el front amb la ma... fins q reacciones i surts.
Fora m’esperava somrient un turc baixet, calb, amb bigoti i una panxa lluent com un brioix. M’estirà sobra la llosa i començà a fregar-me amunt i avall amb una manopla d’espart. Treia uns espectaculars fideus de pell q, al primer moment, em semblaren algun síndrome de malaltia infecciosa. Galleda d’aigua calenta. Comença el massatge. M’apreta l’estómac, el tira cap a la dreta i el fa baixar fins a la pelvis. Em masega la ronyonada a ritme de termomix. Em separa els bessons amb els dos polses, i em fa pujar els mugró fins a l’aixella... Galleda d’aigua calenta. Finalment vingué amb una mena de bossacalenta- esponja q fa molta sabonera i practicà un segon massatge més amical. Encabat em reenvià al circuit de la sauna, ara flotant de sala en sala, fins a l’ultima on ara semblà q m’haguessin donat una infusió de marihuana, fora de context i només percebia les parets de marbre i el vapor... Surts, dutxa d’aigua freda (tèbia), sala d’espera, i tornes als vestuaris on t’eixuguen i t’embolcallen amb tovalloles calentes. Tot plegat una hora.

A Ankara també es pot visitar un interessant museu de les cultures antigues anatòliques. Hi han parts molt recomanables, com els catalhoyuks una enigmàtica societat matriarcal neolítica q entraven a casa seva pel terrat; els phrygians amb el seu carismàtic rei Mides o els famosos hittites amb nom d’aviram.

El següent dia vaig intentar visitar la tomba del rei Mides q està relativament a prop de la ciutat. L’intenció era retre honors a aquest visionari i primer profeta del diner gratis. Però em vaig quedar a mig camí, el peregrinatge fins allí encara no està massa popularitzat i el taxi era massa car.

Bizanci, Constantinoble, Estambul o la Ciutat.

2008-01-14T06:48:00.000-08:00

En el mundillo de les guies Estambul és conegut com "la Ciutat". Aquest títol se l’ha guanyat per les seves dimensions, pels segles q fa q es manté en el rànquing i per haver ocupat posicions de Chàmpions durant diferents imperis.
Bizanci va ser fundada pels grecs. Els romans la feren capital de l’imperi d’orient i al 330 d.c. Constantí la refundà amb el seu nom, posant la primera pedra de Santa Sofia. En l’edat mitja era la nineta de tots els pobles del seu entorn. El 1453 finalment, tot i l’ajuda de 200 catalans sota el comandament d’un tal Pere Julià ( altre cop amb els perdedors!), caigué en mans otomanes. Ells la feren capital del seu imperi i la rebatejaren com İstambul. A principis del SXX l’últim sultà a de marxar corrents i Ataturk, el pare de la Turquia moderna, li tragué la capitalitat a favor d'Ankara per desfer-se del sobrepès de tants anys d’història.
No m’agradaria ser alcalde da la Ciutat, actualment ronda els 12 milions d’habitants. Però com a bona megaciutat tot rutlla; amb les inevitables pèrdues fungibles, la màquina segueix el seu batec constant. Cada carrer, cada barri té la seva funció i tots junts formen un immens ésser viu q pot pasturar tranquil·lament, quasi immutable a la resta del mon. Un bon lloc per veure circular la sabia d'Estambul és en els baixadors dels vaixells interurbans q contínuament traspassen gentada d’un costat a l’altre de les ribes.
Aquí el paper reservat per al turista és el d’aperitiu. Som una petita presa contínuament assetjada per neteja sabates, hostalers, venedors de perfums, cambrers... i sobretot per la figura del amic-protector-embaucador q sempre t’acaba fent ballar al so de la seva cantarella. Malgrat tot recomano perdre’s pel gran bazar q és tota la zona antiga europea, i deixar-se cortejar per aquest ventall de personatges mentres tu et meravelles dels productes amb q ho adornen.
Tot això amb la companyia del meu amic Coreà entossudit a visitar tots els noms en vermell q sortien al mapa. Als vespres hem continuat practicant els jocs de cartes amb una nova incorporació coreana, en Yong, i un joc q ja m’és conegut en aquest viatge: el remigio ( en coreà: joola). Crec q en Lee ha acabat una mica fins al capdamunt de mi; l’últim dia va dir: jo visitar nord ciutat i millor veure’ns vespre; ok, ok. Ell ha marxat cap a la Capadòcia q te pressa per arribar en autobús al Caire, continuarem en contacte per e-mail; i jo vaig Ankara passar fred.

İzmir i els autobusos de les mil i una nits

2008-01-11T10:35:00.000-08:00

En la nit eterna dels ferrys cap a Turquia he conegut al Lee, un coreà de cara rodona q em fa pensar amb el Dr. Slump de l’Arale. Érem els dos únics turistes del vaixell així q va ser fàcil reconeixe'ns. La nostre cooperació s’ha forjat sobretot en les hores d’espera al port de Chios. Vaig estar de les 5 de la matinada a les 8h. ensenyant-li diferents jocs de cartes com el 7 i 1/2, les parelles o els sisos. En part sinó ens haguéssim esmerçat tant en l’últim partida, en lloc de buscar el ferryfeber, potser no l’haguéssim perdut. En les següents hores mortes va aprendre a jugar a les dames. Amb en Lee no resulta massa esforç viatjar. Mantenim converses de teletubi amb la variant sioux i de moment nomes soc capaç de identificar-li dues expressions de cara: quan riu i quan no. El q facilita més les coses es q, amb molt bon criteri, em segueix a tot arreu, es meravella per tot i no discuteix quasi res. A canvi jo l’he de pescar quan marxa l’autobús i ell decideix anar al lavabo, o vigilar q no pagui el cafè amb monedes d’euro en lloc de les turques. Però sobretot ens fem bona companyia.

M’ha deixat una bona impressió l’arribada a Turquia, tot sembla mes endreçat i q funciona a millor ritme del q m’imaginava. Izmir és la segona ciutat en habitants del país. Allí era qüestió de fer una curta parada per visitar les runes de la ciutat romana (+ alts.) d'Efesus; un altre teatre, alguns mosaics, moltes columnes i la famosa porta reconstruïda de la biblioteca. Encara te bastantes peces dempeus i el recorregut és molt agradable de fer, recomanat a totes les guies i llibres d’història.

Si una cosa destaca Turquia per sobre de la resta del mon es un com de servicials són els seus autobusos. En el trajecte Cesme - Izmir el revisor, desprès de repartir gots d’aigua precintats, passà amb una ampolla de colònia estil pàtxuli i cara de cine de barrio oferint unes gotes per refrescar-se les mans o perfumar el clatell. En un altre viatge més llarg d'İzmir a İstambul el carretó dels sucs, tes i pastissos no parava d’anar amunt i avall; i ja es guanyaren la meva admiració quan vaig provar de demanar fil i agulla per arreglar la corretja de la càmera i em portaren tot un cosidor. L’estació d’autobusos d'Istambul és un complex polígon ple de túnels i aparcaments de vàries plantes on segur hi havien més de 1000 autocars.

Samos. Can Pitàgores

2008-01-07T10:50:00.000-08:00

Samos tenia q ser una parada tècnica del ferry cap a Turquia. Des de les platges del Sud veus terres otomanes a no més d’un kilòmetre. Però resulta q a ningú interessa travessar el petit bassal quan fa fred. En els antics temps de rei Polícrates ja m’haguessin decantat el vi en una copa de dues nanses, haguessin sacrificat el seu millor vedell d’un any amb el conseqüent banquet, i m’haguessin ofert una veloç nau amb 20 braus remers per portar-me a on calgui. En la agència Sunrise Travels m’oferiren com a única solució esperar dos dies, canviar d’illa fins a Chios i allí esperar un altre ferry cap el país veí.
L’enemistat turko-grega és una mica malaltissa. Podrien prendre exemple de altres casos semblants, com el nostre amb el Marroc; nosaltres tenim terres allí i ells tenen zones residencials a ca nostre, nosaltres els fem col·locar totxos i ells ens col·loquen catifes, ells pugen carregats i nosaltres baixem a descarregar... tot més senzill sense manies de religions ni dictadures, però es q els altres dos no es regalen ni el bon dia.
Per suma el periple tingué un premi final. Després d’esperar despert des de les 4'30 a les vuit del matí, el ferry - golondrina marxà davant dels meus nassos perquè els donà la gana sortir mitja hora abans. Unes altres hores plus visitant la ciutat de Chios fins al vespre.
Improvisant a Samos he aprofitat per donar una volta per poblets muntanyencs de l’illa, gaudint d’una vegetació frondosa i mediterrània; també per acabar de llegir "l'Odissea" q vaig començar entrant a Grècia; i per trepitjar la ciutat natal de Pitàgores, un tranquil port mariner ideal per a crear axiomes, teoremes i corol·laris varis.
A la fi em deixen sortir de Grècia un país massa car (tant com Espanya!), on no m’ha somrigut massa la sort. Un lloc ideal per aprofundir en temes arqueològics, festivals ortodoxes o en els colors de la seva bandera.

Les postals de Santorini.

2008-01-02T08:32:00.000-08:00

Santorini es una de les moltes illes gregues del mar Egeu. Te de particular el seu origen volcànic, li dona una forma de ferradura amb el crater al mig del golf, i uns colors molt especials.
Ara estan tots preparant les maletes i tancant la paradeta. Quan s’acaba la temporada tothom qui pot marxa de vacances. Deu ser difícil viure en un lloc tant estret, 25 km en forma de C, durant els mesos de fosc hivern.
L’illa es com una col·lecció de postals, sempre q facis com si no veiessis els complexes turístics. Crec q els mediterranis tenim una gran facilitat i afició per cuidar i crear paisatges de postal. Segurament les varen inventar a qui. A Venècia vaig llegir en una exposició q aquells quadres tant detallistes de la ciutat els feien per vendre als visitants de l’època. Els q potser no ho viuen tant be son els de tota la vida; el senyor q cuida els muls, el mossèn o les pobres iaies amb bigoti perseguits per japonesos amb càmeres de paparazzis ( jo el 2n.). Be, es el dilema de sempre.
En un lloc tant calmat jo no he pogut ser menys. M’he dedicat a caminar per tota l’illa i a fer amistat amb gossos que em seguien encuriosits. El cap d’any quasi no l’he vist passar, l’home dels nassos si.

Athenes. Prova superada.

2007-12-29T09:12:00.000-08:00

Ja he superat la prova de passar el Nadal mes sol q un mussol. Vaig arribar a Atenes la vigila i m’he ficat en un d’aquests hostals del bon rotllo. L’habitació te 8 llits, tots plens i cada vespre hem trobava gent nova. L’ambient imperant era de tot q guai, q col·legues i als 10 minuts ja estaves intercanviant l'e-mail i la direcció per mantenir "l’amistat". Sort de tres ondarribians amb qui vaig poder despatxar varis temes candents, fer una partida cartes i sopar en una taverna grega (estofat amb api), però nomes em duraren una tarda-nit.
Els dies 25 i 26 també son festa pels grecs. Tot tancat. Vaig passar les hores perdent-me per una immensa i ensopida Atenes. El 25, a primeríssima hora, no hi havia manera ni de trobar un cafè. Al final, per carrerots, vaig topar amb un bar obert; mentres m’asseia vaig anar adonant-me del perquè, es q allà encara no havien tancat. La clientela mantenia converses emboirades i hi havia alguna dona clarament de l’ofici. El cafè, q es al q anava jo, era bo, tant car com tots els cafès al país i em va ajudar per reprendre la marxa. Al carrer encara vaig topar amb una senyora q em felicita el Nadal picant l’ullet.
Finalment vaig poder visitar l'Acròpolis i voltants, bressol de la NOSTRA CULTURA ( q no la dels xinos o dels esquimals). L’espai ocupa 2 turons verges i d’una màgia especial. Es un paisatge de roques calcaries, gespa i arbres mediterranis; on passejant et dona una sensació de calma i, com diuen totes les guies, realment et transporta a la Grècia clàssica. Ara et trobes l’àgora, baixant un camí el barri de Milet, girant a la dreta la cova de Teseo... Pots anar fent xino-xano fins arribar a l’esplanada de dalt on esta l'Acròpolis. Es una d’aquelles meravelles q te el do de quan mes la mires mes t’agrada. També es el millor balco per admirar la ciutat, tota de tons blancs marfil.
El següent dia vaig fer el kilomètric museu arqueològic. He de dir q m’ha decebut una mica. Et permet seguir perfectament tota l’evolució de la cultura Hel·lènica, però quan arriba el moment, trobes a faltar mes peces d’aquelles q fan caure la baba (potser son a Paris? o London?). També... d’acord q es diu arqueològic, però em va deixar una mica buit el fet de no aparèixer les grans figures q sempre hem sentit anomenar. Hagués estat be, per exemple, que a l’entrada Sòcrates m’hagués fet alguna pregunta, q al bar en Pericles m’hagués fotut la tabarra, i q hagués coincidit amb l'Arquímedes sortint del lavabo.

"Els Pastorets" de Kalambaca i l'oracle d'Apolo.

2007-12-26T07:39:00.000-08:00

He entrat a Grècia cap a Kalambaca. Aquest es el pobla q hi ha al peu dels monestirs de Meteora. Les muntanyes q acullen el conjunt son molt espectaculars i semblants a les de Montserrat, però menys majestuoses. La visita es pot fer per camins q et van portant d’un a l’altre. Vaig començar força aviat i molts trams encara estaven glaçats, no hi ha manera de deixar el fred enrere. Les edificacions estan penjades a la roca i antigament hi pujaven els queviures amb sistemes de politges. La caminada als mes importants es pot fer en un sol dia; però has anar en compte de no perdre la cartera pel camí, com em va passar a mi, q llavors necessitaràs el doble de temps. Desprès de refer mig camí seguint a estones les meves petjades a la neu ( per sort ningú mes va fer aquella ruta) la cartera m’esperava penjada d’una branca, te una mena de fil q serveix per penjar-la al coll. Alguna cosa dec haver fet malament a Meteora perquè desprès, entre el PC, l'internet, L'USB i jo hem esborrat totes les fotos, sort d’uns amic israelians q me’n passaran alguna de seva; i de pas ja tinc un bon contacte per quan visiti el seu país.
Al vespre ens avorríem bastant i varem anar a una representació nadalenca del poble, gratuïta. Fan una cosa semblant als pastores, expliquen una historia d’un senyor q esta fart del Nadal i desprès de les visites d’uns àngels es fa del club de fans del FumFumFum. Entre mig van sortint diferents grups de nens/es q ballen i la coral kalambaquens alegres amb nadales. A l’esdeveniment no hi cabia ni una agulla mes, la primera fila la presidia tota la pompa del poble (cabells blancs i corbatats) i els popes ortodoxes amb la vara de mando. Però, sincerament, no arriben ni a la sola de la sabata als pastorets pescallunes, xerren massa i no fan fum. A mitja funció a la pantalla de projeccions nomes apareixia el senyor Windows, no se sabien al text i hagueren d’improvisar l’ordre dels números musicals. Suposo q el q val es l’intenció.
Vist Meteora vaig baixar cap a Delfi on hi ha el temple d'Apolo, el centre espiritual mes importants de l’època hel·lènica. Esta penjat a la muntanya amb unes grans vistes q arriben fins al mar. El templa ja no te la magnificència de quan funcionaven, però a canvi han obert un museu molt interessant. Entre les runes hi ha la zona de l’oracle d'Apolo. Allí hem vaig concentrar i vaig fer dues peticions. La primera, qui guanyarà la lliga; la segona, que em deparen els deus en el meu viatge. A la primera pregunta l’oracle contesta: muntanyes nevades = merengue = Real Madrid. A la segona pregunta l’oracle contesta = ... ? encara no he rebut cap resposta clara respecta a aquest tema, potser es q allí no els ha arribat l'internet.

Al sud d'Albània.

2007-12-22T08:03:00.000-08:00

Al sud d'Albània.
He deixat el paquet a la capital i he agafat camí cap al Sud. En uns autobusos bastant pèssims i per unes carreteres pitjors he arribat a Berat ( q no Borat!). Allí el poble vell esta dalt d’un turo dins unes muralles, li diuen el poble de les finestres. Tenen una església-museu amb unes icones ortodoxes, no fotografiables, precioses.
El següent periple en bus m’ha portat fins a Gjirokastra, abans però m’he negat a pagar. Hem volien cobrar el doble per un trajecte semblant als anteriors. En Jan, un albanes q ha voltat mig mon, m’ha fet de traductor. Desprès de parlar amb ell una bona estona, m’he convençut de q aquí els preus son així de variables, i he pagat al revisor. En Jan m’ha estat explicant com anava el país. Desprès de deixar el comunisme els anys 90 no sembla q acabin d’engegar. El 97 tingueren una curta guerra civil, on un dels bàndols eren clarament clans mafiosos. Avui encara tenen molts problemes de corrupció i les infraestructures en general estan sota mínims. Ell estudia ortopèdia i vol marxar altra cop a fora, no veu massa futur al seu país. Gjirokastra, a part d’un nom fantàstic, es un altre ciutat penjada a la muntanya amb una arquitectura tradicional i un altre castell, amb sorpresa.
Escapant-me del glaç, la pluja i la boira he anat fins a Saranda, a la costa. Es poden visitar les runes grecoromanes de Butrinti. A Saranda he pogut escalfar-me una mica amb el Sol i he tingut la primera cita del viatge. Al taxi atapeït de gent vaig deixar anar les típiques preguntes de si coneixen algun hostal... i hem varen contestar en castellà. Ella es diu Zamira, es força guapa, va aprendre el castellà als 13 anys i el domina prou per no haver estat mai al país. La veritat es q te do de llengües, es professora de filologia anglesa a l'universitat i fa una tesis sobre l’aprenentatge de fonemes estrangers en adolescents. La cita a consistit en trobar-nos per un cafè, però jo he quedat ben distret. Entre altres coses m’ha explicat q a Albània quan a algú se’l diu català es sinònim d’un esser mig home mig bestia q es carrega nens i dones de deu en deu; caram els almogàvers, si q varen deixar petjada. Ella si q es vol quedar a treballar al país. El comiat ha estat una mica confús, jo li anava a fer dos petons de adéu i ella s’ha apartat espantada dient q a Albània res de saludar amb petons... o potser es q encara tinc alguna cosa dels meus avantpassats...
Curiositat: Bon dia en albanes es pronuncia merdita.

De compres a Tirana.

2007-12-19T08:39:00.000-08:00

Estant lluny de casa també m’ha atacat la felera compradora i Albània els preus son de 3eres rebaixes. També es una bona excusa per voltar mercats, botigues i en definitiva la ciutat. El tema era fàcil, la bandera del país. La tenen per tot arreu, esta be la combinació de colors i m’agrada l’àguila bifacial. Espero q a casa també els plagui o trobin d’utilitat els variats utensilis. El q no tinc tant clar es quan arribarà el paquet.
El menjar també es barat. Estic aprofitant per reposar reserves grasses de xai, vedella i pollastre cuinat amb bon gust. El q ja no es tant barat es la benzina i l’electricitat. Cada dia, tres hores al mati i una per la tarda, fan talls regulars per estalviar llum. Es el moment d’encendre les espelmes i fer tertúlia, llàstima q el soroll dels generadors trenqui el romanticisme.
Els desplaçaments son un bon moment per trobar gent. En un minibús vaig coincidir amb l'Oshi, un Japonès gros, barbut i amb cabellera de Jesucrist q va sortir fa un any de casa seva i ha arribat a Albània per la ruta de la seda. Treballava en una companyia de comerç internacional, al passaport esta irreconeixible amb la corbata i la clenxa al mig. Una de les seves raons per viatjar es entendre el perquè de les guerres; el tema ens ha donat molt de si. Un altre pàjaro barbut que m’he trobat es el Eoin, un irlandès mig tartamut q sempre es mossega el llavi inferior; he compartit habitació amb ell i encara no l’he vist sense el casquet de llana. Amb ell he posat a prova el meu angles i crec q hem quedarà per setembre. Estic una mica enfadat com els anglosaxons. Amb la resta de terrestres els entenc be i tenim converses acceptables; amb els de parla anglesa no hi ha manera de pillar res i van hiperrevolucionats, q s’ho facin mirar! Amb l'Oshi i l'Eoin pot ser q tornem a coincidir, tots tres anem cap a l’orient.
Tirana, xula. Te un centre estil modern amb alguna arquitectura comunista curiosa; però sobretot molta vida al carrer i moviment. No l’aspecte rural o provincià de la resta del país. Crec q els albanesos son gent senzilla i de camp. Nomes tenen 2 personatges celebres; Scanderberg, un Cid albanes q para als otomans fins q el pelaren, actualment es quasi un personatge fantàstic q sembla sortit del "bola de drac"; i la mare Teresa de Calcuta.

Kotor i el ceptre d'Ottokar.

2007-12-17T10:10:00.000-08:00

Res q la bandera i els vestits regionals d’aquí m’han recordat al llibre del Tintin i m’ha fet gracia posar aquest títol. Jo esperava trobar-me amb els malos de la película però resulta q fa dos anys q Montenegro s’ha independitzat de Sèrbia.
Kotor es un altre bonica ciutat emmurallada de la costa Dàlmata, se sembla molt a Dubrovnik o Split. El mar fa una entrada en forma de T, recorda als fiords amb muntanyes nevades al voltant. La muralla de la ciutat s’enfila pels penya-segats fins a un castell q domina el golf.
Al casc antic hi han alguns hotels de mansions restaurades però no hi vaig trobar cap pensió i ja era de nit. El q si vaig trobar es una oficina d’informació amb dues noies q s’avorrien com ostres. M’ajudaren trucant als hotels de la ciutat però els preus no baixaven de 65 euros nit (allí tenen l’euro!?), tant jo com elles estàvem escandalitzats. Miraren a les afores i fins trucaren a hotels d’altres ciutats perquè ja havia decidit agafar altre cop el bus. Aleshores truca una amiga seva q havien parlat al principi i els digué q havia localitzat una senyora amb habitacions per llogar dins el casc antic per 15e, perfecte! Va ser un moment d’eufòria col·lectiva, elles es miraren i digueren uníson: "res es impossible per nosaltres" nomes els falta el "Ffiiuuuu, súper tres!".
He estat dues nits a Kotor, temps de voltar-la, escriure Sarajevo al blog, veure una mena de cerimònia ortodoxa on recitaven estil gregorià i anaven entrant i sortint per unes portes del retaule escampant encens; i pujar totes les escales de la muralla fins al castell.
A dalt vaig coincidir amb un matrimoni americà i el seu fill ja barbut. Ell estava fent alguna cosa de cooperació a Moldàvia i l’havien vingut a veure. Parlarem una estona. Segons quines zones dels Balcans els americans son molt ben rebuts. El noi no parava amb un aparell com un mòbil dels antics. Resulta q era un G.P.S i estava intentant localitzar un punt q queia darrera el castell, prop d’una petita ermita. Aconseguirem arribar-hi i de sota una figuera, entre les pedres tragué una mena de tresor. Un pot hermètic, ple de curiosos objectes numerats. Resulta q es un entreteniment d’aquests d’Internet. La gent amaga aquests recipients en un punt singular i pengen les coordenades a Internet; quan en trobes un pots agafar algun dels objectes i deixar el q portes tu, el q t’has quedat es per canviar-lo d’amagatall. Tot això ho expliques a la pagina web, així pots seguir el recorregut dels teus objectes o saber quanta gent a localitzat el teu tresor. El matrimoni han agafat un petit pop de peluix i se’l emportaven a Minneapolis (Minessota). Divertida manera de visitar llocs.

Sarajevo, resum.

2007-12-15T12:23:00.000-08:00

Diuen q tots els xous dels Balcans sempre han començat a Kosovo. Els Serbis ortodoxes tenen allí els seus llocs histórics-religiosos mes emblemàtics, quan la volen liar els reivindiquen. Per entendre’ns, seria com si Montserrat estigues a les afores de Zaragoza i el monestir de Ripoll al mig de Valencia. Així s’inicià l’últim conflicte, i per efecte domino anà saltant a Eslovènia, desprès Croàcia i finalment, el pitjor, a Bòsnia Hercegovina.
Sarajevo va ser des del 92 al 95 una ciutat assetjada pels serbis, els de Sèrbia i sobretot pels serbi-bosnians de la mateixa ciutat. El front tant sortia cap als suburbis com dividia carrers. La lluita no consistia en avançar posicions com a disparar contínuament per fer la vida impossible al altre, disparar a matar. Vaig visitar el museu del túnel; allí passen un vídeo on durant 15 minuts, nomes so real, se succeeixen imatges de trets; projectils creuant el cel i impactant a cases; franctiradors esperant, apuntant, i prement el gallet; dones amb cabàs del mercat esquivant bales, cotxes cosits a forats q encara funcionen... disparant, disparant, disparant sense parar durant tres anys.
Nomes hi havien dues vies de connexió amb l’exterior. L’aeroport q tenia immunitat internacional, i des del principi ocupat per la ONU q tenia permís del govern Serbi per aterrar amb ajuda humanitària; i un túnel de 2 km q excavaren els bosnis per sota de l’aeroport fins a zona amiga. Per arribar a l’entrada del túnel utilitzaven el camí dels tramvies. Al carrer principal els tramvies tenen doble sentit, es posaven dos combois avançant paral·lelament i la gent al espai del mig amagant-se dels franctiradors; els q varen estar de menys sort foren els conductors.
Dins l’exèrcit bosnià hi havia algun militar serbi-bosnià q no s’havia passat a l’altre bàndol.
Fora de Sarajevo també hi hagueren episodis horribles de la guerra entre serbis, croats i bosnians, en total + de 150 mil morts. Fins el 1995 quan es signen els acord de Dayton. Actualment encara s’estan aplicant. El resultat es un país sense reconeixement total internacional (ex: no tenen passaport); i diferents àrees dins Bòsnia q s’autoproclamen repúbliques croata o sèrbia, amb els seus propis governants i dobla nacionalitat. Per exemple aquests dies bosnià estava plena de propaganda electoral de candidats a president de Croàcia.
Al 98 els Serbis es tornaren a embolicar en la guerra de Kosovo. Fins q els EEUU i la OTAN bombardejaren Belgrad i Milosevic va caure del poder. En definitiva, ha passat el pitjor, ningú creu q es repeteixi, però encara estan a mig camí. Crec q fa falta molta imaginació i innovació per normalitzar la convivència a Bòsnia Hercegovina; i millor q s’oblidin del model estat-nació-cultura que aquí es quasi impossible fer-lo encaixar.

Els millors desitjos per Bòsnia.

Sarajevo II

2007-12-14T11:52:00.000-08:00

He arribat a la capital just nevat, fa bastant fred, Sarajevo esta envoltada de 2mils. Les xemeneies fumegen, el terra deixar anar una fina boira i la gent treu baf per la bufanda. Aquí quasi tothom fuma, un cigarret rere l’altre, i veu molt cafè turc, els ulls se’ls marquen a la cara i els colors de la pell son tons apagats. Hem dona la sensació q amb cada calada es van consumint una mica per dins, tot Sarajevo sembla q per dins encara s’està consumint... potser i fa q es Desembre? Tot i això es una citat plena de vida, reconstruint-se, amb un ordre estil anàrquic; gracies sobretot a l’energia dels seus habitants, q no dels seus governants o "observadors" estrangers, encara confosos del q cal fer i cap on s’ha d’anar.
La complexitat es de tesis doctoral. Aquí han compartit i comparteixen espai quatre religions i/o cultures: musulmans, cristians, ortodoxes i jueus safardís, mes els romanís q pobres ningú compte amb ells; per tant escriuen en quatre alfabets. A part de Jerusalem crec q no existeix enlloc mes. No es reparteixen formant guetos, estan per barris majoritaris, carrers o simplement cada u a casa seva. Vaig anar al museu Safardí. Encara actualment parlen una llengua barreja de castellà antic i paraules hebreus, fins algun intel·lectual te obres totalment en castellà. Els jueus safardís varen ser expulsats de la península pels reis Catòlics; no podíem ser pioners d’alguna altre cosa?
El teixit urbà esta farcit de cementiris, disseminats per tot arreu. Els enterraments son a terra. Els mes grans ocupen turons sencers i hi estan totes les religions barrejades, també trobes tombes d’agnòstics alguns amb l’estrella comunista. No es una massificació nomes arran de la guerra, les lapides poden ser mes antigues. Als parc públics pots trobar enterraments musulmans. Algun carrer continua el seu recorregut travessant pel mig del cementiri, de nit t’inspiren un gran i creixent respecta a cada nou pas q fas.
Amb el Mateo, i també la Sabrina, he connectat molt be. Hem fet llargues passejades fotogràfiques, molts cafès i cigarrets, m’ha explicat el conflicte. Entre nosaltres s’ha fet famosa la frase "this area was totaly distroyed". Pel seu projecte s’ha posat en contacte amb gent de 25 a 30 anys, entre ells ha conegut a la Sabrina q li deixa una habitació; consisteix en fer retrats en diferents punts de la ciutat. Ells varen viure la guerra d’una manera molt especial i evidentment poden sortir histories molt crues i doloroses. El Mateo estarà un mes a Sarajevo i desprès presentarà la feina a Londres.
Insisteixo però, els carrers estan plens de vida. El passeig bull de personatges i grups d’amics de tots els colors i estatures q volten amunt i avall; semblant al q deuria ser la Rambla temps enrere. Als cafès les tertúlies s’allarguen i les parelles es barregen. Sarajevo te una atmosfera especial d’aquelles q enganxen, si podeu visiteu-la.

Sarajevo I

2007-12-13T11:23:00.000-08:00

6 nits a Sarajevo.
Al Autobús de Split a Móstar vaig coincidir amb el Mateo (Itàlia). Ell es fotògraf, anava fins a Sarajevo per un projecte fotogràfic amb gent de la seva edat q durant la guerra tenien entre 10 i 15 anys, joves q no estaven al front però si podien comprendre tot el q passava. Ell es la quarta vegada q visita la ciutat; hem va donar el telèfon i quan vaig arribar vaig trucar. Ens trobarem en un cafè, també hi havia la Sabrina (el Mateo s’està uns dies a casa seva) i amics seus. Hem estat quasi inseparables, passejant, fent fotos, cafès... La Sabrina es de família musulmana i esta estudiant periodisme. Sobta conèixer musulmans amb aspecte de cristians europeus, es una cosa q potser nomes es dona als Balcans.
En tot cas el bon dia Sarajevo ha estat una descomposició de panxa, mareig i mal d’ossos. Segurament el cansament i algun de q altre agent extern. Un dia sencer de dejú i llit es el millor per veure la gravetat del tema. Per sort no ha estat res mes i una prova es q el mateix dia de l’alta (dissabte) ja sortia de copes amb Mateo, Sabrina i uns cooperants espanyols q la volten per allí (Ep! records Gerard). Varem acabar al BudaBar, un d’aquests antros on accedeixes per un túnel amb escales, ple de decoració kitsch, i q una vegada dins no saps massa be quina hora es perquè sempre hi ha gent animant la festa. Jo encara vaig retirar relativament aviat. Sarajevo es conegut en tots els Balcans per la seva especial vida nocturna i agenda cultural. Durant l’assetjament serbi els cafès, teatres i discoteques no varen tancar mai.
Lo de retirar aviat es un dir, a la casa on era m’esperava un altre tipus de festival. Les dues primeres nits havia dormit en un hostal q no em convencia i vaig canviar a casa la Jasna. Ella es d’aquelles dones q estan a l’estació de trens o bus esperant turistes i els ofereixen habitació a casa seva per un mòdic preu. Em aquest cas jo dormia en el menjador-cuina-habitació i ella en l’altre habitació q quedava del pis. Doncs, tornant del BudaBar em disposava a fer la primera nit a casa la Jasna i la trobo dormint al sofà del menjador. M’explica q ha vingut un amic seu, q ha begut massa i q dorm a l’habitació petita, sinó m’importa q ella dormi al sofà: ok!ok. Als deu minuts de ficar-me al llit s’obra la porta i entre un home barbut, d’uns dos metres, prim però forçut, amb unes mans immenses, curtides, unes botes del 45 i completament begut. Fent un discurs d’aquells totalment alcoholitzats q nomes s’escolten a ells mateixos i no acaben mai. La Jasna, una mica espantada l’anava empenyent dissimuladament i dient una cosa així com: ves q aquest senyor vol dormir. L’anà estirant fins a l’habitació, però no callava. Al cap d’una estona ella torna demanant-me 20 km (moneda bòsnia) per que aquell homenot marxes a un hostal i ens deixes dormir, li vaig dir q nanai. Torna a l’habitació i altre cop vingué suplicant q li donés 10 km i q ja no ens molestaria mes, li vaig dir q jo no donava ni un duro a aquell borratxo. Mentres ell nooo callava. Finalment ens asseguérem els tres al menjadors i continuaren discutint els dos (mai acaloradament); de tant en tant el begut es girava cap a mi, deia un sorry poc creïble i continuava discutint, jo nomes intervenia per intentar comunicar les meves ganes de dormir i que, please, se’n anés a la seva habitació. No vaig arribar a entendre quins tractes es portaven ni exactament q passava. Ja feia estona q la cosa era pesada quan la Jasna s’aixecà i em digué q recollís ràpid totes les meves coses i ens anàvem d'allí; amb 10 segons ja tenia la motxilla a l’esquena i sortíem al carrer, però sense les claus! au, trucar a la porta, convèncer al llarg, entrar, agafar les claus i sortir. Havíem fet 50m i encara estava a l’entrada gesticulant no se que.
La Jasna em porta a un hostal d’un amic (allí tots son amics), sense haver de pagar la nit, en una fantàstica habitació vistes al minaret; i allí m’he quedat fins l’últim dia. Això si, eren les sis del mati i tot just entrava al llit.
Però no es tot amics, La targeta també m’ha fet una mala jugada. Un caixer automàtic em regala un rebut donant les gracies per utilitzar els seus serveis, però el molt verro es queda els calers. Desprès d’una llarga i costosa investigació resulta q ni un banc ni l’altre s’havien posat en contacte i allí no havia passat res; tot era una broma del simpàtic caixer automàtic. Però la targeta no ha tornat a funcionar. Sort del meu equip de recolzament als països catalans q han pogut solucionar-ho tot definitivament.

Mostar, els primers musulmans.

2007-12-10T07:50:00.000-08:00

En aquest tipus de viatge de tant en tant t’apareix un àngel de la guarda q et soluciona petits conflictes i t'alegre el dia. Estava apunt d’agafar el bus de Split a Mostar i havia liquidat tota la moneda croata en l’esmorzar. Al deixar la motxilla al portaequipatges el conductor em reclama 2 euros, resulta q aquí es paga apart. Sort d’una senyora bòsnia q esperava el seu torn, ràpidament s’oferí per solucionar el problema llengua i diners de la seva butxaca. Durant el viatge parlarem una mica i resulta q havia viscut un any a Granada, el seu marit és professor de matemàtiques a l'universitat. Crec q és la primera persona q hem diu q els andalusos són gent tancada.
Mostar ja es Bòsnia - Hercegovina. Allí tenia un contacte d’en Toni (company de feina) q havia vingut després de la guerra (92-95) per temes de cooperació; cap a casa l'Ibro Karic falta gent! Resulta q el dia anterior s’havia casat el seu fill amb una cristiana, ells són musulmans; però no havien fet massa xaranga ja q la seva dona es va morir encara no fa un any. Mentres m’explicava batalles del Toni a Mostar començà a sortir vi i embotit q havia sobrat de l’àpat. Encara no havien passat vint minuts q també s’instal·là al menjador el seu amic Izo, antic company de les milícies bòsnies, ara inseparables; qualsevol excusa els és bona per veure un got de vi... i més.
Els tres hem fet unes bones risas, mirant el futbol amb la parabòlica q li acabaven d’instal·lar, jugant a cartes, explicant-me anècdotes de la gent q ha passat per casa seva, o amb els culebrons sudaques subtitulats al eslau. També m’han portat d’excursió amb cotxe, els dos no treballen. Primer visitarem a un lloc sagrat musulmà on de la muntanya neix un riu sencer com el Ter en els seus períodes ufanosos. Després, suposo per compensar, hem portaren a un lloc sagrat cristià on s’havia aparegut la verge a uns nens, una mena de Fàtima en petit.
L'Ibro i l'Izo formen una típica parella de telecomédia. L'Ibro és el més gra i intel·ligent, ell manega les converses i sempre acaba amb un Jo,Jo,Jo; ell marca el ritme de totes les coses ja q va coix des de fa 4 anys q li varen diagnosticar una esclerosis múltiple. L'Izo és la força, el q mou les coses i m’acompanya a comprar o a Internet; atent sempre al q necessita l'Ibro, només quan ja ha begut massa és l'Ibro qui el vigila a ell. L'Izo és 4 anys més gran q jo.
Amb el tema de l’esclerosi te tot de pots amb ungüents per a massatges i multivitamines. Ell s’ha hagut d’espavilar bastant pel seu compte i a l'internet ha trobat el tractament dels ous de perdiu japonesa (són la meitat de les catalanes), en te unes 30 engabiades al garatge amb estufes de resistència; són part de les seves feines diàries, això i cuidar 5 canaris cantaires. L'Ibor es veu dos ous crus cada dia, i li va prou bé, el metge diu q des de q va començar el tractament la malaltia s’ha estabilitzat.
La ciutat de Mostar és bastant petita. Sobretot te el famós pont reconstruït al mil·límetre. A la resta de la ciutat encara es poden veure edificis destruïts. El q xoca és veure moltes façanes esquitxades per projectils. Veient la quantitat i on són és fàcil imaginar-se quins eren els seus objectius principals.

Split Dvi

2007-12-05T11:31:00.000-08:00

La carretera de Dubrovnik a Split s*ha de fer de dia. Son tres hores de costa Dàlmata amb illes q trenquen l*horitzó del mar, una petita franja de costa verda i tot seguit una serralada de calcaries blanques q pugen fins als 1000metres.
A l*estació ja m*esperava la Sra. Kovacevic amb un cartell a la ma "rifa castro". El Sr. Begovic de Dubrovnik m*havia aconseguit un altre casa ve de preu. El matrimoni Kovacevic passen dels 80s i lloguen les habitacions sobrants de la casa. Com a benvinguda m*havien guardat farcell de col farcit de porc, puré de patata, i vi molt de vi. La senyora es una gran mestressa de la casa, de les q esta tota l*estona pendent de q no et falti res. Es defensa prou be amb l*angles; diu q l*ha après dels turistes q passen per casa seva. Curiós, jo convençut tota la vida q l*angles s*aprenia anant a l*estranger i ara resulta q també s*aprèn portant l*estranger a casa. El seu home no l*entén. Ell esta allí assegut, amb els ulls mig clucs i un simpàtic nas de patata. Nomes te clares dues paraules: Drink i medicin. Resulta q cuiden un tros de terra on cultiven vinya i es fan el seu propi elixir, un blanc estil Gandesa, ell n*es un gran aficionat, es veu dues gerres de 33cl dinant i dues mes per la tarda-vespre. Quan jo menjava s*en va fotre un altre com a cortesia d*acompanyament, i mentre omplia els gots, somrient, anava repetint: "Drink, drink; medicin! ja,ja,ja". Cada vegada q apareixia per casa ja hem treien l*ampolla. Una mica medicin si q deu ser aquest vi, el dissabte vingueren tota la família a celebrar els 83 anys del míster.
A Split tenen un preciós passeig marítim, el casc antic i el palau diocesà construït per un dels últims emperadors romans. A la tarda vaig donar un volt pel centre buscant l*espectacular palau, però no hi havia manera de topar amb ell. Al final he trobat una entrada on havies de pagar per visitar-ne els fonaments. L*hi he demanat a la noia dels tiquets on era la part principal i, com disculpant-se, m*ha contestat q tot plegat era bastant subjectiu, l*antic palau ocupava tot el casc antic i ara nomes hi havien restes disseminades entre les cases. M*ha agradat la resposta i he procurat fer-li mes preguntes.
També he fet un dia de picnic a la ciutat de Sibenik i al parc natural del Krka. Son unes deus d*aigua q en pocs km formen un riu cabalós amb espectaculars conjunts de salts d*aigua. Tornant a l*estació d*autobusos un senyor tot polit, pentinat a lo Grecian2000, m*ha dit si podia fer-me dues preguntes; la primera, si buscava habitació q ell tenia un llit lliure; i la segona, q si volia sexe q amb ell li venia de gust i em pagaria algun caler. Amb la mateixa amabilitat d*ell li he contestat "no hyala (no gracies)". L*home m*ha recordat molt en Fonso de la loteria, al cel sia.
Nomes m*he quedat amb les ganes de veure un partit de basket de l*Split. Ara entraré cap a Bòsnia. Venint cap aquí es veien els Balcans, al fons, tots nevats. Nomes pronunciar Sarajevo ja hem peten les dents.

Dubrovnik fa la perla.

2007-12-02T07:54:00.000-08:00

Estic esgotat; potser el vaixell, o els trekking per les aceres de les ciutats, el fred, o de menjar pizzes de peu dret... Hem venen punxades als bessons i a la planta dels peus hem molesten les durícies. m`he adonat q gasto exageradament la part interior de darrera de la bota dreta, dec caminar malgirbat i no m`en adono. Hauria de rectificar l`estil, això no pot ser massa bo per la xura. Sort q ja se m`ha curat la morena. En tot cas noto q les cames em fan la perla, hauria de fer una mica de ioga.
Per sort he trobat una bona habitació amb cuina. Dubrovnik es veu ràpid, molt bufo i blanc, però altre cop crec q hi sobren restaurants amb espelmes. Com q tot el dia fa el xirimiri he aprofitat per anar al supermercat i fer una mica de rebost. Es divertit ficar-se als súpers, hi gastes el doble de temps intentant esbrinar si allò es un pot de llet de disseny, nata per cuinar o un producte de cosmètica. el croat recorda al basc.
Com q hem sobre temps he aprofitat per descansar i per preparar alguna exquisidesa. Pollastre a la Dubrovnik: S`agafen 4 cuixes de pollastre, es fan rosses. Amb el mateix oli de gira-sol (es el mes barat) es fregeix la ceba tallada ben prima. Mentres, poses aigua a bullir amb trossos de coliflor (ara toca), els treus del foc abans no s`acabin de fer i s`afegeixen a la paella amb la ceba, es fa tot un minut. S`obra la nevera i hi ha un tetra-brik de suc de poma, s`afegeix suc de poma a la ceba i la coliflor; es deixa reduir uns minuts i s`escalfa tot amb les quatre cuixes. Es serveix amb una forquilla, un ganivet i un crostó de pa: i ja tenim un fantàstic plat mediterrani.

Bari i la "Sacra Corona Unita"

2007-11-30T07:37:00.000-08:00

Al Sud d’italià cada regió te la seva màfia particular, així com a Nàpols hi ha la Camorra a Bari tenen la Sacra Corona Unita; fa esgarrifar. Després de veure el desgavell de Nàpols pensava q aquesta seria l'óstia. Però no, Bari és una petita ciutat molt tranquil·la i endreçada, tipus Girona. La única cosa sospitosa amb q he topat és una pizzeria cremada, amb el precinto de la policia i el segell del jutge; potser q no paguessin? vendeta!
Aquí he comes tres fallos garrafals; no informar-me abans dels llocs de dormir, arribar amb tren de nit (fàcil en Novembre) i no deixar la motxilla a la consigna de l’estació. He acabat pagant 45 euros per una habitació en una pensió **. En els meus plans no m’ho puc permetre massa sovint.
Ara m’estic doctorant en santoral i reliquiaris. A Bari tenen els osos de sant Nicolau, la actual santa Claus de la Coca-Cola. Resulta q varen robar les relíquies d’una església ortodoxa i s’ha convertit en un centre molt important de peregrinatge. Així a estones fan missa els catòlics nostres i a estones fan missa els catòlics ortodoxes, s’ho reparteixen.
També hi ha l’església de santa Colomba ( santa Coloma, patrona d'Andorra). A la cripta guarden el cos momificat de la noia, recargolada de l’estómac, amb el punxó encara clavat i enfundada en un vestit de macarena. La visió és bastant tenebrosa.
i passar via, q aquí he vingut sobretot a agafar el ferri cap a Dubrovnik; deixant enrere la Italià i els italians/es, gent simpàtica i de bon viure, només en destacaria algun defecte: q fan footing parlant pel mòbil i q mengen gelat tot l’any.

Napols i el forat a l'infern.

2007-11-28T06:27:00.000-08:00

Caos, caos, caos. Els mateixos napolitans es donen per perduts, diuen q tenen un caràcter de viure el dia a dia; i no m’estranya amb la presència plantada del Vesubi a l’horitzó, sinó q preguntin a la penya de pompeians petrificats.
6 dies he estat a Nàpols. Vaig començar per la costa de Sorrento al Sud de la baia. El relleu són colades de lava volcànica q acaben en cingles al mar; com Castellfollit de la Roca però amb aigua salada. Allí estan els hotels de luxe i les cases dels capos.
Després vaig pujar caminant al Vesubi des del costat terra. Tot de vegetació de tardor, passant per la cresta de l’antic cràter col·lapsat, per la vall del infern de terra negre, i arribant a la impressionant cim; un gran forat de 100m de diàmetre i parets verticals fifti-fifti. Pel camí, quan estava més perdut, va aparèixer el Sr. Onorio de Gennaro, un alpinista forofo dels volcans, diu q ha escalat els més importants del mon, professor jubilat de francès a la universitat i napolità. M’explicà entusiasmadament l’historia de la muntanya com qui parla d’una bèstia, i feu una premonició: d’aquí a vint anys el Vesubi tornarà a esclatar i causarà un gran desastre. Doncs, pot ser; afanyeu-vos!
Ens varem retrobar al pàrking del volcà i s’oferí per tornar-me en cotxe a la ciutat. Parlant, parlant, ell digué q a la península no hi han volcans, no senyor! tenim els d'Olot! S’interessà molt i hem demanà q li expliqués on era per a poder escalar-lo; li vaig dir q el volcà d'Olot (Cruscat) no es pot tocar, només és pot mirar. Ho trobà molt curiós i hem demanà q li enviés una postal d’aquell lloc. Es divertit q a la fi he pogut explicar a algú com es fa per anar a Olot.
També he passejat per les ciutats petrificades de Pompeia i Ercolano. Val la pena enganxar-te a algun dels guies; son senyors amb pinta de senadors romans, vestits d'Emporio-Armani, i explicant "faules" pompeianes amb teatralitat italiana. Però el més bonic està al museu nacional de la ciutat. Els mosaics son fets amb peces de fins un mil·límetre, l’expressió i els colors et fan caure la baba, igual q el gest de les estàtues de bronze. Vaig quedar tant impressionat q vaig fer dues passades.
El dissabte a la nit hi havia muntada una festa de tecno-progressiv-ibisenc, jo ulls com taronges, però em va enxampar la Marina per anar a fer un gelat al port...hem faig vell. La Marina és una senyora napolitana al voltant dels 50 q viu a Florència; des de q es va morir la seva mare no te bona relació amb la família i ve un cop l’any a l’alberg així no s’enyora tant. Hem fet alguna passejada junts i volia q l’acompanyes a missa de Sant Gennaro a la catedral, no scusa. M’explicà que allí tenen un reliquiari q és la sang coagulada del sant, i una vegada a l’any fa el miracle de liquar-se, caram amb les proeses de la santedat. La Marina s’ha plantejat venir a Bari, però al final s’ha fet enrere pq no es trobava massa bé de la panxa; potser millor.
Més: he provat les sfogliattellas, un dolç cruixent i "cremós" per dins, mmmhh. I paro ja, només m’he quedat amb les ganes de baixar a la ciutat subterrània, tot unes galeries de grutes excavades sota la ciutat des dels romans. Un altre prova de que els napolitans viuen més lluny del cel que del infern.
P.D: una abraçada Kersten.

Bolonya, la ciutat emporxada.

2007-11-22T09:34:00.000-08:00

A Bolognia m’esperava correu urgent a casa de l'Imma, el Costas i l'Alessandro. Coses q m’havia deixat a Tore. L'Imma és amiga de sempre de la meva tieta Rosa. He arribat just a l’hora de dinar de diumenge, fantàstic pq vol dir: Tortel·lini, carn d’olla, crema catalana i bon vi. Cada regió d’italià tenen el seu tipus de pasta, aquí evidentment a la bolonyesa. A casa l'Imma no hi havia lloc per dormir; però el Giovani Piero, amic seu q també havia vingut a dinar, m’ha ofert un llit a casa seva. Una casa petita, de tres pisos, molt neta i millor decorada. Gràcies GPiero.

El Costas (d’origen grec) s’ha ofert per fer-me de guia turístic de la ciutat. M’ha ensenyat el centre on tots els carrers estan emporxats, la residència espanyola (territori espanyol), la sala de coronació de Carles V i I, la Catedral...Dins la catedral hi tenen bastant de xou, resulta q hi han uns frescos on apareix un diable arrossegant a Mahoma al infern i han rebut amenaces de bomba dels integristes; el segon cop no m’hi varen deixar entrar. Desprès de la caminada el Costas ha tingut encara ànims per fer-me una introducció a la mitologia grega q m’aniré trobant. Encantat d’haver-vos conegut Costes, Imma i Alessandro, fins aviat.

Bolognia te el mèrit de haver estat la primera universitat d'Europa, actualment encara esta farcida d’estudiants (60.000). Passejant per la zona universitària he trobat la germana del Llop, està fent belles arts, hem quedat mes tard però no ens hem trobat, llàstima.

Desprès de descansar... cap al sud q diuen q la gent és mes bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada i insolvent, però i fa molt menys fred!

El laberint de Venezia

2007-11-21T08:47:00.000-08:00

Buf, q especial q és Venezia. és com un gran laberint, els carrers s’estrenyen, es recargolen; acaben en un mur, una placeta o un canal; quasi mai tens punts de referència. Sempre q volia anar a un lloc havia de sortir 20min abans. A més no hi han cotxes; la ciutat nomes és accessible caminant o amb barca. Tot ho mouen per l’aigua, el menjar, les escombraries, els malalts i fins i tot els morts. Tinc la teoria q els llocs on encara no s’arriba en cotxe guarden una atmosfera molt especial. Entre això, els canals q tard o d’hora sempre travesses i els edificis que tots mantenen un tipus de construcció seguint uns patrons segurament centenaris (del més pompós al més humil); tot plegat fa de Venezia un lloc mig màgic.

Doncs aquí dins hem vaig ficar amb la motxilla de 30k, o mes, buscant una pensió barata que tenia apuntada. Una cosa curiosa, les cases s’enumeren del 1 al 3000 o 4000 sense interrompre el conte a cada carrer. Bé, al límit de l’esgotament vaig veure un cartell en una botiga de llibres de 2a ma que llogaven llits. Allí m’he quedat els quatre dies. Dormia al magatzem de la llibreria compartint "habitació", cuina i lavabo, amb tres altres. bé, correcte, simpàtic, fins i tot una mica bucòlic.

He coincidit amb la Biennale d’art, això et serveix d’excusa per entrar a palaus on, per exemple, un grup de Finlandesos ha omplert el sostre de bombetes, projeccions estressants i maquines q fan soroll. Hi havien coses xules, com un coreà q havia reproduït l’esquelet d’en Tom i Jerry, o un Danès q havia omplert una sala de dianes i podies fer punteria amb els dards, o uns altres q havien muntat tot un vídeo i una web de promoció per a fer vacances a Bagdad amb imatges reals de la guerra.

També hem vaig mig colar en un concert per piano i violi d’inici de curs del Liceu Marco Polo. Res de smoking, un lloc bastant senzill, això a Venezia vol dir un palauet sense cap Tintoreto a les parets. El concert estava dedicat a un tal A. Wolf - Ferrari, ell ja és mort però la seva dona assistia a primera fila. Crec q tots eren bastant del mundillo de la clàssica, per les pintes. Al costat meu tenia un senyor q no movia un pel, només quan la noia del piano accelerava el joc de dits se li obrien els ulls i s’abraonava cap a mi per a poder veure millor l’execució magistral, quan alentia tornava a lloc. Varen tocar diferents peces d’aquest tal Ferrari, resulta q una d’elles la seva muller mai l’havia escoltat en directa, la dona es va emocionar tant q no va poder aguantar el plor, i com q ja tenia una edat va sortir de la sala acompanyada de la seva neta. Al final tots varem aplaudir molt.

Rovereto: Casa Helena, Gabriele i Eva.

2007-11-19T08:00:00.000-08:00

Salut a tothom.

Rovereto es una ciutat mitjana al Nord d’italià. Allí viu l'Helena, el Gabriele (de per a prop) i la seva filla Eva. Ella és amiga de la meva germana; fa bastants anys varen venir a Itàlia, amb una cosa d’aquelles de la Comunitat Europea, i l'Helena al final s’hi ha instal·lat. L'Eva ara és molt amiga de l'Africa i aquest estiu va venir per Torelló. Ha valgut la pena desviar-me una mica per estar amb ells.

Aquests vorals ja son estil "Heidi". Ells es consideren Tirolesos. Fins a principis del segla passat eren part de l’imperi Austro-Hungar, parlen italià i alemany. El millor d’aquests dies ha estat recuperar una mica de caliu "familiar", horaris de feina, escola, sopar mirant la tele... buf s’enyora.

A part també he pogut fer allò q tant m’agrada: perdrem per camins q no se on porten. Ells hem recomanaren visitar el llac de Garda. Quan el bus s’apropava a Rivera de Garda, una mena de ressort històric del turisme de relax, he vist un camí q pujava per la roca dels penya-segats del llac, doncs de pet cap allí. Resulta q era l’antic camí per arribar a una de les valls penjades del llac. Les valls penjades són típiques a les parets de les valls excavades per glaceres. El camí estava construït fent una mossegada a la roca, donant la sensació de q vas per un mig-tunel. De tant en tant a la paret hi havien unes entrades tancades amb reixes, son antigues trinxeres de la I Guerra Mundial. En aquesta zona dels Alps se les van fotre de valent, fins i tot crearen fronts de trinxeres en els mateixos penya-segats, excavant coves a la roca, disparant-se uns als altres en la mateixa paret i fent incursions escalant. Evidentment aquí hi deixaren la pell molts innocents sense guanyar un pam de roca. Estan bojos aquests humans.

Després de caminar dues hores la intenció era fer un capuccino i trobar algun medi de transport per tornar al llac. El primer poble, molt pintoresc, tenia parada de Bus (un cada 2 hores) però cap bar, vaja tampoc cap anima a qui demanar res. Com q la caminada era agradable vaig decidir continuar amunt fins un altre poble... el mateix. Finalment al tercer poble s’obria una vall amb un altre llac mes petit, també molt idíl·lic, algun bar però pas oberts. La solució me la va donar una senyora q passejava el gos, ella m’informà de q podia trobar alguna cosa oberta a l’altra punta del llac i q ella a passo de cane hi estava un hora, eco doncs. El camí era molt fàcil, nomes calia seguir la dona a una distància prudencial. Però ella començà a accelerar, i pels cops de cap q feia enrere i per les estirades q donava al gos cada vegada q parava a aixecar la pota, crec q la dona s’espantà o es fica una mica nerviosa; jo q hagués agraït una mica de pràctica amb el meu italià macarrònic.
L’últim destí semblava mes important, tenia una oficina de turisme amb calefacció. A la pregunta de: un Bar? La noia ho tingué de pensar dues vegades, i a la pregunta de q veure per allí? hem contestà q el novembre no era un mes de fer gaire res allí dalt. Desprès d’insistir una mica se’n recorda de q hi havien mes trinxeres per allí i un ossari dels morts en el camp de batalla. Aquesta va ser la meva distracció fins q començà a fer-se fosc i agafar l’autobús.Altres coses de Rovereto: resulta q te el museu d’art modern mes gran d’italià, una mena de MACBA. D’aquí es fill Fortunato Depero (dadaista i futurista) i l’hi han dedicat el museu, divertit aquest home, no en coneixia res. També hi havia una exposició de pintors russos actuals i una mostra de "la paraula en l’art" ( faltaven en Brossa i en Papasseit). Tot molt recomanable. Altres excursions q vaig fer: a Trento (on el concil·li) i a Verona (a casa el Romeo i la Julieta).

Però sobretot, gràcies Helena i família i fins aviat.

Marsella la rival de BCN

2007-11-14T09:40:00.000-08:00

Marsella és una gran ciutat, te metro, immigrants, trànsit, sirenes, moviment continu, exercit…, recorda a Barcelona, a mes les dues toquen al mediterrani; per proximitat segur que son rivals.

Aquí he caminat moltíssim. Quan camines tant veus moltes coses, però tot a mitges. Es pot triar entre la zona de platges, la muntanya, els barris – poble, les avingudes comercials, els carrers dels magrebins, la ruta turística,... per passejar i anar descobrint.

Després d’aquí ja deixo el país dels xafa–tomàquets (©omella), tots molt educats (bonsoir, excusez-moi, le monsieur premier...) però xafa-tomàquets. Molt guapes les franceses...bé diferents, son de varis colors, i amb un aire distant.

Salut!

Avinyó i Nou Barris

2007-11-10T09:15:00.000-08:00

Molt bé Avinyó, crec q m’agradaria viure-hi; pla de carrerons amb llum, recargolat, monuments a tort i a dret, vida al carrer... costa acabar-te el casc antic. A mes els preus estan com a Tore i crec q ells en guanyen més.

Al mig de tot el palau dels Papes ( cap el 1300 Roma estava xunga i varen venir aquí), no cap a la foto, és imponent. Recomano la visita; no és gens carregosa, està ben explicada, preu correcte i gòtic. M’ha sorprès q els últims q estigueren aquí defensant al Papa d’Avinyó, quan ningú ja li feia cas, foren un exercit de catalans; com és q sempre apostem pel cavall coix?

A l’alberg estava amb un australià, un canadenc i un grup de 40 teenegers del IES Collserola de Nou Barris. Bons, bons; deixant petjada. Els de francès cada any fan una sortida, així hi ha mes gent q s’anima a fer-lo; ja està bé q sinó el McAngles s’ho menja tot ( un peto Ro). A la segona nit tenien un segureta sense coll, d’aquells q els costa posar les mans a les butxaques i caminen com un compàs. Estava sopant amb els profes i va venir amansant: ceta nuit no paser le seme q l'otre , sort q la profe de francès li va contestar: pobre de tu q toquis cap nen.

au reuvoir IES Collserola.

CarcassonAventura

2007-11-08T06:13:00.000-08:00

Això està entre el Poble Espanyol i PortAventura. La gran diferència és q abans de totes aquestes coses havia estat una ciutat emmurallada. Al arribar de nit i novembre vaig poder voltar pels carrers laberíntics sol i quasi a les fosques; esperava q sortís algun monjo amb un ciri, un bandoler lluint la daga... però nomes varen saltar gats negres.

Recomanar el viatge amb tren de Perpinyà a Narbona, passant pels aiguamolls i amb flamencs a tocar, i desprès fins a Carcassona amb tot de camps de vinyes de diferents tipus.

He compartit l’habitació amb un tal Gonzalo de Lanzarote. Treballa a la planta desalinitzadora de l’illa. Sempre m’han interessat els temes de l’aigua.

Aquí, una vegada vist, ja es pot marxar. Concretament cap Avinyó.

Perpinyà sem catalans

2007-11-06T12:15:00.000-08:00

Encara no se massa bé q faig per aquí, suposo que ja aniré agafant la pràctica i l’estil de viatjar; però de moment la motxilla pesa molt.

Perpinyà és una monada, es fa curiós veure com seriem si ens haguessin oprimit els gavatxos. El centre històric és digne de veure. Tot està ple de senyeres, barretines i perpignan la catalana, però te més pinta de marca comercial q de res més.

Ja he aconseguit el meu primer objectiu: conversar amb els gitanos catalans. El meu cosí hem demanà informació de la rumba gitana i ho he fet servir com excusa per parlar amb ells ( per cert Genís passem el teu e-mail i t’explico). Ells viuen al barri de Sant Jaume, al centre històric, amb els magrebins; de seguida t’adones de quan has creuat la línea, els carrers s’omplen de cotxes mal aparcats, roba estesa als balcons, nens jugant als carrers, brutícia, façanes encrostades i dones amb amples malucs i melenes llampants.

També he anat fins al camp de l'USAP a veure com entrenaven. Aquest és un equip de rugbi q juga a primera divisió i no va dels últims. El seu escut és la senyera, el seu crit: sem catalans i el seu himne "l’estaca"... immpesionant, això si q és gallina de piel.

Una història q m’ha agradat. Quan esperava q obrissin l’alberg a la tarda ( de 7 a 10 i de 17 a 23, francesos!) ha arribat un home gran, abrigat fins al nas i amb tres bosses de súper a la ma. Jo he pensat de q era normal q vingués aquest tipus de gent als Youth Hostels amb la diferència de preus!. Han passat uns vint minuts, els dos asseguts al carrer davant la porta, vent. A la fi, amb el meu francès macarrònic, m’he queixat de q ja era quasi l’hora i no obrien, ell a tret un despertador de la bossa per ensenyar-me q encara faltaven 5 minuts, davant d’allò se m’ha escapat un "ostia ", que eres espanyol? si, de Barcelona? ah! català? si si. estic de viatge per aquí i vostè que hi fa? Estic rodant una pel·lícula, un llargmetratge (jo ulls com taronges), porto una petita càmera a la bossa. Haaa, i de q va? Va de q espanya i portugal s’ajunten en un sol país i es passen a dir els Estats Units Ibèrics ( ulls mes taronges); i q te q veure perpinyà? doncs tot allò d’en Carod Rovira, també surt però amb noms falsos, ell serà en Cago Roira i en Mas l'Artur Massa... La conversa a continuat... Aquí només faig els exteriors, els interiors els filmaré a Vic; ep, jo soc de Torelló; ha doncs jo de Manlleu, Ja Ja Ja. Potser coneixes la meva última pel·lícula, la vaig estrenar l’any passat al centre cívic i la gent va estar DEU minuts aplaudint; doncs no se, com es titula? " Mercuri (Juan Molera) el defensor dels animals "; no hem sona ho sento...

La cosa ha continuat una estona en els mateixos termes impagables. Algú li sona la pel·lícula? te un altre llargmetratge q es titula " Mossèn Josep de la calle" ambientada a Vic. El Sr. Josep Santias de Bertran, q així es diu pq m’ha donat una targeta, s’ha ofert per fer una pel·lícula del meu viatge, tot gratis! pq sinó és així les pel·lícules no surten bé i pq ell ja és jubilat.

S’escapava el tren i he hagut de acomiadar-me del sr.Josep realment emocionat i amb ganes d’haver pogut ser actor en una de les seves pel·lícules.

Ara he arribat a Carcassona, crec q no estava en la ruta inicial. Molt recomanable el viatge amb tren des de Perpinyà a Narbona passant a tocar dels aiguamolls amb flamencs; i de Narbona a Carcassona per turons plens de vinyes de diferents classes.

P.D: perdoneu-me les faltes d’ortografia, son totes culpa d’aquests teclats estrangers.

els Vilars (Espolla)

2007-11-06T11:56:00.000-08:00

He retrassat un dia la sortida de terres espanyoles ( Perpinyà sem catalans!) a canvi d’una gran paella de muntanya, un bravateja encisador anomenat cava i un empatx de panellets; tot amb en bona companyia (Carri, Ro Kersten, Assumpta, Anna i Sr.Penyin). La veritat és q sempre és un luxe jaure per can Carriel, si això afegeixes la típica crisis de: ara per quins dallonses he de marxar, doncs és normal de q hem quedes fins el dilluns al Empordà.

Jo ho considero una primera etapa, perquè com va dir el gran poeta; que és el Mediterrani sense l'Empordà!?

El dilluns la Kersten m’ha portat a l’estació de Figueres, ha estat l’ultima persona coneguda q m’he despedit fins d’aquí uns mesos. He agafat el tren a les 10.45

Rossinyol q vas a França rossinyol, encomanem a la mare rossinyol, d’un bell ...

2007-10-10T03:01:00.000-07:00

La boira i els xaragalls de la Plana

Inaguració

2007-10-10T02:24:00.000-07:00

He parit el blog... deu, nou, vuit, set...